Manresa apareix en el viatge d’Alexandre de Laborde com una ciutat densa, antiga i difícil de classificar. No és una ciutat descrita només per la seva bellesa urbana. Tampoc és presentada com una simple etapa entre Cardona i Montserrat. Laborde la mira com un lloc de capes superposades: el rastre romà, la memòria medieval, la religiositat ignasiana i el paisatge fluvial del Cardener i el Llobregat.
El punt més sorprenent no és la ciutat mateixa, sinó un monument antic situat als seus voltants: la Torre del Breny, que Laborde descriu com un tombeau antique près de Manresa. Segons el seu relat, es trobava una llegua per sota de Manresa, prop de la confluència del Cardener amb el Llobregat, enmig d’un bosc de pins. El país l’anomenava torre de Breny, i Laborde explica que els catalans pronunciaven “Bring” i que sovint deien “torre” a qualsevol mena de casa de camp.
La Torre del Breny: una tomba antiga convertida en casa
El monument impressiona Laborde perquè és antic, massís i enigmàtic. Està construït amb grans carreus de pedra, alguns de tres, quatre i cinc peus. Per forma i situació, li recorda el conegut Tomb dels Escipions de Tarragona, tot i que el considera d’un treball inferior i probablement d’una època més tardana. Aquesta comparació és important: Laborde situa la Torre del Breny dins la mateixa família visual dels grans monuments funeraris romans de la Catalunya antiga.
Però el més interessant és que el monument ja havia perdut la seva funció original. Laborde observa que a l’interior hi havia indicis que havia estat cobert amb volta, però aquesta volta havia estat substituïda per un sostre de fusta. L’espai inferior servia de celler i la part superior de cuina per a una petita casa adossada, propietat d’un advocat de Manresa. És una imatge potent: una tomba romana degradada, domesticada, incorporada a la vida quotidiana.
A la façana principal, sota l’entaulament, hi havia hagut una obertura amb una inscripció. Segons la tradició recollida per Laborde, aquesta inscripció hauria estat arrencada per un anglès durant la Guerra de Successió. Si això fos cert, s’hauria perdut la clau que potser hauria permès identificar el difunt, la família o la funció exacta del monument. Laborde ho diu clar: hauria valgut molt més trobar una inscripció que no pas conservar una llegenda local.
La llegenda del mirall
La tradició popular afegia una història encara més estranya. Segons Laborde, es deia que en una de les obertures del monument hi havia hagut un mirall capaç de reflectir els raigs del sol i enlluernar els qui passaven per la vora del riu. La propietària de la torre hauria ordenat portar-lo a Manresa, on el mirall hauria perdut la seva virtut; i quan el van tornar al lloc original, ja no l’hauria recuperada.
Laborde no s’ho creu. I fa bé. Per ell, aquesta mena de relat és una llegenda sense valor històric. El que realment hauria importat era la inscripció desapareguda. Aquí es veu molt bé la tensió del seu mètode: Laborde recull la tradició oral, però no la tracta com a prova. La utilitza com a color local, no com a certesa.
Una ciutat antiga, però sense mites fàcils
Quan Laborde passa a la història de Manresa, fa una cosa interessant: desmunta explicacions fantasioses. Rebutja que l’antiga Athanagia fos Manresa i considera més probable identificar-la amb Lleida. També diu que és absurd derivar el nom de Manresa de Manu-rasa. Sobre l’origen del nom medieval Minorisa, admet que és gairebé impossible determinar-ne l’etimologia amb seguretat.
Això és important perquè molts relats antics intentaven donar a cada ciutat un origen heroic, romà o mític. Laborde, en aquest cas, és prudent. Situa Manresa en l’antic territori dels lacetans, concretament en la zona dels bergistans, relacionats amb Bergium, l’actual Berga. Recorda que Cató va sotmetre aquests pobles i va prendre la seva ciutat i set castells. Per situació, Laborde considera probable que Manresa hagués estat un d’aquests castells, però no ho converteix en una certesa absoluta.
Aquesta prudència fa que el seu text sigui més modern del que sembla. No inventa una gran antiguitat per fer lluir la ciutat. Diu el que pot dir i deixa clar el que no pot demostrar.
Manresa medieval i la memòria de la destrucció
Laborde també vincula Manresa amb la reorganització comtal. Explica que Guifré, comte de Barcelona, va fer de Manresa el centre d’un comtat particular, però rebutja que hagués estat una ciutat episcopal, perquè no troba proves ni en concilis ni en antics historiadors. També recorda que les esglésies de la ciutat van ser destruïdes pels musulmans l’any 993 i que el seu patrimoni fou restituït el 1022 per Ermessenda, comtessa de Barcelona i tutora del seu fill Berenguer.
Aquesta part situa Manresa dins la Catalunya de frontera, reconstrucció i poder comtal. No és només una ciutat devota o industrial. És una ciutat que Laborde interpreta com a hereva d’un territori antic, trencat per guerres i reorganitzat durant l’edat mitjana.
La Cova de Sant Ignasi: el gran símbol religiós
Però allò que, segons Laborde, va fer Manresa realment cèlebre fou sant Ignasi de Loiola. La ciutat havia servit de refugi al fundador dels jesuïtes mentre escrivia els seus famosos Exercicis espirituals. Laborde diu que encara es podia veure la cova on Ignasi hauria passat aquell temps, però també corregeix una creença: el manuscrit dels Exercicis no s’hi conservava, encara que molts ho pensessin.
Els jesuïtes havien construït una gran església damunt la cova. Laborde la situa a la dreta de la vista general de la ciutat. També explica que, des de la finestra d’aquella cova, sant Ignasi mirava cap a Montserrat, on, segons la tradició, se li apareixia la Mare de Déu. Aquí Manresa queda connectada amb un altre gran escenari espiritual de Laborde: Montserrat.
La vista general: ciutat, riu i activitat
La vista general de Manresa mostra la ciutat aixecada damunt el riu, que Laborde descriu com un torrent terrible en determinats moments. A la dreta hi destaca el gran edifici dels jesuïtes, que forma una massa arquitectònica considerable. Al fons hi apareix la gran església gòtica, que Laborde anomena “catedral”, tot i que ell mateix ha negat abans que Manresa fos seu episcopal. El que probablement està destacant és la Seu de Manresa, el gran temple gòtic de la ciutat.
El riu no és només paisatge. Laborde explica que la proximitat de dues aigües feia Manresa pròspera: permetia moure molins, establir manufactures i regar unes terres fèrtils i ben cultivades. Aquesta és una observació essencial. Manresa no és descrita com una postal morta, sinó com una ciutat activa, treballadora, vinculada a l’aigua i a la producció.
Una Manresa sense grandiloqüència, però amb caràcter
La Manresa de Laborde no és una ciutat de grans palaus ni de fastuositat cortesana. És una ciutat de riu, indústria, memòria religiosa i restes antigues. El seu gran monument no és al centre urbà, sinó als afores: una tomba romana reconvertida en espai domèstic. El seu gran mite no és fundacional, sinó espiritual: la cova de sant Ignasi. I la seva força no ve d’una capitalitat política indiscutible, sinó d’una posició territorial potent, entre rius, camins i muntanyes.
Això fa que Manresa sigui una de les etapes més interessants del recorregut català de Laborde. No perquè sigui la més espectacular, sinó perquè resumeix molt bé una idea: a Catalunya, sovint el paisatge no és només paisatge. És arxiu. Una tomba pot acabar fent de cuina. Una cova pot transformar-se en santuari. Un riu pot ser indústria, defensa i frontera. I una ciutat aparentment secundària pot contenir segles d’història acumulada.