El juliol de 1306, Gal·lípoli semblava condemnada. La major part de la Companyia Catalana d’Orient havia marxat contra els alans, i dins la fortalesa quedaven pocs homes, alguns cavalls, mercaders i unes dues mil dones. Però aquell dia, la ciutat no va caure. Es va convertir en una llegenda.
Gal·lípoli no va ser només una base de la Companyia Catalana d’Orient. Va ser el lloc on la Companyia va demostrar que podia sobreviure fins i tot quan semblava militarment acabada.
Després de l’assassinat de Roger de Flor a Adrianòpolis, els almogàvers havien declarat la guerra oberta a Bizanci. La venjança contra els antics aliats ja cremava Tràcia, però la Companyia també tenia un altre compte pendent: els alans, acusats d’haver participat directament en la mort de Roger.
Per això el gruix de la host va sortir de Gal·lípoli per anar-los a buscar. La ciutat quedà gairebé buida de combatents. A dins hi restà Ramon Muntaner, no com a simple cronista, sinó com a capità, administrador i responsable d’un lloc carregat de dones, infants, mercaders, provisions, armes i memòria.
Els genovesos ho van veure clar. Era el moment d’atacar.
Gal·lípoli, una fortalesa plena de gent però curta d’homes
La Companyia no era un exèrcit modern. Era una comunitat armada en moviment. Amb els almogàvers hi viatjaven dones, companyes, criatures, servents, mercaders, escrivans, animals, botí i tot allò que feia possible continuar la guerra lluny de casa.
Quan la host principal marxà contra els alans, Gal·lípoli quedà sota la responsabilitat de Ramon Muntaner. Segons el seu propi relat, la defensa real era molt pobra: poc més d’un centenar d’homes a peu i set cavalls. En canvi, hi havia més de dues mil dones.
Era una proporció brutal. Poques armes humanes. Molta població vulnerable.
Per als genovesos, allò devia semblar una oportunitat perfecta. La Companyia era temuda a camp obert, però Gal·lípoli semblava desguarnida. Si la prenien, no només derrotaven Muntaner: tallaven el cor logístic de la Companyia.
La ciutat era magatzem, refugi, quarter general i símbol. Perdre-la hauria estat un cop devastador.
L’arribada de les galeres genoveses
El perill arribà per mar. Un estol de vint-i-cinc galeres —divuit genoveses i set al servei de l’emperador bizantí— aparegué davant Gal·lípoli sota el comandament d’Antoni Spínola.
No era una expedició menor. Era una operació calculada per aprofitar l’absència del gruix almogàver. Els atacants sabien que la Companyia era lluny. També sabien que Muntaner no tenia prou tropa per defensar tots els punts de la muralla com calia.
Spínola envià el desafiament. Volia que abandonessin Gal·lípoli. Muntaner s’hi negà.
Aquí comença l’episodi que converteix aquesta defensa en una de les escenes més potents de tota la crònica almogàver. Muntaner no tenia prou homes, però tenia armes. Tenia muralles. Tenia mercaders catalans. Tenia dones. I sobretot tenia temps per organitzar una defensa abans de l’assalt.
La nit abans de la batalla no va ser de pànic. Va ser d’ordre.
Les dones a les muralles
Muntaner va fer una cosa extraordinària: va ordenar que totes les dones disponibles es posessin armadura i pugessin a les muralles.
No eren auxiliars de rereguarda. No eren només mans per portar aigua o curar ferits. Aquell dia, havien de semblar i actuar com a defensores de la ciutat.
En alguns relats moderns apareix la imatge de les dones amb els cabells deixats al voltant de la cara per semblar barbudes, com si fossin homes armats. És una escena molt visual, però cal dir-ho clar: no consta de manera segura en el passatge de Muntaner. El que sí que diu la crònica és prou fort: les va armar i les va posar a defensar els murs.
Cada sector de muralla quedà sota el comandament d’un mercader català. Això també és important. No era una multitud improvisada cridant des de dalt. Era una defensa organitzada.
Muntaner feu portar pedres i còdols a la muralla. Preparà vi i pa als carrers perquè ningú hagués d’abandonar el lloc per menjar. Ordenà que hi hagués metges a punt per atendre ferits i tornar-los ràpidament al combat.
Això és comandament. Això és logística. Això és sang freda.
La batalla començà amb una pluja de projectils. Els genovesos eren experts amb la ballesta, i Muntaner ho sabia. Segons ell, disparaven tants cairells que gairebé tapaven el cel.
Però les dones resistiren.
Des de la barbacana i les muralles, llançaren pedres contra els assaltants. Muntaner recorda una dona ferida cinc vegades a la cara que continuava defensant com si no li hagués passat res.
Aquesta és la imatge central de Gal·lípoli: no una fortalesa defensada només per guerrers professionals, sinó una ciutat sencera convertida en muralla.
Muntaner no espera: contraataca
La defensa passiva podia aguantar una estona. Però Muntaner sabia que no podia limitar-se a resistir eternament. Si els genovesos mantenien la pressió, tard o d’hora trobarien un punt feble.
Llavors va esperar el moment.
Els atacants havien disparat molt. Havien gastat munició. Feia calor. Era juliol. Els homes de Spínola estaven cansats, assedegats i carregats d’armament davant les portes.
Muntaner feu armar el seu cavall i els altres sis cavalls disponibles. Reuní un centenar d’homes escollits. Els feu alleugerir: fora armadures pesants, només el necessari per moure’s ràpid. Escut, llança, espasa i coltell.
Aleshores obrí la porta.
La sortida fou curta, violenta i decisiva.
Els defensors van caure sobre els estendards genovesos. En el primer xoc, segons la crònica, en van abatre diversos. Spínola i molts dels seus homes de més rang quedaren atrapats en el caos. La pressió de l’assalt canvià de direcció: els atacants passaren de voler entrar a la ciutat a intentar tornar cap a les galeres.
Allò que havia de ser una presa fàcil es convertí en una fugida.
Els catalans els perseguiren fins a la riba. Muntaner diu que haurien pogut capturar més galeres si haguessin tingut homes frescos. Però els defensors estaven ferits, exhausts i al límit.
La victòria ja era prou gran.
Per què aquesta defensa és tan important
La defensa de Gal·lípoli no és només una anècdota èpica. És un episodi clau per entendre què era realment la Companyia.
Primer, mostra que la Companyia no era només una força d’atac. També podia defensar una plaça amb disciplina i capacitat d’organització. Muntaner actua com a cap militar, però també com a administrador: compta homes, distribueix funcions, prepara provisions, organitza ferits i assigna comandaments.
Segon, mostra el paper real de les dones dins aquella comunitat armada. Sovint apareixen a la història com a simples acompanyants dels combatents. A Gal·lípoli, en canvi, són part directa de la defensa. Sense elles, la ciutat hauria tingut moltes menys mans als murs. I sense mans als murs, Gal·lípoli podia haver caigut.
Tercer, la derrota genovesa té un valor polític. Gènova era una potència marítima enorme, amb interessos forts a Constantinoble i al comerç oriental. Que una plaça aparentment feble resistís un atac d’aquella magnitud era un missatge duríssim: la Companyia continuava viva.
I no només viva. Perillosa.
Una victòria entre la història i la llegenda
Cal llegir Muntaner amb entusiasme, però també amb prudència. Era testimoni directe, però també protagonista. Escrivia amb voluntat de glorificar la Companyia, els reis de la Corona d’Aragó i la seva pròpia trajectòria.
Això no invalida el relat. Però ens obliga a llegir-lo bé.
Les xifres, les frases i alguns detalls poden estar magnificats. És normal en una crònica medieval. Però el nucli del fet és sòlid: Gal·lípoli fou atacada mentre la Companyia era lluny, Muntaner organitzà una defensa amb molt pocs homes, les dones tingueren un paper central a les muralles, i una sortida final derrotà els genovesos.
La llegenda no neix del no-res. Neix perquè el fet real ja era extraordinari.
Conclusió
Gal·lípoli va resistir perquè Ramon Muntaner va entendre una cosa elemental: quan no tens prou soldats, has de convertir tota la ciutat en exèrcit.
Les dones a les muralles, els mercaders dirigint sectors, les pedres preparades, el pa i el vi als carrers, els metges esperant els ferits i la sortida final amb sis cavalls armats formen una escena gairebé cinematogràfica. Però no és fantasia. És el relat d’una comunitat assetjada que decideix no caure.
Aquell dia, Gal·lípoli no va ser només una fortalesa.
Va ser la Companyia sencera defensant-se amb tot el que tenia.
I per això aquest episodi importa: perquè mostra que els almogàvers no eren només homes de frontera i ganivet. Eren també dones, infants, mercaders, escrivans, cavalls, murs, pa, vi, pedres i voluntat de continuar.