La pèrdua de Tebes no va ser només una derrota militar. El 1379, la principal ciutat dels ducats catalans a Grècia va caure després d’un fracàs militar, una profunda divisió política i una conspiració interna que facilità l’entrada de la Companyia Navarresa.
Tebes, el gran centre català de Grècia
Durant bona part del domini català, Tebes havia estat més important políticament que Atenes. Era un centre comercial, administratiu i eclesiàstic de primer ordre i una de les principals bases del poder català a Grècia.
Perdre Tebes significava, per tant, molt més que perdre una ciutat.
A finals de la dècada de 1370, però, els ducats estaven profundament dividits. Hi havia lluites internes entre les diferents faccions catalanes i una forta discussió sobre la vinculació política amb Pere el Cerimoniós.
La ciutat estava debilitada abans que arribés l’enemic.
Joan d’Urtúbia entra en escena
El 1379, una força de la Companyia Navarresa dirigida per Joan d’Urtúbia avançà cap a Beòcia.
Els navarresos no actuaven en un buit polític. A Grècia hi havia senyors francs i italians interessats a erosionar el domini català, entre ells Nerio Acciaiuoli, un dels principals poders emergents de la regió.
Tebes es convertí en un objectiu especialment atractiu.
La ciutat, malgrat la seva importància, no disposava de les defenses naturals extraordinàries de l’Acròpolis d’Atenes. A més, els conflictes polítics interns havien afeblit la cohesió de la comunitat que l’havia de defensar.
Galceran de Peralta intenta salvar la ciutat
Quan la situació esdevingué crítica, Galceran de Peralta, capità i veguer d’Atenes, organitzà una força de socors.
Va marxar cap a Tebes amb una tropa seleccionada i amb el notari Pere Balter.
L’operació acabà en desastre.
La força catalana fou derrotada i Galceran de Peralta i Pere Balter caigueren presoners. Amb l’exèrcit de socors neutralitzat, Tebes quedava pràcticament abandonada a la seva sort.
Aquell fracàs canvià l’equilibri psicològic dins de la ciutat.
La conspiració des de dins
Segons Antoni Rubió i Lluch, la derrota de Peralta animà els sectors descontents de Tebes.
Entre els conspiradors hi hauria hagut grecs, catalans oposats a la política de Pere el Cerimoniós i altres habitants disposats a pactar amb els navarresos.
Rubió assenyala especialment figures com Misser Aner i Oliver Domingo, que haurien tingut un paper important en els contactes amb els enemics.
També apareix el nom de l’arquebisbe Simó Atumano, acusat posteriorment de col·laboració. En aquest cas, però, cal ser prudent: el seu grau d’implicació real continua sent discutit pels historiadors.
El que sembla clar és que Tebes no va caure exclusivament per un assalt exterior.
La ciutat estava políticament fracturada, i una part dels seus habitants va facilitar l’entrada dels navarresos.
Saqueig i final d’una etapa
Un cop dins, els navarresos saquejaren Tebes.
Molts habitants fugiren cap a Atenes, Eubea i altres territoris pròxims. El cop polític fou devastador.
Tebes no tornaria mai més al domini català.
A partir d’aquell moment, Atenes es convertí definitivament en el principal centre polític dels territoris catalans que encara sobrevivien a Grècia.
Conclusió
La caiguda de Tebes mostra que les fortaleses no sempre cauen perquè l’enemic sigui més poderós.
El 1379, la Companyia Navarresa aprofità una situació perfecta: divisions internes, enemics polítics, una expedició de socors derrotada i una ciutat cada vegada més sola.
La batalla es va perdre fora de les muralles.
Però Tebes va acabar caient des de dins.