Els lacetans solen aparèixer com un poble ibèric de la Catalunya central, entre el Bages i el Solsonès, en una zona de pas i de contacte entre els interiors i els espais que Roma anava absorbint. Però hi ha un matís important: la seva mateixa existència com a ètnia ben definida ha estat discutida per part de la recerca. Treballarem, doncs, amb la denominació tradicional, però sense amagar el debat.
Introducció
Quan parlem dels lacetans, en realitat parlem d’un problema històric i arqueològic alhora. La visió més clàssica els situa a la part central de Catalunya, amb un nucli principal al Bages i extensions cap al Solsonès, part de l’Anoia i potser la Segarra. La Gran Enciclopèdia Catalana manté aquesta definició i recorda que els autors antics els documenten des del segle III aC.
Ara bé, no tothom ho dona per tancat. Alfred Broch va advertir que els lacetans tenen un problema que altres pobles ibèrics no tenen: pràcticament no disposem de proves numismàtiques, epigràfiques o toponímiques clares, i això ha alimentat la hipòtesi que el nom pugui ser, en part, fruit de confusions textuals amb laietans o iacetans. Dit d’una altra manera: els lacetans existeixen en la tradició historiogràfica, però la seva delimitació exacta és discutible.
Amb tot, la recerca arqueològica sobre el Solsonès i l’entorn ha consolidat un marc de treball útil. Jaciments com Castellvell d’Olius i Sant Miquel de Sorba permeten explicar un territori interior amb assentaments fortificats, control d’excedents, reformes defensives i una llarga adaptació a l’impacte de la conquesta romana. I aquí hi ha el veritable fil conductor: la Lacetània com un espai de frontera, no pas perifèric, sinó estratègic.
Un territori central, però també ambigu
La definició tradicional situa els lacetans en un espai interior entre bergistans, ausetans, laietans, cossetans i ilergets. El nucli principal correspondria al Bages, amb prolongacions cap al Solsonès i altres comarques veïnes; fins i tot s’ha suggerit que Iesso, a Guissona, podia ser lacetana segons Ptolemeu. Aquesta amplitud ja indica que no parlem d’un espai petit ni marginal, sinó d’una franja oberta, de contacte i de circulació.
A nivell arqueològic, els treballs recents del Centre d’Estudis Lacetans han reforçat la idea d’un poblament jerarquitzat a les valls del Llobregat i el Cardener. El Cogulló de Sallent, Sant Miquel de Sorba i Castellvell d’Olius són presentats com a nuclis de primer ordre dins aquest marc regional. Això vol dir que no estem davant d’una simple dispersió de petits poblats sense estructura, sinó d’un territori organitzat, amb centres que controlaven espais dependents.
Aquest punt és important perquè canvia el relat. La Catalunya central ibèrica no era un rerepaís amorf. Era una zona amb llocs centrals, fortificacions i capacitat d’acumular i gestionar recursos. Per això Roma no hi va trobar un buit, sinó comunitats ja articulades.
Castellvell d’Olius, més que un poblat: un lloc central
Castellvell domina el sector de Solsona des d’un turó que separa les aigües del Cardener i del Segre. L’emplaçament no és casual: controla la ciutat de Solsona, bona part de la comarca i un nus territorial clar. Enciclopèdia el descriu com un poblet ibèric situat davant del recinte emmurallat medieval, al cim d’un serrat, i les memòries arqueològiques el defineixen com un jaciment d’hàbitat d’Olius amb prop d’una hectàrea de superfície.
La part més reveladora és la cronologia llarga. La memòria de 2009 ja situava el jaciment al segle VII aC, i l’estudi de 2022 precisa que la fase més antiga és preibèrica, amb ceràmica a mà i un assentament ja format des del principi per una muralla perimetral i una bateria de cases adossades. Encara més significatiu: aquella estructura urbana nascuda entre els segles VIII i VII aC es manté gairebé sense grans canvis durant l’ibèric antic i ple. Això parla de continuïtat, de pes local i d’una tradició d’ocupació molt fonda.
Però Castellvell no és només antiguitat. En època ibèrica tardana, als segles II-I aC, el nucli es transforma. Les excavacions documenten una gran bassa ovalada d’uns 21 per 10 metres, un espai quadrangular d’uns 700 m² i, sobretot, un camp dens de sitges: en 750 m² s’hi han excavat 45 sitges amortitzades amb materials datables cap al 100 aC. Aquí apareix clarament el vincle entre excedent, emmagatzematge i poder. Qui controla les sitges, controla gra, reserves i capacitat de maniobra.
Aquestes dades fan de Castellvell una peça clau per explicar la capitalitat local. No tenim un nom antic segur ni una “capital” documentada com a tal, però sí un assentament que combina antiguitat, fortificació, centralitat topogràfica i control d’emmagatzematge. Dit pel nom modern: un centre polític local de pes.
Sant Miquel de Sorba, del poblat antic a la refortificació tardana
Sant Miquel de Sorba és un altre cas fortíssim. El lloc és conegut des de fa temps perquè l’església de Sant Miquel s’aixeca damunt d’un antic oppidum iberoromà excavat per Joan Serra i Vilaró el 1922. Enciclopèdia resumeix molt bé la seqüència: oppidum ibèric amb forta muralla, transformació en poblat romà i reutilització posterior d’elements antics en l’església.
La recerca recent hi ha afegit una lectura molt més precisa. L’article de 2022 mostra que Sant Miquel de Sorba i Castellvell d’Olius van ser reocupats o intensament renovats als segles II-I aC i que tots dos han proporcionat materials importats i objectes interpretats com a militaria. A Sorba, a més, s’hi documenten objectes vinculats a l’escriptura i altres elements que fan pensar en un assentament més complex del que abans es creia.
Això es veu també en l’arquitectura. A Sorba, la fase ibèrica tardana comporta una remodelació profunda del sistema defensiu, l’ampliació del recinte amb un nou pany de muralla, un bastió triangular amb bona visibilitat cap a Cardona i un camp de sitges interior. El nucli arriba als 9.000 m², i Serra Vilaró ja havia excavat 166 sitges concentrades al centre del turó. No és el perfil d’un assentament residual. És el d’un lloc que es reorganitza i aguanta.
Per això Sorba és tan útil per al relat. Permet explicar excavacions històriques i revisió recent alhora. I permet dir una cosa de fons: després de la irrupció romana, alguns nuclis de la Catalunya central no desapareixen immediatament, sinó que canvien de funció, es refortifiquen, s’adapten i probablement s’integren, de manera desigual, en el nou ordre.
Sitges, excedents i ramats: l’economia d’un interior organitzat
L’economia lacetana no es pot entendre sense l’emmagatzematge. El mateix programa de recerca del Centre d’Estudis Lacetans separa clarament els nuclis d’hàbitat concentrat, els assentaments rurals i artesanals i els nuclis d’activitat econòmica especialitzada, entre els quals destaca el camp de sitges de Sant Esteve d’Olius. Això indica que, per al Solsonès ibèric, el cereal no era una activitat menor, sinó una base estructural.
El cas de Sant Esteve d’Olius és especialment expressiu: es defineix com un nucli d’activitats econòmiques especialitzades del segle III aC, amb una funció estratègica d’acumulació i control de grans quantitats d’excedent cerealístic. Aquesta idea encaixa perfectament amb les sitges de Castellvell i Sorba. No tenim només agricultura de subsistència. Tenim emmagatzematge massiu, gestió d’excedents i, per tant, desigualtat i jerarquia.
A això cal afegir-hi la lògica del territori interior: agricultura cerealista, aprofitament ramader i control de vies locals. No és casual que els nuclis principals estiguin en turons amb gran domini visual i al costat de corredors naturals. El poder lacetà es devia recolzar tant en la terra com en la capacitat de vigilar i redistribuir.
El xoc amb Roma i el canvi del territori
Les fonts clàssiques associen els lacetans a la resistència contra Roma. La definició lexicogràfica habitual recorda que van resistir durant els primers temps de la conquesta, sovint al costat d’ilergets i ausetans, i que Cató els sotmeté l’any 195 aC.
Titus Livi els fa aparèixer ja en el context de la Segona Guerra Púnica: quan Escipió actua contra els ausetans, els lacetans intenten auxiliar els seus veïns i cauen en una emboscada romana. És un passatge important, però també delicat, perquè forma part d’una tradició textual controvertida i perquè la mateixa identificació dels lacetans és objecte de debat. El que sí que mostra és una idea coherent amb la resta de dades: els pobles de l’interior actuaven en xarxa, no com peces aïllades.
Arqueològicament, el canvi es nota cap al 200 aC. L’article de 2022 és clar: per entendre l’impacte de la conquesta romana al territori lacetà, són reveladors tant els abandonaments com les continuïtats. Sant Esteve d’Olius s’amortitza definitivament, senyal que s’ha desmantellat una part de l’antic sistema de gestió d’excedents. En canvi, els nuclis de primer ordre —com Sorba i Castellvell— continuen ocupats, però transformats de dalt a baix.
Aquí hi ha la clau. Roma no va esborrar el territori lacetà d’un sol cop. Va desfer una estructura, en va aprofitar parts i en va forçar la reconversió. Els antics centres locals van deixar de ser el que havien estat, però alguns van continuar vius perquè seguien sent útils: per controlar, emmagatzemar, redistribuir i garantir moviments i seguretat en una zona interior estratègica.
Conclusió
Els lacetans continuen sent, en part, un poble esquiu. La mateixa etiqueta és discutida i les fonts no permeten dibuixar-ne unes fronteres netes. Però això no invalida el relat. Al contrari: el fa més interessant. Perquè darrere del nom hi veiem una realitat molt concreta: una Catalunya central amb assentaments forts, una economia basada en el control d’excedents, una jerarquia territorial visible i una adaptació dura al xoc amb Roma.
Castellvell d’Olius i Sant Miquel de Sorba no són només jaciments. Són la prova que l’interior no vivia d’esquena a la història. Era una frontera activa, organitzada i disputada. I precisament per això Roma hi va haver d’entrar, trencar equilibris i reaprofitar el que hi trobava. La Lacetània, si fem servir el nom tradicional, no era cap racó secundari: era una frontissa entre mons.