Durant segles, viure prop de la Mediterrània significava comerciar amb el món, però també conviure amb un perill constant. Pirates, corsaris, galeres de guerra i expedicions de saqueig podien aparèixer a l’horitzó. Però no tot atac marítim era pirateria. Aquesta diferència serà essencial per entendre la història que inicia aquesta sèrie.
La Mediterrània no ha estat mai només una via de comerç. Durant més de mil anys també va ser frontera, camp de batalla i espai de captura de persones. Les costes de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears —utilitzem aquí Països Catalans com a denominació geogràfica actual— van participar plenament d’aquest món.
I abans de començar a parlar de Barba-rossa, corsaris mallorquins, torres de guaita o desembarcaments a les nostres platges, cal aclarir una qüestió: pirata i corsari no són exactament el mateix.
El pirata: fora de la legalitat
En sentit general, el pirata actuava sense autorització reconeguda d’un govern. Assaltava embarcacions o poblacions costaneres per obtenir mercaderies, diners o captius.
Però la frontera podia ser molt ambigua. Un mariner considerat corsari legítim pels seus compatriotes podia ser qualificat de pirata pels seus enemics. Per això les fonts històriques exigeixen prudència.
El corsari: guerra privada amb permís
El corsari, en canvi, disposava d’una autorització política: la patent de cors. Aquesta permetia a un particular armar una embarcació i atacar determinats enemics.
La Corona d’Aragó regulà aquesta activitat durant l’edat mitjana. El 1356, Pere el Cerimoniós promulgà ordinacions relatives als armaments corsaris particulars. La patent servia precisament per diferenciar el corsari del pirata i establir contra qui podia actuar.
I aquí apareix un altre concepte important: la presa. Capturar un vaixell no significava simplement repartir-se el botí. En el cors regulat, la nau i la càrrega podien haver de ser conduïdes a port i sotmeses a un procediment que determinava si la captura era legítima. Durant la Guerra de Successió, per exemple, els corsaris vinculats a Barcelona havien d’acreditar legalment que les embarcacions capturades pertanyien o servien l’enemic.
Una ràtzia tampoc és necessàriament pirateria
Una ràtzia és una incursió ràpida destinada a atacar, saquejar, destruir o capturar persones abans de retirar-se.
La podia fer una banda pirata, però també corsaris o forces militars d’un estat.
Aquest matís és especialment important durant els segles XVI i XVII. Molts atacs que la memòria popular ha conservat com a «atacs pirates» formaven part, en realitat, de conflictes polítics molt més amplis.
L’exemple perfecte és l’atac de Barba-rossa contra Palamós el 1543. Hayreddin Barba-rossa no era aleshores simplement un pirata independent: era almirall otomà i la seva flota operava en el context de l’aliança entre l’Imperi Otomà i França contra Carles V. El saqueig de Palamós dels dies 7 i 8 d’octubre està documentat per la crònica del notari Antic Brugarol.
Captius: el botí humà
El botí no estava format només per blat, diners, armes o mercaderies. Les persones també tenien valor.
Mariners, pescadors, pagesos i habitants de les poblacions costaneres podien ser capturats i conduïts a l’altra riba de la Mediterrània. Després podien ser venuts com a esclaus o mantinguts captius esperant un rescat.
El problema arribà a ser prou important perquè confraries, comunitats marítimes i ordes religiosos organitzessin sistemes per reunir diners i recuperar captius. A la costa catalana, la redempció de presoners es convertí en una preocupació recurrent durant l’edat moderna.
Mil anys de guerra sobre la mateixa mar
Aquesta sèrie recorrerà diferents Mediterrànies.
Des de les incursions dels segles IX i X fins a la gran expansió marítima medieval de la Corona d’Aragó; del cors entre catalans, genovesos, francesos o musulmans a la gran confrontació otomano-hispànica dels segles XVI i XVII; de les torres de guaita construïdes per protegir el litoral al cors català de la Guerra de Successió; i finalment fins al declivi progressiu del cors durant els segles XVIII i XIX.
Perquè darrere moltes torres, castells, ermites fortificades i llegendes de la costa catalana hi ha una mateixa història: durant segles, veure una vela desconeguda aparèixer a l’horitzó podia significar que el perill ja era massa a prop.
Si t’interessa aquesta història marítima sovint oblidada, comparteix l’article, deixa un like i segueix la pàgina. En els pròxims capítols recorrerem la costa poble per poble, atac per atac i corsari per corsari.
Fonts consultades
Gran Enciclopèdia Catalana, «Patent de cors», definició i regulació medieval del cors.
Rubio-Campillo, X.; Hernàndez Cardona, F. X.; Riart, F., «Les humanitats digitals dins el context de la història marítima: el cas de l’activitat corsària durant la Guerra dels Catalans, 1713-1714», Drassana, Museu Marítim de Barcelona / Universitat de Barcelona.
Departament de Cultura de la Generalitat / Ajuntament de Palamós, documentació sobre el saqueig de Palamós de 1543.
Universitat de Barcelona, projecte museogràfic del Castell de la Trinitat de Roses, sobre defensa costanera i pirateria barbaresca.