L’estiu del 985, Barcelona va quedar sola davant un dels exèrcits més temuts d’al-Andalus. Almansor va assetjar i saquejar la ciutat, i el desastre va deixar una lliçó política clara: el vell poder franc ja no podia protegir els comtats catalans.
Introducció
Entre l’1 i el 6 de juliol del 985, Barcelona va viure un dels episodis més traumàtics de la seva història medieval. Les tropes d’Almansor, l’home fort del califat de Còrdova, van arribar davant les muralles, van assetjar la ciutat i finalment la van saquejar.
No va ser només una derrota militar. Va ser un cop profund contra el sistema polític que havia sostingut els comtats catalans des de l’època carolíngia. En teoria, Barcelona formava part de l’òrbita del regne franc. A la pràctica, quan el perill va arribar, l’ajuda franca no va salvar la ciutat.
El 985 va accelerar un procés que ja existia: l’allunyament dels comtes catalans respecte del poder franc i l’aparició d’una sobirania propia.
El context: una frontera entre Còrdova i el món franc
Al segle X, Barcelona era una ciutat de frontera. No era encara la capital d’un estat català, però sí el centre d’un comtat cada vegada més fort, situat entre dos mons: al sud, el califat de Còrdova; al nord, el regne franc.
Els comtes de Barcelona mantenien encara un vincle teòric amb els reis francs, hereus del vell imperi carolingi. Però aquell vincle era cada cop més feble. Els reis francs tenien problemes interns, poca capacitat d’intervenció al sud dels Pirineus i una autoritat cada vegada més nominal sobre els comtats de la Marca.
Borrell II, comte de Barcelona, Girona i Osona, ja actuava amb un marge ampli d’autonomia. Havia mantingut relacions diplomàtiques amb Còrdova, amb Roma i amb altres poders del moment. La seva política no era la d’un simple vassall obedient, sinó la d’un governant fronterer que intentava sobreviure entre forces molt més grans.
Aquest és el punt clau: abans del 985, el procés d’autonomia ja existia. Però l’atac d’Almansor el va fer irreversible.
Qui era Almansor
Almansor, nom amb què és conegut Muhammad ibn Abi Amir, era el gran dirigent militar i polític d’al-Andalus a finals del segle X. Formalment governava en nom del califa Hixam II, però el poder real era a les seves mans.
No era un saquejador improvisat. Era un cap polític amb una estratègia clara. Les seves campanyes contra els territoris cristians del nord servien per obtenir botí, reforçar el seu prestigi, alimentar la maquinària militar cordovesa i recordar als enemics del califat que Còrdova encara tenia capacitat de colpejar molt lluny.
L’Enciclopèdia Catalana assenyala que Almansor va emprendre nombroses campanyes victorioses entre el 977 i el 1002, i que el resultat d’aquestes expedicions fou més l’afirmació d’una hegemonia política sobre els poders cristians que no pas una expansió territorial estable.
Barcelona era, per tant, un objectiu carregat de sentit. Era rica, simbòlica i fronterera. I, sobretot, semblava cada cop més separada de la protecció franca.
Qui era Borrell II
Borrell II era un dels grans comtes de la Barcelona del segle X. Governava Barcelona, Girona i Osona des del 947, i també Urgell des del 948. Era un dirigent amb experiència, acostumat a moure’s en un escenari difícil.
La seva posició era delicada. D’una banda, necessitava mantenir relacions amb el món franc, perquè aquest era el marc jurídic i polític tradicional dels comtats. De l’altra, la realitat l’obligava a tractar directament amb Còrdova i a actuar amb iniciativa pròpia.
Borrell II no era encara un sobirà independent en el sentit modern. Però tampoc era un delegat passiu del rei franc. Era un comte de frontera que governava, negociava, guerrejava i defensava el territori amb recursos propis.
Això explica per què el 985 va tenir una importància tan gran. Quan Barcelona va caure, no només va fracassar una defensa militar. Va fracassar també la idea que el rei franc era encara un protector efectiu.
Les forces en conflicte
Les xifres exactes de les forces en combat no són segures. En aquest tipus d’episodis, les fonts medievals i les tradicions posteriors sovint exageren els números. Per això convé parlar més de la naturalesa dels exèrcits que no pas d’efectius concrets.
L’exèrcit d’Almansor era una força ofensiva, preparada per avançar ràpid, saquejar, capturar botí i tornar. Combinava comandament centralitzat, experiència militar i capacitat de mobilització. No buscava necessàriament ocupar Barcelona de manera permanent, sinó castigar-la i demostrar força.
Les forces de Borrell II eren diferents. Es basaven en nobles locals, cavallers, guarnicions, milícies urbanes i la capacitat defensiva de les muralles. Barcelona podia resistir, però el territori era ampli, dispers i difícil de protegir davant una ràtzia ràpida i ben dirigida.
La diferència no era només militar. Era estructural. Almansor portava una màquina de guerra ofensiva. Borrell defensava una frontera vulnerable.
La ruta d’Almansor cap a Barcelona
Segons l’Enciclopèdia Catalana, Almansor va sortir de Còrdova el 5 de maig del 985. L’exèrcit va entrar en terres catalanes per Tortosa i va avançar pel Camp de Tarragona, el Penedès, el Llobregat i el Vallès.
La ruta era devastadora. No es tractava només d’arribar a Barcelona, sinó de colpejar el territori que la sostenia. La ràtzia avançava cremant, saquejant i trencant la capacitat de resposta comtal.
En aquest camí, les forces d’Almansor també van saquejar el monestir de Sant Cugat.
Després, l’exèrcit va avançar cap al pla de Barcelona. La ciutat, protegida per les antigues muralles romanes, es convertia en l’últim gran obstacle.
La batalla a camp obert
Borrell II no es va limitar a esperar darrere les muralles. Probablement va intentar frenar l’avanç musulmà abans que l’exèrcit d’Almansor arribés a Barcelona.
La tradició situa aquest xoc a Rovirans, prop de Terrassa, tot i que els detalls exactes no són del tot segurs. L’Enciclopèdia Catalana explica que Borrell sortí probablement a l’encontre dels musulmans en aquesta zona, fou derrotat i es replegà cap a Caldes de Montbui.
Aquesta derrota va ser decisiva. Sense una victòria en camp obert, Barcelona quedava exposada. Borrell no havia pogut aturar Almansor abans que arribés a la ciutat.
A partir d’aquell moment, la defensa quedava en mans de les muralles i de la guarnició urbana.
El setge i saqueig de Barcelona
El dia 1 de juliol del 985, les tropes d’Almansor es van presentar davant Barcelona. La ciutat estava defensada pel vescomte Udalard I, a qui Borrell havia encarregat la defensa. L’Enciclopèdia Catalana situa l’atac entre l’1 i el 6 de juliol, i explica que Udalard fou fet presoner i conduït a Còrdova.
Barcelona resistia darrere les seves muralles, però la pressió era massa forta. El 6 de juliol, la ciutat va caure. Va ser saquejada, incendiada en part i molts habitants foren morts o fets captius.
Aquí cal ser rigorosos. El desastre fou enorme, però no cal convertir-lo en una destrucció absoluta. L’historiador Gaspar Feliu va advertir que l’episodi ha estat molt mitificat i que cal matisar algunes visions extremes sobre la destrucció total de la ciutat i del seu entorn.
La Barcelona del 985 no va desaparèixer. Però va quedar profundament ferida. El saqueig va provocar morts, captius, pèrdues materials i destrucció documental.
Els captius i la reconstrucció
Una de les conseqüències més dures va ser el captiveri. Diverses persones importants foren portades a Còrdova. Entre elles, el vescomte Udalard I i l’ardiaca Arnulf. Udalard hi romangué cinc anys abans de ser rescatat cap al 990.
Això mostra que el saqueig no va acabar el dia que Almansor va abandonar Barcelona. Durant anys, famílies i institucions van haver d’afrontar rescats, reconstrucció de cases, recuperació de propietats i reorganització del poder local.
El comte Borrell II va haver de reconstruir sense esperar una ajuda decisiva del nord. I això va tenir conseqüències polítiques enormes.
La ruptura amb el poder franc
Després del desastre, Borrell II va intentar refer els lligams amb el regne franc i obtenir ajuda. Però aquella ajuda no va tenir efecte. El poder franc estava massa lluny, massa debilitat i massa ocupat en els seus propis conflictes.
El punt decisiu arribà amb Hug Capet, nou rei franc. Segons el Museu d’Història de Catalunya, després de no rebre l’ajuda sol·licitada, Borrell II decidí no renovar el jurament de fidelitat al monarca franc, fet que donà pas a una independència de fet.
No hem d’imaginar una declaració solemne d’independència com les modernes. No hi ha una escena fundacional amb proclames i banderes. El que hi ha és més fred i més real: el rei franc ja no protegeix, ja no imposa i ja no confirma de manera efectiva l’autoritat comtal.
A partir d’aquest moment, els comtes catalans actuen com un poder propi.
Conclusió: una derrota que va canviar el poder
El saqueig de Barcelona del 985 va ser una derrota brutal. Almansor va colpejar el cor del comtat, va humiliar la seva capital i va demostrar la força militar del califat de Còrdova.
Però el cop més profund no va ser només militar. Va ser polític. Barcelona va descobrir que el vell paraigua franc ja no servia. Quan el perill va arribar, els francs no van protegir la ciutat.
Borrell II no va fundar un estat modern després del 985. Però va actuar en conseqüència. Si el rei franc no defensava els comtats, el vincle de vassallatge perdia sentit.
Almansor va saquejar Barcelona. Però, sense voler-ho, també va deixar al descobert una nova realitat: els comtes catalans haurien de governar sols.
El 985 Barcelona va caure. Però el poder franc, als comtats catalans, ja no es va recuperar.