El judici que va condemnar a mort Lluís Companys va durar menys d’una hora. El seu defensor només tenia dret formalment a estudiar la causa durant dues hores. L’acusació era una paradoxa brutal: els vencedors de la rebel·lió militar de 1936 jutjaven per «adhesió a la rebel·lió militar» el president d’una institució que s’havia oposat a aquella rebel·lió.
Un judici envoltat de secret
A les deu del matí del 14 d’octubre de 1940, Lluís Companys entrava en una sala del sector sud del pati d’armes del castell de Montjuïc.
Sobre el paper era una «audiencia pública». A la pràctica, el règim havia envoltat el procés d’un secret extraordinari. La Guàrdia Civil controlava els accessos a Montjuïc, s’havien anul·lat permisos als soldats destinats a la muntanya i s’havien reforçat punts estratègics amb metralladores i reflectors. Cap diari havia pogut anunciar que aquell matí es jutjava l’antic president de la Generalitat.
Unes 150 persones van poder entrar a la sala, totes identificades i escorcollades. La majoria eren militars, policies, membres dels serveis d’informació i alguns periodistes seleccionats. Les germanes de Companys, Ramona i Neus, ni tan sols sabien que el judici s’estava celebrant i hi arribaren quan ja s’havia acabat.
Companys, que era advocat, tampoc no podia defensar-se personalment. El procediment militar obligava que el defensor fos un militar. Li fou assignat d’ofici el capità d’artilleria Ramon de Colubí.
La norma establia que l’expedient havia de quedar a disposició del defensor per al seu estudi durant «un término de dos horas». No significa que Colubí només conegués Companys durant dues hores, però sí que aquest era el temps formal reservat per examinar una causa que podia acabar —i acabaria— amb una execució.
La justícia al revés
L’acusació resumeix millor que res la naturalesa del procés: «adhesión a la rebelión militar».
Companys havia estat president de la Generalitat el 19 de juliol de 1936, quan una part de l’exèrcit s’havia revoltat contra el govern de la República. A Catalunya, les forces dependents de la Generalitat i de la República havien combatut aquella insurrecció.
Quatre anys després, els vencedors havien invertit jurídicament els papers. L’Estat sorgit de la rebel·lió considerava rebels els qui havien defensat la legalitat anterior.
Era, literalment, la justícia al revés.
El fiscal no es limità als fets de 1936. Va fer un repàs acusatori de tota la trajectòria republicana i catalanista de Companys i demanà la pena de mort aplicant els articles 237 i 238 del Codi de justícia militar.
Informes polítics, assassinats i calúmnies personals
Les proves utilitzades permeten entendre encara millor el procés.
La causa incorporava les declaracions que Companys havia fet sota custòdia policial a Madrid, testimonis recollits durant la instrucció, documents relacionats amb els fets de juliol de 1936 i informes elaborats per FET y de las JONS.
Alguns d’aquests informes anaven molt més enllà de qualsevol responsabilitat política. Incloïen greus acusacions sobre la seva vida privada.
Companys, que havia escoltat fins aleshores, no ho va suportar i interrompé la lectura:
«Protesto. Lo que acaba de leerse es falso y canallesco.»
El president del tribunal el va obligar a seure i li digué que podria parlar al final. El mateix fiscal, quan arribà el seu torn, va evitar reproduir aquelles acusacions personals.
També es van incorporar documents sobre persones assassinades a la rereguarda republicana durant els primers mesos de la Guerra Civil. La responsabilitat política de Companys sobre aquell període era un dels grans eixos de l’acusació.
Però una cosa era discutir la seva responsabilitat política i una altra demostrar que Companys hagués ordenat aquells assassinats. El procés no estava construït per aclarir aquesta diferència. Estava construït per condemnar-lo.
Ramon de Colubí intenta defensar-lo
Després d’una interrupció de només deu minuts perquè fiscal i defensor ordenessin les seves conclusions, Ramon de Colubí va prendre la paraula.
La seva posició tenia una força especial. Ell mateix havia participat en la revolta militar de Barcelona del juliol de 1936.
I, tanmateix, defensà Companys.
Colubí recordà que durant el caos revolucionari el president havia contribuït a salvar entre 250 i 300 militars i civils vinculats a l’aixecament. També recordà els indults concedits a condemnats a mort i argumentà que Companys havia intentat limitar la repressió i evitar sofriments als empresonats.
No en demanà l’absolució. Sol·licità vint anys i un dia de reclusió en comptes de la pena de mort.
Anys després, Colubí explicaria que era conscient que les possibilitats de salvar-lo eren pràcticament inexistents. La sentència encara no havia estat formalitzada, però el desenllaç estava decidit.
Menys d’una hora per condemnar un president
Al final, Companys va poder parlar.
No intentà desentendre’s de la seva trajectòria. Assumí la seva responsabilitat política com a president de la Generalitat i també la dels seus col·laboradors. Va dir als membres del tribunal que no els considerava personalment responsables de la seva mort i afirmà que la història jutjaria les intencions de tots.
A les onze del matí el consell de guerra havia acabat.
No havia durat ni una hora.
El tribunal continuà reunit i dictà immediatament la sentència: pena de mort per adhesió a la rebel·lió militar. Aquell mateix dia fou aprovada i convertida en executòria. La censura franquista, mentrestant, ordenava als diaris que no publiquessin cap informació sobre «el asunto Companys».
Conclusió: una sentència que necessitava aparença de judici
El procés contra Companys tenia jutge, fiscal, defensor, testimonis, expedient i sentència. Tenia totes les formes externes d’un procediment judicial.
El que no tenia eren les garanties d’un judici destinat a determinar imparcialment la culpabilitat de l’acusat.
Un president capturat a l’exili, un tribunal militar dels vencedors, una defensa extraordinàriament limitada, una vista de menys d’una hora i una pena de mort dictada immediatament després.
La sentència encara no estava escrita quan Companys entrà a la sala. Però ell sabia perfectament quin final l’esperava.
Les seves darreres paraules davant del tribunal ho deixaren clar:
«Si la sentencia me es definitivamente adversa, como espero, sabré morir sereno y con dignidad, por mis ideales de siempre y por Cataluña.»
I després va afegir:
«Ah!, y sin sombra de rencor.»
L’endemà a primera hora del matí, Lluís Companys seria conduït al fossar de Santa Eulàlia de Montjuïc.