El 4 de novembre de 1926, Francesc Macià havia de posar en marxa una insurrecció armada contra la dictadura de Primo de Rivera. Volia travessar els Pirineus, ocupar Olot i proclamar la República Catalana. Però quan arribà el dia assenyalat, la policia francesa ja havia desarticulat bona part de l’operació.
7
El pla que Francesc Macià havia preparat durant mesos des de l’exili francès havia arribat al moment decisiu. Després de recaptar diners, comprar armament i reclutar voluntaris, els militants d’Estat Català es concentraven al sud de França per iniciar una incursió militar a Catalunya.
L’objectiu immediat era la Garrotxa. Dues columnes havien de travessar la frontera per punts diferents, avançar cap a Olot i prendre la ciutat. Allà es proclamaria la República Catalana, amb l’esperança que la revolta s’estengués a altres poblacions.
Però l’operació estava compromesa abans de començar. La policia francesa coneixia el complot, les autoritats espanyoles estaven alertades i un dels principals col·laboradors italians de Macià havia actuat com a confident del règim feixista de Mussolini.
Els voluntaris es concentren a la frontera
El 29 d’octubre de 1926 va sortir de París una de les expedicions de voluntaris. Altres grups procedents de diferents punts de França havien de reunir-se a les proximitats de la frontera catalana.
Entre els participants hi havia exiliats catalans, militants d’Estat Català i antifeixistes italians. Macià havia previst mobilitzar uns 500 homes i disposava d’armament per a uns 400, però els efectius que realment van arribar a concentrar-se eren molt inferiors.
La manca d’experiència militar de molts voluntaris havia portat Macià a buscar el suport d’italians que havien participat en la Primera Guerra Mundial. Havien d’aportar coneixements militars a una força improvisada.
El quarter general s’havia establert a la vil·la Denise, a Prats de Molló, al Vallespir. Des d’allà, Macià i els seus col·laboradors coordinaven els darrers preparatius.
L’operació depenia de la discreció, de la coordinació entre els diferents grups i de la possibilitat d’actuar abans que les autoritats franceses i espanyoles poguessin reaccionar.
Cap d’aquestes condicions estava garantida.
Ricciotti Garibaldi: el confident que comprometé l’operació
Un dels personatges més controvertits dels fets de Prats de Molló fou Ricciotti Garibaldi, nét del revolucionari italià Giuseppe Garibaldi.
Macià havia establert contactes amb sectors de l’exili antifeixista italià. Aquella col·laboració havia de reforçar militarment l’expedició i donar-li una dimensió internacional.
Però Ricciotti Garibaldi treballava també com a confident del règim de Benito Mussolini. La documentació i la historiografia el relacionen amb la transmissió d’informació sobre la conspiració a les autoritats.
L’existència d’aquesta infiltració és un fet ben establert, tot i que les fonts difereixen sobre els circuits exactes pels quals circulà la informació i sobre la intervenció de les diverses policies.
El resultat fou devastador: una operació que necessitava el secret havia quedat exposada abans que els voluntaris haguessin travessat la frontera.
La policia francesa començà a interceptar grups de conspiradors mentre es dirigien cap als punts de concentració. A Estagell, al Rosselló, foren detinguts voluntaris procedents de París i Tolosa.
La sorpresa, que havia de ser un dels principals avantatges de Macià, havia desaparegut.
4 de novembre: la policia entra a la vil·la Denise
Durant els primers dies de novembre, les detencions i els moviments policials havien començat a desorganitzar l’expedició. Macià ja tenia indicis que el pla havia estat descobert.
Segons la reconstrucció publicada per Josep-Lluís Carod-Rovira, Macià decidí ajornar l’operació i envià un telegrama a Barcelona amb un missatge en clau: «Madre enferma».
El 3 de novembre, uns col·laboradors arribats del sud confirmaren que les autoritats espanyoles coneixien els preparatius i que s’estaven reforçant els efectius policials a les zones frontereres.
L’endemà, 4 de novembre, la policia francesa es presentà a la vil·la Denise, on es trobaven Macià i alguns dels seus principals col·laboradors. Entre els dirigents implicats hi havia Ventura Gassol, Josep Carner-Ribalta i Josep Bordas de la Cuesta.
Els agents detingueren Macià i el seu estat major. Paral·lelament, altres voluntaris eren arrestats a Perpinyà i als punts de concentració propers a la frontera.
No hi hagué cap batalla. Les dues columnes no arribaren a iniciar l’ofensiva prevista i Olot continuà sota el control de les autoritats espanyoles.
La invasió havia fracassat sense arribar a entrar en territori català.
Les armes confiscades i el final de l’expedició
L’operació policial no es limità a detenir els conspiradors. Les autoritats franceses també descobriren part dels dipòsits d’armes que havien de servir per equipar l’expedició.
Segons la relació de material recollida per Josep Carner-Ribalta, l’escorcoll del 4 de novembre permeté confiscar, entre altres elements, 81 fusells, sis mosquetons, dues carrabines Winchester, una metralladora, un fusell metrallador i uns 18.000 cartutxos.
Dos dies després, el 6 de novembre, la policia localitzà un altre dipòsit al mas de l’Orri, prop de Sant Llorenç de Cerdans, on trobà més fusells, municions i explosius.
Les xifres de participants varien segons les fonts, però la majoria de reconstruccions situen els detinguts al voltant d’un centenar llarg de persones, entre les quals hi havia una vintena d’italians.
Aquesta quantitat era molt inferior als 500 combatents que Macià havia previst mobilitzar.
La policia francesa havia aconseguit neutralitzar la conspiració. Però quedava una qüestió per resoldre: què fer amb els seus responsables?
Macià assumí la responsabilitat política de l’operació i procurà desvincular-ne els voluntaris de base. Molts d’aquests foren expulsats de França, mentre que els principals dirigents quedaren a disposició de la justícia.
La detenció d’un antic coronel de l’exèrcit espanyol que pretenia proclamar una república independent a Catalunya es convertí ràpidament en notícia internacional.
Conclusió: una derrota militar que encara tindria conseqüències
Els fets de Prats de Molló posaren en evidència les limitacions de l’estratègia insurreccional de Francesc Macià. Els conspiradors disposaven d’armes i voluntaris, però no d’una força suficient per assegurar el territori. A més, la infiltració policial havia anul·lat el factor sorpresa.
L’operació no aconseguí ocupar cap població catalana, ni provocar l’aixecament popular que Macià esperava. La dictadura de Primo de Rivera continuà governant Espanya.
Tanmateix, el fracàs militar no significà el final polític de Macià. El seu empresonament i el posterior procés judicial a París, el gener de 1927, li proporcionaren una tribuna internacional que difícilment hauria obtingut per altres mitjans.
El 4 de novembre de 1926, Macià va perdre la possibilitat d’encapçalar una insurrecció armada. Però el judici que l’esperava contribuiria a transformar un conspirador gairebé desconegut fora dels cercles catalanistes en una figura política de projecció internacional.
La República Catalana no fou proclamada aquell novembre. Macià encara hauria d’esperar fins al 14 d’abril de 1931.