Joan Garcia Oliver va passar de l’acció armada durant el pistolerisme a ocupar el Ministeri de Justícia de la República. Va preparar insurreccions, va combatre l’exèrcit revoltat als carrers de Barcelona i, quan la revolució començava a esquerdar-se, va demanar als seus companys que abandonessin les barricades. Poques figures expliquen millor les contradiccions de l’anarquisme durant la Guerra Civil.
Introducció: de cambrer a dirigent de la CNT
Joan Garcia Oliver va néixer a Reus el 1901 —algunes biografies indiquen 1902— en una família obrera. Començà a treballar molt jove i acabà fent de cambrer. Traslladat a Barcelona, entrà en contacte amb un moviment obrer sotmès a vagues, repressió policial i violència patronal. El 1919 s’acostà a la CNT i aviat destacà com a organitzador sindical.
Garcia Oliver no era només un propagandista. Era un conspirador, un organitzador i un home disposat a empunyar les armes. Aquesta combinació el convertiria en una de les figures més influents i controvertides de l’anarcosindicalisme.
Los Solidarios i els anys de la pistola
Durant el pistolerisme, Barcelona es convertí en un camp de batalla clandestí. La patronal finançava pistolers del Sindicat Lliure, sectors policials reprimien els sindicalistes i els grups obrers responien amb les mateixes armes.
Garcia Oliver formà part de Los Solidarios al costat de Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso, Gregorio Jover i altres militants. El grup practicava l’acció armada, les expropiacions i els atemptats contra figures considerades responsables de la repressió. Ell mateix reivindicaria més endavant aquella generació com una resposta obrera al terror patronal.
Presó, clandestinitat i exili marcaren aquella etapa. Amb l’arribada de la Segona República no es moderà: es convertí en un dels grans defensors de la insurrecció revolucionària.
De la «gimnàstica revolucionària» als comitès de defensa
Durant la República, Garcia Oliver impulsà l’anomenada «gimnàstica revolucionària»: aixecaments successius destinats a mobilitzar els militants, desgastar l’Estat i preparar els treballadors per a una revolució més gran.
Les insurreccions de 1932 i 1933, però, acabaren amb militants morts, empresonats o exiliats. En lloc d’enfortir la CNT, aquella successió de derrotes va desorganitzar-ne els nuclis més combatius i va facilitar la repressió estatal.
Els comitès de defensa ja existien, però el 1934 van ser reorganitzats per superar la improvisació de les revoltes locals. La nova estratègia consistia a evitar combats precipitats i conservar els militants més preparats per al moment decisiu.
Els petits grups clandestins havien d’estudiar casernes, carrers, ponts, clavegueres i serveis públics; localitzar armes i provisions; identificar els punts vulnerables de la ciutat i establir comunicacions entre els barris. Era el pas de la revolta improvisada a la preparació sistemàtica.
Aquella feina silenciosa resultaria decisiva el juliol de 1936.
Barcelona, juliol de 1936: l’hora de les armes
La matinada del 19 de juliol, les tropes rebels sortiren de les casernes de Barcelona. Garcia Oliver, Durruti, Ascaso i altres membres del grup Nosotros es trobaven reunits prop del camp del Júpiter, al Poblenou.
Quan arribà l’avís, els camions es posaren en marxa. Una metralladora fou instal·lada a la plataforma d’un vehicle. Les sirenes de les fàbriques començaren a sonar. Aquella vegada no cridaven els obrers a treballar, sinó a prendre les armes.
Les columnes cenetistes avançaren cap al centre mentre els comitès de defensa mobilitzaven els barris. Barcelona es convertí en una trampa: barricades a les cruïlles, foc des de finestres i terrats, grups armats que apareixien pels carrers laterals i militants que coneixien cada passatge de la ciutat.
Segons el relat posterior de Garcia Oliver, Durruti defensà l’eix de les Rambles mentre ell i Ascaso atacaven les posicions revoltades del Paral·lel. No combatia des d’un despatx. Era allà, entre els fusells, els camions requisats i les càrregues contra els reductes militars.
El 20 de juliol participà en l’assalt contra les Drassanes, un dels últims bastions rebels. Francisco Ascaso va morir durant l’atac.
La victòria no fou exclusiva de la CNT. La col·laboració dels obrers armats, els guàrdies d’assalt i la Guàrdia Civil lleial va decidir la batalla de Barcelona. Però els comitès de defensa demostraren que anys de preparació clandestina podien convertir els barris obrers en una força capaç d’aturar una guarnició militar.
Del Comitè de Milícies al Ministeri
Després de la victòria, Garcia Oliver defensà «anar a per totes»: aprofitar l’enfonsament de l’autoritat estatal per impulsar la revolució llibertària. La CNT, però, optà per col·laborar amb la Generalitat i les altres forces antifeixistes.
Garcia Oliver assumí responsabilitats al Comitè Central de Milícies Antifeixistes i participà en l’organització de les milícies i les escoles de guerra. El gir definitiu arribà el 4 de novembre de 1936, quan fou nomenat ministre de Justícia del govern de Francisco Largo Caballero.
L’home que havia combatut l’Estat entrava ara en un dels seus ministeris. Intentà reorganitzar el sistema penitenciari i judicial, tot i que continuà dedicant bona part del seu temps a les qüestions militars i a la direcció de la CNT.
Els Fets de Maig, l’exili i les memòries
El maig de 1937, l’intent de les forces d’ordre públic de prendre el control de la Telefònica desencadenà combats entre organitzacions del mateix camp republicà. Les barricades reaparegueren a Barcelona.
Garcia Oliver viatjà a la ciutat i parlà per ràdio per demanar un alto el foc. La paradoxa era brutal: l’home que havia predicat la insurrecció demanava ara als militants que abandonessin les barricades. Volia evitar una guerra dins la guerra, però molts anarquistes ho interpretaren com una traïció.
La crisi acabà amb la caiguda de Largo Caballero i la sortida dels anarquistes del govern. Derrotada la República, Garcia Oliver marxà a l’exili. Passà per Suècia i s’establí a Mèxic el 1940.
El 1978 publicà El eco de los pasos, unes memòries imprescindibles per conèixer l’anarcosindicalisme des de dins, però també profundament subjectives. Va morir a Guadalajara, Mèxic, el 13 de juliol de 1980.
Conclusió
Joan Garcia Oliver va conèixer la pistola, la presó, la barricada, el comitè revolucionari i el despatx ministerial.
La seva vida resumeix una contradicció difícil d’igualar: l’home que ajudà a derrotar l’exèrcit als carrers de Barcelona acabà convertit en ministre de Justícia de la República.