Durant gairebé mil anys, el Partenó no va ser només el gran temple de l’antiga Atenes. Va ser una església cristiana dedicada a la Mare de Déu i, durant el domini català, la catedral de Santa Maria de Cetines.
Quan els catalans entraren a Atenes després de la batalla de Halmyros de 1311, no trobaren el Partenó abandonat ni convertit en una ruïna. Al capdamunt de l’Acròpolis s’alçava encara gairebé intacte, però ja feia segles que no estava dedicat a Atena.
El temple pagà més famós de Grècia s’havia convertit en un dels principals santuaris cristians de la ciutat.
D’Atena a la Mare de Déu
El Partenó havia estat construït al segle V aC per acollir la gran estàtua d’Atena Pàrtenos. Però probablement durant el segle VI dC —la data exacta continua discutida— l’edifici fou transformat en una església cristiana.
L’antiga cel·la es convertí en la nau. S’hi construí un absis a la banda oriental, es traslladà l’entrada principal a l’oest i els murs foren decorats amb pintures cristianes. El lloc que havia ocupat Atena passà a estar presidit per la Mare de Déu.
El santuari fou conegut com la Panagia Atheniotissa, la Mare de Déu d’Atenes.
La gran catedral de l’Acròpolis
Després de la conquesta franca d’Atenes, a començaments del segle XIII, el Partenó passà del culte ortodox al catòlic i es convertí en la catedral llatina de la ciutat.
Quan els catalans ocuparen el ducat el 1311, mantingueren aquesta funció. El vell temple d’Atena esdevingué la Seu de Santa Maria de Cetines, nom amb què els catalans coneixien Atenes.
A l’interior se celebrava la missa segons el ritu llatí. Hi havia un arquebisbe catòlic, canonges, sacerdots, altars, objectes litúrgics i relíquies. Al seu costat es trobaven dependències eclesiàstiques i probablement el palau arquebisbal.
L’Acròpolis no era un museu. Era alhora castell, centre de govern, residència, catedral i últim refugi de la població en temps de guerra.
Les relíquies de Santa Maria
Els catalans admiraven el Partenó, però no el contemplaven com nosaltres. No hi veien principalment una obra mestra de l’arquitectura clàssica, sinó una gran església cristiana protegida per muralles.
El 1379, la reina Sibil·la de Fortià, esposa de Pere el Cerimoniós, escrigué a Antoni Ballester, arquebisbe d’Atenes, per demanar-li alguna de les relíquies de la Mare de Déu i dels sants conservades a la catedral.
Aquest detall mostra el prestigi religiós del santuari. Aquelles relíquies eren considerades tresors molt més valuosos que les escultures paganes que avui identifiquem amb el Partenó.
L’últim refugi català
Entre 1387 i 1388, mentre Nerio Acciaiuoli dominava la ciutat baixa, Pere de Pau resistí a l’Acròpolis. Darrere les muralles, Santa Maria d’Atenes continuava presidint l’últim reducte català.
El 2 de maig de 1388, la fortalesa capitulà. El Partenó passà als florentins, però continuà funcionant com a catedral. No seria convertit en mesquita fins després de la conquesta otomana del segle XV.
Conclusió
Els catalans no transformaren el Partenó en una església: ja ho era des de feia segles. Però durant setanta-set anys el convertiren en la seva catedral, al centre polític i militar de l’Atenes catalana.
Abans de ser la ruïna clàssica que avui admirem, el Partenó fou Santa Maria de Cetines: una catedral viva, plena de sacerdots, relíquies i pregàries, protegida per soldats catalans al capdamunt de l’Acròpolis.