L’octubre de 1915, tropes franceses i britàniques van desembarcar a Salònica per salvar Sèrbia. Van arribar massa tard. El que havia de ser una operació improvisada es va convertir en un front estable que va durar tres anys, va dividir Grècia en dos governs rivals i acabaria obrint la primera gran esquerda en les Potències Centrals.
Introducció
Quan l’operació dels Dardanels començava a enfonsar-se, els Aliats van buscar una nova manera d’intervenir als Balcans. L’objectiu immediat era ajudar Sèrbia, amenaçada per una ofensiva conjunta d’Alemanya, Àustria-Hongria i Bulgària. El port de Salònica —l’actual Tessalònica— semblava la base ideal.
Però hi havia un problema: Grècia era oficialment neutral.
El primer ministre Elefthérios Venizelos volia acostar el país a França i la Gran Bretanya. El rei Constantí I, en canvi, defensava la neutralitat i estava convençut que Alemanya acabaria guanyant la guerra. La disputa no era només diplomàtica. Era una lluita pel control de l’Estat, de l’exèrcit i del futur territorial de Grècia.
Quan els primers soldats aliats van desembarcar a Salònica el 5 d’octubre de 1915, Venizelos acabava de ser obligat a dimitir. L’exèrcit estranger entrava en un país neutral i profundament dividit. La ciutat es convertiria simultàniament en base militar aliada, capital d’un govern rival i centre d’una guerra civil política que marcaria Grècia durant dècades.
Per què els Aliats van desembarcar a Salònica
La decisió d’obrir un front a Macedònia estava relacionada amb dos fracassos aliats.
El primer era Gal·lípoli. Durant el 1915, britànics i francesos havien intentat forçar els Dardanels, derrotar l’Imperi Otomà i obrir una ruta marítima cap a Rússia. L’operació havia quedat bloquejada a les platges i turons de la península, amb desenes de milers de baixes i sense cap resultat estratègic.
El segon fracàs era la incapacitat de protegir Sèrbia. L’octubre de 1915, Bulgària va entrar en guerra al costat de les Potències Centrals. L’exèrcit serbi va quedar atrapat entre l’atac austroalemany des del nord i l’ofensiva búlgara des de l’est.
Venizelos va autoritzar el desembarcament aliat amb l’esperança que les tropes franceses i britàniques poguessin avançar cap al nord i ajudar Sèrbia. El Parlament grec també havia donat suport a la mobilització. Però el rei Constantí va considerar que aquella política arrossegava Grècia a una guerra que no podia guanyar i va obligar el primer ministre a dimitir.
Les tropes van arribar igualment. Entre les primeres unitats britàniques hi havia la 10a Divisió Irlandesa, esgotada després de combatre a Gal·lípoli. Tanmateix, la força expedicionària era massa petita i havia estat enviada massa tard. Sèrbia va ser ocupada i el seu exèrcit es va retirar a través de les muntanyes de Montenegro i Albània, patint unes pèrdues enormes abans de ser evacuat a Corfú.
Salònica ja no podia salvar Sèrbia. Però els Aliats van decidir quedar-s’hi.
L’Exèrcit d’Orient i la gran fortalesa de Salònica
Les primeres forces anglofranceses que havien avançat cap a la frontera sèrbia van haver de retirar-se davant els búlgars. Durant els primers mesos de 1916 es van concentrar al voltant de Salònica i van construir una immensa línia defensiva als turons que envoltaven la ciutat.
Els britànics la van anomenar the Birdcage, la Gàbia dels Ocells. Era una xarxa de trinxeres, reductes, emplaçaments de metralladores i quilòmetres de filferro espinós pensada per resistir un atac búlgar que finalment no es va produir.
A partir d’aquesta base es va formar l’Exèrcit d’Orient, una força multinacional sota comandament francès. Hi combatien francesos, britànics, serbis, italians, russos, tropes colonials i, més endavant, grecs. El 1917, el conjunt de forces aliades al front balcànic arribava aproximadament al mig milió d’homes.
La guerra a Macedònia era molt diferent de la de Flandes. El front recorria muntanyes, valls, pantans i territoris amb poques carreteres. Les municions, els aliments i l’aigua s’havien de transportar sovint amb mules. Els soldats suportaven hiverns glacials i estius sufocants.
L’enemic més constant no eren les metralladores búlgares, sinó la malaltia. La malària, la disenteria i els cops de calor van enviar centenars de milers d’homes als hospitals. Només entre les forces britàniques, la malària va provocar al voltant de 160.000 baixes mèdiques durant la campanya.
La premsa britànica va ridiculitzar aquells soldats amb el malnom de “jardiners de Salònica”, com si es limitessin a cavar trinxeres i esperar. Durant molt de temps, el front va semblar una enorme concentració de tropes atrapada en una missió sense objectius clars.
Però Salònica estava immobilitzant l’exèrcit búlgar i mantenia oberta una porta d’entrada als Balcans.
Constantí contra Venizelos: dues visions del futur de Grècia
La presència aliada va agreujar una divisió política que ja havia començat abans del desembarcament.
Venizelos creia que la victòria final correspondria a França i la Gran Bretanya. També considerava que entrar en guerra al seu costat permetria a Grècia participar en el repartiment dels territoris otomans i avançar en la Gran Idea, el projecte d’unir sota l’Estat grec les comunitats hel·lèniques de l’Egeu i l’Àsia Menor.
Constantí I tenia una visió diferent. Havia estudiat a Alemanya, admirava l’exèrcit prussià i estava casat amb Sofia de Prússia, germana del kàiser Guillem II. Però reduir el conflicte a un rei “proalemany” contra un primer ministre “proaliat” seria massa simple.
El rei i bona part de l’estat major consideraven que Grècia estava esgotada després de les Guerres Balcàniques. Temien Bulgària, desconfiaven de les promeses territorials aliades i creien que intervenir podia posar en perill els territoris acabats de conquerir. Constantí pensava que Alemanya guanyaria militarment, però també sabia que Grècia no podia desafiar la flota britànica. La neutralitat li semblava l’única sortida possible.
El problema era que aquella neutralitat cada vegada era menys real.
Els Aliats ocupaven Salònica i controlaven part de Macedònia. Els búlgars, amb autorització tàcita del govern d’Atenes, van ocupar el fort de Rupel el maig de 1916. Al setembre, la ciutat de Kavala i el IV Cos d’Exèrcit grec es van rendir sense combatre. Milers de soldats grecs van acabar internats a Alemanya.
Per als venizelistes, allò demostrava que la política de Constantí no protegia el país: l’estava entregant als búlgars.
Quan Grècia va tenir dos governs
El 30 d’agost de 1916, oficials venizelistes van iniciar una revolta a Salònica amb l’ajuda del comandant aliat Maurice Sarrail. Poc després, Venizelos va abandonar Atenes i es va traslladar a la ciutat.
El 26 de setembre va constituir el Govern Provisional de Defensa Nacional, encapçalat per un triumvirat format pel mateix Venizelos, el general Panagiótis Danglís i l’almirall Pavlos Koundouriótis. Aquest govern controlava Macedònia, Creta i diverses illes de l’Egeu, i va començar a formar unitats militars per combatre al costat dels Aliats.
Grècia havia quedat dividida en dos estats de fet.
A Atenes governava Constantí, sostingut pels monàrquics i pels reservistes fidels al rei. A Salònica governava Venizelos, protegit per l’Exèrcit d’Orient. No era encara una guerra civil oberta, però s’hi assemblava cada vegada més.
El desembre de 1916, tropes franceses i britàniques van desembarcar al Pireu per exigir el lliurament d’armes gregues. Els combats amb les forces monàrquiques, coneguts com els Noemvriana, van acabar amb la retirada aliada i amb una repressió violenta contra els venizelistes d’Atenes.
França i la Gran Bretanya van respondre amb un bloqueig naval i una pressió creixent sobre el govern grec. Finalment, el juny de 1917, els Aliats van exigir la sortida del rei. Constantí va abandonar el país i va deixar el tron al seu fill Alexandre.
Venizelos va tornar a Atenes, va recuperar el càrrec de primer ministre i el 28 de juny de 1917 Grècia va declarar formalment la guerra a les Potències Centrals. La reunificació, però, no va significar reconciliació. El nou govern va purgar l’administració i l’exèrcit, va empresonar o exiliar dirigents monàrquics i va governar amb el suport directe dels Aliats.
El Cisma Nacional ja havia deixat una ferida profunda.
El trencament de 1918 i la derrota de Bulgària
La incorporació grega va reforçar considerablement l’Exèrcit d’Orient. Malgrat les desercions, les resistències monàrquiques i els problemes d’equipament, l’estiu de 1918 Grècia havia mobilitzat deu divisions, amb prop de 300.000 homes disponibles.
El maig de 1918, tres divisions gregues van participar en la captura de la posició fortificada de Skra-di-Legen. La victòria va demostrar que el nou exèrcit podia combatre amb eficàcia i va elevar la seva reputació davant els Aliats.
El cop decisiu va arribar al setembre. El nou comandant aliat, el general Louis Franchet d’Espèrey, va concentrar l’esforç principal contra el sector muntanyós de Dobro Pole.
El 15 de setembre, tropes franceses i sèrbies, amb participació grega, van trencar les defenses búlgares. Les unitats sèrbies van avançar ràpidament cap al nord, amenaçant de separar l’exèrcit búlgar de les seves línies de comunicació.
A l’est, britànics i grecs van atacar les poderoses posicions de Doiran. L’assalt va fracassar i va causar més de 7.000 baixes, però va mantenir fixades les forces búlgares mentre el front s’ensorrava per l’oest.
La retirada búlgara es va convertir en desbandada. L’exèrcit estava esgotat, mal alimentat i afectat per motins. El govern de Sofia va demanar negociacions i el 29 de setembre de 1918 va signar l’Armistici de Salònica. Les hostilitats van cessar l’endemà.
Bulgària va ser el primer membre de les Potències Centrals que va abandonar la guerra. La seva rendició va permetre alliberar Sèrbia i va deixar exposats els flancs de l’Imperi Austrohongarès i de l’Imperi Otomà. El front que durant tres anys havia estat ridiculitzat com una operació inútil acabava de provocar una ruptura estratègica decisiva.
Conclusió
Salònica va començar com una operació improvisada per salvar Sèrbia i compensar el fracàs de Gal·lípoli. No va aconseguir el seu primer objectiu i durant anys va consumir homes, recursos i material en un front castigat més per la malària que per les batalles.
Però no va ser un front inútil.
L’Exèrcit d’Orient va immobilitzar Bulgària, va reconstruir l’exèrcit serbi, va incorporar centenars de milers de soldats grecs i, el setembre de 1918, va obrir la primera esquerda definitiva en el bloc de les Potències Centrals.
El preu polític va ser enorme. La presència aliada i la lluita entre Constantí i Venizelos van partir Grècia en dos governs, dos exèrcits i dues legitimitats rivals. El Cisma Nacional no va acabar amb la reunificació de 1917. Va continuar en forma de purgues, cops d’estat, restauracions monàrquiques i revenges polítiques.
Salònica va contribuir a guanyar la guerra. Però també va deixar Grècia dividida durant una generació.