Entre juny de 1915 i setembre de 1917, l’exèrcit italià va llançar onze grans ofensives contra les posicions austrohongareses de l’Isonzo. Centenars de milers de baixes, muntanyes arrasades i pobles destruïts van permetre conquerir Gorizia i avançar en alguns sectors, però mai assolir el gran trencament que buscava Roma.
Introducció
Quan Itàlia va entrar a la Primera Guerra Mundial el maig de 1915, el seu comandament militar tenia una idea aparentment clara: mantenir-se principalment a la defensiva als sectors alpins més difícils i concentrar l’esforç ofensiu a l’est, al llarg del riu Isonzo —la Soča en eslovè—, avui situat majoritàriament a Eslovènia.
Era la ruta que semblava oferir més possibilitats d’entrar profundament dins de l’Imperi Austrohongarès. Superar l’Isonzo permetria ocupar Gorizia, amenaçar Trieste i, en una visió molt més ambiciosa, avançar cap a Ljubljana i l’interior de la monarquia dels Habsburg.
El problema era que davant dels italians hi havia un dels pitjors terrenys imaginables per a un exèrcit atacant: rius, muntanyes, altiplans càrstics, barrancs i posicions dominants fortificades. Entre 1915 i 1917, el general Luigi Cadorna intentaria superar aquell obstacle onze vegades.
Per què l’Isonzo era tan important
La frontera entre Itàlia i Àustria-Hongria deixava els italians davant una elecció complicada. Al Trentino i als Alps, atacar significava avançar directament contra muntanyes i fortificacions. A l’est, en canvi, l’Isonzo semblava oferir una porta cap a territoris que Itàlia aspirava a incorporar després de la guerra.
Per això Cadorna va convertir aquest sector en el centre de la seva estratègia ofensiva.
Sobre el mapa semblava raonable. Sobre el terreny era molt diferent.
Els austrohongaresos podien ocupar les altures situades a l’est del riu i obligar els italians a atacar pendent amunt. Al sud, l’altiplà del Carso era una extensió de roca calcària on cavar trinxeres resultava difícil i on l’aigua era escassa. Al nord, el front penetrava directament als Alps Julians.
El general austrohongarès Svetozar Boroević va saber aprofitar extraordinàriament aquest terreny. Al comandament de les forces que defensaven l’Isonzo, acabaria guanyant el sobrenom de «Lleó de l’Isonzo».
1915: quatre ofensives i una mateixa paret
La Primera Batalla de l’Isonzo va començar el 23 de juny de 1915, només un mes després de l’entrada italiana a la guerra. La seguiren una segona ofensiva al juliol i agost i dues més entre octubre i desembre.
El patró es repetia.
Bombardeig d’artilleria. Atac de la infanteria. Conquesta d’alguna trinxera o posició avançada. Contraatac austrohongarès. Esgotament. Final de l’ofensiva.
Les forces italianes disposaven sovint de superioritat numèrica, però això servia de poc quan havien de creuar terreny descobert i atacar unes tropes situades en posicions dominants. Les metralladores, l’artilleria i les fortificacions multiplicaven l’avantatge del defensor.
Les primeres quatre batalles van provocar desenes de milers de baixes sense modificar substancialment la situació estratègica. Treccani resumeix els guanys territorials italians de 1915 com a pràcticament negligibles.
Cadorna, però, no va abandonar el sector. Continuava convençut que, amb més artilleria, més homes i una preparació millor, finalment podria obrir la porta cap a l’est.
1916: Gorizia demostra que avançar era possible
La cinquena ofensiva, el març de 1916, va ser curta i no va modificar substancialment el front.
Però aquell estiu les coses van canviar.
Després de contenir l’ofensiva austrohongaresa al Trentino, Cadorna va traslladar ràpidament grans quantitats d’homes i material cap a l’Isonzo. Entre finals de juliol i començaments d’agost es van moure uns 300.000 soldats, a més d’artilleria, animals i milers de vehicles i carros.
El 6 d’agost de 1916 va començar la Sisena Batalla de l’Isonzo.
Aquesta vegada la preparació italiana va funcionar molt millor. L’atac contra el massís del Sabotino va tenir èxit i les defenses austrohongareses al voltant de Gorizia van començar a cedir. El 9 d’agost, els italians entraven a la ciutat.
Era la victòria més important aconseguida per Cadorna fins aquell moment.
Però tampoc va produir el col·lapse esperat. Els austrohongaresos van establir una nova línia defensiva més a l’est. Gorizia havia caigut, però la porta cap a Ljubljana i Trieste continuava tancada.
Durant la tardor arribaren la setena, vuitena i novena batalles. Una altra vegada, grans esforços per progressos limitats.
1917: ofensives cada vegada més grans i més cares
Si el 1915 havia estat costós, el 1917 portaria la batalla de desgast a una altra escala.
La Desena Batalla de l’Isonzo, iniciada el maig, va mobilitzar centenars de milers d’homes. Els italians aconseguiren progressar en sectors com Kuk i Vodice, però no van obtenir el trencament estratègic que buscaven. Les estimacions recollides per fonts eslovenes situen les baixes d’aquesta sola batalla entorn de 159.000 italianes i 75.700 austrohongareses, comptant morts, ferits, desapareguts i presoners.
I encara faltava l’atac més gran.
El 17 d’agost començava l’Onzena Batalla de l’Isonzo. Els italians van creuar el riu en diversos punts i van penetrar profundament a l’altiplà de Bainsizza. En alguns sectors, l’avanç arribà aproximadament als deu quilòmetres.
Era una victòria tàctica important. De fet, juntament amb la conquesta de Gorizia, Bainsizza és un dels pocs resultats territorials realment significatius de les onze ofensives.
Però el preu tornava a ser enorme: aquella batalla va provocar aproximadament 166.000 baixes italianes i 85.000 austrohongareses segons una de les recopilacions del front de la Soča.
I l’exèrcit italià encara no havia aconseguit arribar a Trieste ni destruir l’exèrcit de Boroević.
Onze ofensives: fracàs absolut o desgast que gairebé funciona?
Dir que les onze batalles no van servir «per a res» és un bon titular, però necessita un matís important.
Itàlia sí que va avançar. Va ocupar Gorizia, va conquerir posicions al Carso i va penetrar a Bainsizza. A més, les ofensives obligaren Àustria-Hongria a mantenir cada vegada més forces en un front que inicialment havia considerat secundari.
El problema és la relació entre el cost i el resultat.
Sumant només les onze grans batalles, una recopilació eslovena dona prop de 630.000 baixes italianes i 400.000 austrohongareses; les xifres varien segons les fonts i segons si s’inclouen els combats entre ofensives. Estem parlant, en qualsevol cas, de més d’un milió de baixes combinades abans de Caporetto.
Tampoc seria correcte presentar Cadorna simplement com un general que repetia exactament el mateix atac. L’exèrcit italià va millorar l’artilleria, la preparació, les comunicacions i les tàctiques, i la victòria de Gorizia ho demostra.
Però el problema essencial no va desaparèixer: continuava intentant obtenir una ruptura decisiva atacant frontalment un terreny extraordinàriament favorable al defensor.
A finals de l’estiu de 1917, fins i tot els austrohongaresos començaven a dubtar de poder resistir una dotzena ofensiva italiana. La penetració de Bainsizza havia creat una situació perillosa i Viena va demanar ajuda alemanya.
La resposta arribaria el 24 d’octubre de 1917.
Aquella seria tradicionalment considerada la Dotzena Batalla de l’Isonzo, però aquesta vegada no atacarien els italians.
Atacarien alemanys i austrohongaresos.
El seu nom passaria a la història: Caporetto.
Conclusió
Durant més de dos anys, l’Isonzo va funcionar com una trituradora. Cadorna hi va enviar repetidament l’exèrcit italià perquè aquell corredor continuava semblant la millor via per arribar a Gorizia, Trieste i l’interior austrohongarès.
Onze ofensives van aconseguir alguns èxits importants, sobretot Gorizia el 1916 i Bainsizza el 1917, però mai el trencament estratègic que havia de justificar el sacrifici.
I aquí hi ha la gran paradoxa de l’Isonzo: després de dos anys, onze ofensives i més d’un milió de baixes entre els dos bàndols, els italians havien avançat només unes desenes de quilòmetres en els punts de màxima penetració.
A Caporetto, els seus enemics recuperarien en dies bona part del terreny que Itàlia havia necessitat dos anys i centenars de milers de baixes per conquerir.