Hi ha assassinats que no busquen només matar un home. Busquen tallar un camí.
El 10 de març de 1923, al carrer de la Cadena de Barcelona, van assassinar Salvador Seguí, el Noi del Sucre. Oficialment podia semblar un crim més dins la Barcelona del pistolerisme. Un altre mort en una ciutat plena de vagues, bombes, pistolers, confidents, policies bruts i patrons disposats a pagar sang.
Però no era un mort més.
Seguí era el líder més popular de la CNT catalana. No era un teòric tancat en un despatx. Era pintor de parets, obrer autodidacta, lector, polemista, home de carrer i organitzador sindical. Havia ajudat a bastir Solidaritat Obrera i la CNT, i defensava un sindicalisme revolucionari però fort, intel·ligent i disciplinat. El seu objectiu no era la violència per la violència: era convertir la classe obrera en una força organitzada capaç d’enfrontar-se a la patronal i transformar la societat.
Això el feia perillós. Molt més perillós que un pistoler.
Un pistoler podia matar un patró, provocar una represàlia i alimentar el relat de l’ordre. Seguí, en canvi, podia fer una cosa molt més greu per als poderosos: podia organitzar milers d’obrers, fer-los aguantar una vaga, negociar des d’una posició de força i evitar que la CNT quedés reduïda a una caricatura violenta.
La seva gran hora havia arribat amb la vaga de la Canadenca de 1919. Barcelona va quedar paralitzada i la CNT va demostrar que tenia poder real. Aquella vaga acabaria obrint la porta a la jornada de vuit hores. Però el moment decisiu no va ser només l’aturada: va ser la capacitat de Seguí per parlar a les masses. A Les Arenes, davant desenes de milers de treballadors, la seva veu podia imposar silenci, calmar la ràbia i fer acceptar una sortida sense que semblés una rendició.
Aquest era el seu poder: encendre una multitud, però també aturar-la.
Per això la seva relació amb Francesc Layret i Lluís Companys era tan important. Aquell triangle unia tres mons que feien por a la dreta social i a l’Estat: el sindicalisme obrer, l’advocacia laboralista i el republicanisme catalanista. Layret defensava obrers. Companys mantenia el pont polític amb el món sindical. Seguí tenia l’autoritat al carrer, a l’assemblea i al sindicat. El document d’Abel Escribano recorda que Seguí fou amic de Layret i Companys, i que amb Companys compartí presó i deportació quan tots dos van saber de l’assassinat de Layret.
Primer va caure Layret, el 1920. Després cauria Seguí, el 1923. Companys sobreviuria. Però el pont entre obrerisme, republicanisme i catalanisme popular quedava rebentat a trets.
Ara bé, no confonguem pactisme amb covardia. Seguí podia negociar, però no s’agenollava.
La nit del divendres 9 de març de 1923, un dia abans del seu assassinat, va assistir amb la seva companya, Teresa Muntaner, embarassada, i el seu fill Hel·leni, de sis anys, a un acte a favor dels presos al Teatre Còmic del Paral·lel. En tornar cap a casa en taxi, ell i el taxista van notar que un vehicle els seguia. En arribar al carrer València, Teresa i el nen van entrar al portal. Seguí, desarmat, es va quedar al carrer. Es va plantar al mig de la calçada, va avançar cap al cotxe sospitós amb la mà a la butxaca i va cridar:
“Tireu, covards!”
Els sicaris van marxar.
Aquella escena resumeix l’home. Seguí era capaç de pactar, sí. Però no era un home vençut. No era un moderat domesticat. Era un revolucionari amb cap.
L’endemà, dissabte 10 de març, els assassins no van fallar. Seguí caminava amb el seu amic Francesc Comas, el Peronas. Els pistolers els havien seguit des de la zona de plaça Universitat. Al carrer de la Cadena, prop de Sant Rafael, van disparar. Seguí va caure mort. Comas quedà greument ferit i moriria tres dies després, el 13 de març. Després de l’assassinat, Seguí fou enterrat clandestinament per ordre governativa; ni la família ni els companys de la CNT van poder acompanyar-lo.
Qui hi havia darrere?
No parlem d’un assassí solitari. Parlem d’una trama.
Les versions recollides assenyalen la Patronal, el Sindicat Lliure, pistolers professionals, confidents i protecció policial. Segons Ángel Pestaña, un dels germans Muntades, propietaris de La España Industrial i amic de Martínez Anido, hauria pagat 25.000 pessetes per l’assassinat de Seguí i Comas. La planificació i el cobrament s’han atribuït a Pedro Màrtir Homs i Inocencio Feced. Homs apareix com un advocat fosc, vinculat als Sindicats Lliures i a la patronal. Feced era encara pitjor: antic home del món obrer, confident, sicari i peça de claveguera.
Però la pregunta clau no és només qui el va matar. La pregunta clau és:
Per què el van matar precisament llavors?
La resposta és dura: perquè Seguí tornava a fer nosa.
Els anys anteriors havien estat més sagnants. Però a finals de 1922 i començaments de 1923 l’escenari estava canviant. La caiguda de Martínez Anido va afeblir els Sindicats Lliures. Van perdre protecció institucional. La CNT, en canvi, començava a reorganitzar-se. I qui podia donar-li direcció, prestigi i disciplina era Salvador Seguí.
No és una intuïció. Un estudi publicat per la Universitat de Cambridge sobre els Sindicats Lliures ho diu clar: durant l’hivern de 1922-1923, els Lliures van perdre milers d’afiliats cap als anarcosindicalistes, mentre la CNT es reorganitzava sota el lideratge més pragmàtic de Seguí. Davant aquesta davallada ràpida, els Lliures van reprendre la guerra bruta contra la CNT amb l’assassinat de Seguí.
Això és decisiu. Els Lliures no mataven Seguí perquè fossin forts. El mataven perquè començaven a perdre terreny.
La CNT tornava a aixecar el cap. Els treballadors que havien marxat, pressionats o espantats, començaven a tornar. I al centre d’aquesta reconstrucció hi havia el Noi del Sucre. El líder capaç de fer que la CNT no fos només venjança, sinó organització.
Per això calia treure’l del mig.
I la seva mort no va portar la pau. Va portar més caos.
Poc després, entre maig i juliol de 1923, Barcelona va viure la gran vaga del port i del transport. Va començar al port amb els descarregadors de carbó i es va estendre al transport rodat. Durant gairebé dos mesos, la ciutat quedà paralitzada: carros, mercaderies, escombraries, subministraments, fàbriques. Aturar el transport era escanyar Barcelona. El portal d’investigació Ser Histórico descriu aquesta vaga com un conflicte total que deixà la ciutat profundament desarticulada, amb desabastiment, brutícia acumulada i una tensió política enorme.
No era una vaga menor. L’historiador Albert Balcells (en una publicació de l’Institut d’Estudis Catalans) la considera el conflicte més important després de la vaga de la Canadenca de 1919, amb morts, ferits i una derrota total dels vaguistes.
Però aquesta vegada no hi havia Seguí.
No hi havia aquell líder capaç d’ordenar la força obrera, negociar sense rendir-se i evitar que la vaga fos utilitzada com a prova que Barcelona era ingovernable. La patronal i les autoritats van esclafar el conflicte. I Primo de Rivera va obtenir exactament el que necessitava: una ciutat bloquejada, una burgesia atemorida, una CNT ferida i un relat perfecte.
Barcelona és un caos. Cal un militar.
La seqüència és massa clara per fer veure que no la veiem: Març de 1923: assassinat de Seguí. Maig-juliol de 1923: vaga del port i del transport. Setembre de 1923: cop d’estat de Primo de Rivera.
El 13 de setembre de 1923, Miguel Primo de Rivera, capità general de Catalunya, va fer el cop d’estat que inaugurà la seva dictadura. L’arxiu històric del Congrés dels Diputats resumeix aquell règim com un període de suspensió de garanties constitucionals, censura, dissolució de diputacions i prohibició pública de llengües que no fossin el castellà.
La patronal catalana no va ser una espectadora innocent. Va veure en Primo l’home fort que podia fer allò que el règim parlamentari ja no era capaç de fer: liquidar el conflicte social a cops d’estat d’excepció.
I ara arribem a la peça més bruta.
L’1 de juny de 1931, ja caiguda la dictadura i proclamada la República, el diari Informaciones de Madrid va publicar unes declaracions atribuïdes a Inocencio Feced. L’endemà, El Diluvio se’n va fer ressò. Segons Feced, l’atemptat contra Seguí hauria estat preparat per Ramon Sales i Pedro Homs d’acord amb la Patronal, amb un pagament de 25.000 pessetes. Però la part més greu era una altra: Feced afirmava que l’atemptat contra el Noi del Sucre s’hauria ideat al despatx de Capitania General. Una tesi que recullen els estudis recents sobre la vaga del port i del transport.
I qui era el capità general de Catalunya en aquell moment?
Miguel Primo de Rivera.
No tenim una sentència judicial que digui: “Primo va ordenar matar Salvador Seguí.” No tenim el paper signat. No tenim l’ordre escrita. No tenim la confessió completa validada per un tribunal.
Però tenim massa peces encaixant en la mateixa direcció.
Tenim una patronal disposada a pagar. Tenim uns Sindicats Lliures en decadència. Tenim una CNT que es reforçava. Tenim Seguí com a líder capaç de reorganitzar-la. Tenim un assassinat que elimina exactament l’home que podia frenar l’espiral. Tenim una vaga del transport que després paralitza Barcelona i aplana el camí del cop. Tenim un capità general que surt beneficiat políticament de tot plegat. I tenim Feced apuntant cap a Capitania General.
La conclusió no pot ser tova.
Encara que no tinguem la prova judicial definitiva, la pistola fumejant que va matar Salvador Seguí apunta cap a Miguel Primo de Rivera.
Potser no va prémer el gallet. Però tot indica que la seva ombra era al darrere del crim. I sis mesos després, quan Barcelona ja havia estat presentada com una ciutat impossible de governar, aquell mateix general va fer el cop d’estat.
Van matar el dirigent que podia organitzar la CNT. Van deixar créixer el caos. I després van vendre la dictadura com si fos ordre.
Això no és només pistolerisme. Això fa olor de crim polític.
