El 25 d’octubre de 1349, Jaume III es jugà als camps de Llucmajor tot el que li quedava: la corona, el futur de la seva dinastia i la vida. Havia venut Montpeller per pagar una expedició mercenària, però Mallorca no s’aixecà massivament al seu favor. La seva aposta acabaria en una derrota definitiva.
L’any 1349, Jaume III de Mallorca era un rei sense regne. Pere el Cerimoniós havia ocupat les Illes Balears el 1343 i, l’any següent, també li havia arrabassat el Rosselló i la Cerdanya.
Jaume encara conservava Montpeller, la seva última gran possessió efectiva, però decidí vendre-la al rei Felip VI de França. Amb els diners obtinguts contractà mercenaris, reuní una flota i preparà una expedició per recuperar Mallorca.
Era una operació sense retorn. Si fracassava, no conservaria ni la corona ni els recursos necessaris per tornar-ho a intentar. En la pràctica, anava a Mallorca a guanyar o morir.
El desembarcament a Pollença
L’11 d’octubre de 1349, segons la cronologia més acceptada, la flota de Jaume III arribà al nord de Mallorca. Les tropes desembarcaren a la zona de Formentor i la badia de Pollença, lluny de Ciutat, el principal centre polític i militar de l’illa.
L’exèrcit invasor estava format majoritàriament per mercenaris contractats fora de Mallorca. Les xifres varien segons les fonts, però probablement incloïa alguns centenars de cavallers i una força més nombrosa d’infanteria.
Jaume esperava que el seu retorn provoqués un aixecament dels antics súbdits contra Pere el Cerimoniós. Aquest suport, però, fou molt menor del que necessitava. Una part de la població es mantingué neutral, mentre que nombrosos mallorquins s’integraren en les forces que defensaven el domini de Pere.
Per tant, la campanya no fou una simple guerra entre catalans i mallorquins. Als dos bàndols hi havia combatents de procedències diverses, i molts habitants de l’illa no consideraren Jaume III un alliberador.
El primer fracàs davant Inca
Des de Pollença, Jaume III avançà per Alcúdia i Muro cap al centre de l’illa. El governador de Mallorca, Gilabert de Centelles, havia concentrat part de les seves forces a Inca i havia ordenat retirar aliments i bestiar de les poblacions menys defensables.
Aquesta política complicava l’avituallament de l’exèrcit invasor. Jaume podia requisar alguns recursos, però mantenir soldats, cavalls i tripulacions es feia més difícil amb cada jornada.
El 18 d’octubre atacà Inca amb les banderes desplegades. Segons l’informe enviat posteriorment per Centelles a Pere el Cerimoniós, l’assalt durà unes dues hores i es produí simultàniament en dos punts de la vila.
Els defensors resistiren. Jaume hagué d’ordenar la retirada cap a Sineu sota una pluja intensa. Una sortida de les forces d’Inca perseguí els mercenaris i els causà noves baixes. El governador afirmà que moriren entre 45 i 50 invasors, entre els quals hi havia vuit cavallers, però aquesta xifra procedeix del bàndol vencedor i s’ha d’acceptar amb prudència.
Jaume havia perdut temps i homes sense aconseguir destruir una de les principals concentracions defensives de l’interior.
El fracàs naval davant Portopí
Paral·lelament, una part de la flota de Jaume III intentà acostar-se a Portopí. L’objectiu devia ser amenaçar el port, atacar les embarcacions defensores i pressionar Ciutat des de la mar.
Vuit galeres avançaren amb les banderes alçades, però es retiraren quan detectaren l’estol que protegia el port. Les galeres mallorquines les perseguiren fins que es feu fosc, sense poder capturar-les.
El pla de Jaume començava a fallar pels dos fronts. L’exèrcit terrestre no havia pogut prendre Inca i la flota no havia aconseguit imposar-se davant Ciutat. Tampoc no s’havia produït la revolta general que havia d’enfortir la invasió.
Després de la retirada d’Inca, Jaume es dirigí cap a Sineu, Porreres i finalment Llucmajor. Probablement encara esperava avançar contra la capital, però ara ho feia perseguit per les forces de Centelles i sense una base segura a l’interior.
Els exèrcits es troben a Llucmajor
El divendres 23 d’octubre, Gilabert de Centelles sortí de Ciutat amb la seva host. Deixà la capital i la flota convenientment defensades i avançà en direcció a Porreres per localitzar l’enemic.
Les seves forces havien estat reforçades pels homes dirigits per Riambau de Corbera, governador de Sardenya i comandant experimentat. El dissabte 24, l’exèrcit de Pere ja era molt a prop del campament de Jaume III, establert als voltants de Llucmajor.
L’endemà, Jaume aixecà el campament i reprengué la marxa en direcció a Ciutat. Centelles ordenà immediatament les seves tropes. L’avantguarda quedà sota el comandament de Riambau de Corbera, mentre que ell dirigia el cos principal.
Jaume III també dividí els seus homes en dues grans formacions, o “batalles”, integrades per cavalleria i infanteria. No es tractava d’una força sorpresa durant la marxa: els dos exèrcits es prepararen per a un enfrontament frontal.
La ruptura de l’exèrcit de Jaume III
El combat començà cap a l’hora de nona, aproximadament a primera hora de la tarda, al sector conegut posteriorment com es Camp de sa Batalla.
Riambau de Corbera atacà vigorosament una de les formacions enemigues. Immediatament després, Centelles entrà en combat amb el cos principal. Les fonts no permeten reconstruir amb seguretat les maniobres, els flancs ni la durada exacta de cada fase, però el primer xoc fou decisiu.
Les línies de Jaume III es trencaren. Quan una formació medieval perdia la cohesió, els homes que fugien quedaven exposats als genets enemics. Centelles ordenà perseguir els vençuts durant aproximadament una llegua, en direcció a la marina.
El governador afirmà que només havia perdut quatre homes a cavall i menys de deu infants. La xifra sembla massa baixa i probablement formava part de la propaganda del vencedor. Les baixes de Jaume tampoc no es poden calcular, però la destrucció del seu exèrcit fou completa.
La mort de Jaume III
Jaume III combaté personalment i morí durant la desfeta. La tradició afirma que fou decapitat enmig del combat, però no sabem qui el matà ni les circumstàncies exactes de la seva mort.
També caigué el seu germanastre Pagà de Mallorca, que portava l’estendard reial. La mort del rei i la caiguda de la bandera devien accelerar la fugida dels mercenaris.
El fill de Jaume III, el futur Jaume IV, resultà ferit a la cara per un cop d’espasa i fou capturat. També caigueren presoneres la reina Violant de Vilaragut i la infanta Isabel. El cadàver del rei fou traslladat a l’església de Llucmajor.
Conclusió: el final d’una monarquia
La batalla de Llucmajor no incorporà Mallorca per primera vegada als dominis de Pere el Cerimoniós: l’illa ja estava sota el seu control des del 1343. El que feu la victòria del 25 d’octubre fou eliminar l’últim intent seriós de restaurar la monarquia mallorquina privativa.
El Regne de Mallorca no desaparegué jurídicament i conservà institucions pròpies dins la Corona d’Aragó. El que desaparegué fou la dinastia que l’havia governat separadament.
Jaume III havia venut Montpeller, contractat un exèrcit i travessat la Mediterrània per recuperar el tron. Després de dues setmanes de campanya, ho perdé tot als camps de Llucmajor: l’exèrcit, la corona i la vida. Havia anat a Mallorca a guanyar o morir. I va morir en l’intent.