Oblida tot el que t’han explicat a les pel·lícules. Oblida la imatge èpica de la foguera enmig de la plaça. Oblida l’Edat Mitjana. I, sobretot, oblida la Inquisició.
A Catalunya, la cacera de bruixes va ser molt més fosca, molt més propera i, per ser sincers, molt més incòmoda del que ens pensem. Avui no parlarem del tòpic de la «bruixa cremada». Parlarem de com una societat espantada es va dedicar a fabricar culpables.
Parlarem de veïns. De rancúnies. De valls tancades. I de dones que no van morir entre flames, sinó ofegades per una soga a la forca del seu propi poble.
La bruixa no existia. Però l’acusada sí. I un cop el seu nom queia a la trituradora, el final ja estava escrit.
❌ Les tres grans mentides de la cacera
Si volem entendre què va passar realment a casa nostra (especialment entre els segles XVI i XVII), hem de desmuntar tres mites:
- No va ser a l’Edat Mitjana: Encara que té arrels antigues, la gran cacera esclata a l’època moderna. És un fenomen molt més proper en el temps del que ens pensem.
- No va ser la Inquisició: Aquest és el punt clau. El perill no venia d’un gran tribunal solemne i llunyà. Venia del costat de casa. Els grans botxins van ser les justícies locals, els batlles i els senyors de cada vila.
- No morien cremades: La foguera és molt cinematogràfica, sí. Però la corda és molt més catalana. La gran majoria de les acusades van acabar els seus dies a la forca.
Quan la desgràcia colpejava massa sovint, el poble no buscava respostes. Buscava culpables.
🌩️ L’any del diluvi i el negoci de la por
Posem-nos en context. Anys 1616-1622. Catalunya viu l’anomenat «any del diluvi» (1617). En una societat completament agrària, una pedregada o unes inundacions no eren només mal temps: eren la ruïna absoluta. Significaven pèrdua de collites, bestiar mort, fam i malalties.
Quan això passava de tant en tant, era una desgràcia. Quan passava sovint, calia assenyalar algú.
I qui era la diana perfecta? La dona gran. La vídua. La pobra. La forastera. La remeiera que coneixia les herbes. O, simplement, aquella veïna mal vista que contestava massa o que havia tingut una discussió pel límit d’un camp just abans que se’t morís una vaca. No calia que hagués fet res dolent; n’hi havia prou que fos creïble com a enemiga invisible.
Per empitjorar-ho tot, van aparèixer figures com Joan Malet, autèntics «descobridors de bruixes» professionals. Homes que viatjaven de poble en poble cobrant per assenyalar dones. No apagaven la por de la gent: la van convertir en un negoci lucratiu.
⚙️ La màquina de picar carn: el rumor i la tortura
Com passaves de ser la remeiera del poble a morir a la forca? El procés era demolidor i funcionava així:
- La xafarderia: Tot començava al carrer. «Aquesta dona porta mala sort», «Té l’ull dolent», «La criatura estava bé fins que ella la va tocar».
- El tribunal local: La justícia del poble, carregada de les mateixes pors i prejudicis que els veïns, recollia el rumor com si fos una veritat absoluta i empresonava la dona.
- La tortura: Aquest és el nucli de tot. Sense tortura, els rumors s’haurien quedat en res. Però sota un dolor insuportable, el cos cedia. Què deien les acusades? El que el jutge volia sentir: pactes amb el dimoni, tempestes provocades, vols nocturns.
- La delació: El jutge volia més noms. La dona torturada, desesperada per aturar el dolor, donava noms d’altres veïnes. I la roda tornava a començar.
No descobrien bruixes. Les fabricaven a base de dolor.
⚖️ Tres dones, tres destins davant la mateixa ombra
Per entendre com d’injust era aquest sistema, hem de posar-hi noms i cognoms. Fixeu-vos com el context o els diners podien canviar-ho tot:
1. Margarida Rugall (La víctima perfecta)
Ens situem a la Vall Fosca, l’any 1548. La Margarida, coneguda com «la Rugalla», representa el procés clàssic. En un entorn de comunitats petites on la mala fama pesava més que qualsevol prova, ella va caure a la trampa completa. Sospita veïnal, detenció pel senyor local, interrogatori, tortura implacable, confessió arrencada i, finalment, l’execució. Va ser devorada per una comunitat que necessitava culpar algú de les seves desgràcies quotidianes.
2. Blanca Bardiera (La forastera a un pas de l’abisme)
Sant Feliu de Llobregat, 1578. La Blanca era immigrant francesa (probablement occitana), treballadora i humil. Ser diferent la feia sospitosa. Quan van començar a morir infants o a emmalaltir persones amb qui havia tingut contacte, el poble la va assenyalar. Però la Blanca es va salvar per dos motius: primer, perquè alguns veïns van declarar al seu favor. Segon, i més important, no va ser torturada. Sense el turment, el tribunal no va poder fabricar la confessió màgica, i la van haver de deixar anar en llibertat sota fiança. Va quedar marcada de per vida, sí, però va sobreviure a la forca.
3. Magdalena Reiner (El privilegi i els contactes)
Montblanc, 1548. La cara més indignant de la cacera: la desigualtat de classes. La Magdalena era jove, però venia d’una família rica i important. Tenia parents lletrats i contactes a Barcelona. Quan el «caçador de bruixes» Joan Malet la va posar al punt de mira, la seva família va actuar ràpid. La van treure de la jurisdicció del poble abans que la poguessin penjar i la van entregar… a la Inquisició. I aquí tenim la paradoxa: en matèria de bruixeria, el Sant Ofici sovint era molt més escèptic i garantista que els fanàtics tribunals locals. Després d’uns interrogatoris on va negar-ho tot, la Magdalena va ser alliberada. La innocència no la va salvar; la van salvar els diners i els bons advocats.
🛑 Quan els tribunals van dir «Prou»
La carnisseria va ser tan brutal que, finalment, fins i tot el sistema oficial va haver d’intervenir. Autoritats reials, alguns bisbes i figures com el jesuïta Pere Gil van denunciar que allò era una bogeria sense sentit. L’any 1622, la Reial Audiència va treure la competència als pobles i va assumir les causes pendents. Quan la justícia va sortir de les mans dels veïns, la cacera de bruixes va morir.
La reflexió final fa feredat. La cacera de bruixes a Catalunya no va ser una lluita entre el bé i el mal bíblic. Va ser una persecució sistemàtica on s’utilitzava la superstició per canalitzar la venjança, la ràbia i la frustració d’una societat espantada.
Es van castigar dones febles per delictes impossibles, i es va demostrar que el sistema aixafava qui no tenia recursos per defensar-se.
No perseguien bruixes reals. Perseguien dones que podien ser convertides en bruixes. I aquesta és la lliçó més terrible: la societat no necessitava que la bruixa existís. Només necessitava creure que algú tenia la culpa.