Després de la batalla d’Empúries, la revolta ibera del 195 aC no es va apagar de cop. El relat romà tendeix a presentar la victòria de Cató com un punt d’inflexió absolut, gairebé com si tota la Hispània Citerior hagués quedat sotmesa en pocs dies. Però la realitat era més complicada. Les comunitats iberes no formaven un sol estat, ni obeïen un únic comandament, ni reaccionaven totes igual davant la pressió romana.
Algunes es van rendir. Altres van negociar. Algunes van esperar. I unes quantes van continuar armades.
Entre aquestes, Livi destaca els lacetans.
L’episodi és breu, però molt revelador. No és una escena de gran batalla campal, com la d’Empúries. Tampoc és exactament una repressió exemplar com en el cas dels bergistans o de Vergium, on Cató castiga revoltes i ven poblacions com a esclaves. Aquí el protagonista no és tant la brutalitat com l’engany. Cató no només venç perquè té un exèrcit disciplinat. Venç perquè sap llegir les divisions del territori i fer-les servir en benefici de Roma.
Segons Livi, els lacetans continuaven armats. Els presenta com una gent de l’interior, allunyada, feréstega i inclinada a la guerra. Aquesta descripció s’ha de llegir amb cautela: és la mirada romana, carregada de tòpics sobre els pobles de muntanya o de bosc. Però el fet important és un altre. Els lacetans havien fet incursions contra pobles veïns aliats de Roma mentre Cató estava ocupat en altres operacions. És a dir, no només resistien Roma; també aprofitaven el caos de la guerra per ajustar comptes amb altres comunitats indígenes.
I aquí Cató va veure l’oportunitat.
El cònsol romà no es va presentar davant la ciutat lacetana només amb les seves cohorts. També hi va portar tropes auxiliars de pobles aliats, especialment suessetans. Aquest detall és fonamental. Roma no estava lluitant sola contra “els ibers”. Roma estava construint una xarxa d’aliances, dependències i enemistats locals. Alguns pobles resistien. Altres pactaven. Altres aprofitaven la protecció romana per venjar greuges antics. Cató ho entenia perfectament.
La guerra, per Roma, no era només una qüestió d’espases i escuts. Era també una qüestió d’informació, divisió i manipulació.
Davant la ciutat dels lacetans, Cató va repartir les seves forces. Una part de les cohorts romanes es va situar en un punt; una altra part, en un altre. No volia fer un assalt frontal immediat. Volia provocar una reacció. I per provocar-la va utilitzar els suessetans com a esquer.
Els va ordenar atacar les muralles.
Per als lacetans, veure els suessetans davant la ciutat devia ser una provocació irresistible. No eren simplement soldats auxiliars. Eren enemics coneguts, pobles veïns amb comptes pendents. Cató no buscava només un moviment militar; buscava tocar una fibra emocional. Volia que els lacetans deixessin de pensar com a defensors d’una ciutat i actuessin com a guerrers ofesos que veuen una oportunitat de venjança.
La trampa va funcionar.
Els lacetans van obrir una porta i van sortir en massa contra els suessetans. Segons Livi, confiaven que podrien derrotar-los fàcilment. Els suessetans, seguint el pla, van fugir. Els lacetans els van perseguir. I en aquell moment, la ciutat va quedar exposada.
Era exactament el que Cató esperava.
Mentre els defensors corrien darrere l’esquer, el cònsol va ordenar a les cohorts romanes que entressin immediatament a la ciutat. No calia destruir les muralles. No calia sostenir un setge llarg. No calia desgastar l’exèrcit davant unes defenses difícils. La ciutat havia obert la porta ella mateixa, empesa per la ràbia i per la confiança excessiva.
Quan els lacetans van voler reaccionar, ja era massa tard.
La ciutat havia caigut.
Aquest episodi és important perquè trenca una imatge massa simple de la conquesta romana. Sovint expliquem Roma com una màquina militar superior que aixafa pobles menys organitzats. I en part és cert: les legions eren més disciplinades, més cohesionades i estaven acostumades a maniobrar sota un comandament únic. Però reduir-ho tot a força bruta seria un error.
Cató va entendre una cosa essencial: els pobles ibers podien ser valents, hàbils i durs en combat, però no formaven un bloc compacte. Tenien líders diferents, interessos diferents i rivalitats entre ells. Roma, en canvi, actuava amb un objectiu polític clar: imposar l’autoritat de la República, castigar els rebels i convertir els pactes locals en instruments de domini.
Els suessetans no són un detall secundari. Són la clau de l’episodi.
Cató els fa servir perquè sap que els lacetans reaccionaran pitjor davant d’ells que davant d’un atac purament romà. Utilitza enemics locals contra enemics locals. Deixa que l’odi entre comunitats faci la feina que una escala de setge o un ariet haurien fet amb més risc. Aquesta és una de les grans armes de Roma a Hispània: no només portar soldats, sinó inserir-se dins les fractures del territori.
Per això aquest capítol ha d’anar separat del dels bergistans.
Amb els bergistans i Vergium, el missatge és la repressió: qui es revolta dues vegades pot acabar venut com a esclau; qui és presentat com a bandoler pot acabar executat. Amb els lacetans, el missatge és diferent: qui no entén el joc polític de Roma pot perdre abans d’haver començat la batalla.
És una victòria d’intel·ligència militar.
I també és una advertència.
Els lacetans no cauen perquè siguin covards. Cauen perquè surten de la seva posició forta. Abandonen la defensa de la ciutat per perseguir un enemic que volen castigar. Cató els obliga a jugar en el terreny que ell ha preparat. Els fa creure que prenen la iniciativa, però en realitat només estan seguint el guió romà.
Aquesta és la part més dura de l’episodi: els lacetans no són vençuts només per les armes romanes, sinó per les seves pròpies divisions, per la seva confiança i per l’odi acumulat contra els seus veïns.
Roma ho veu. Roma ho aprofita. Roma entra.
No sabem amb seguretat quina era aquesta ciutat. Livi no en dona el nom. Tampoc hem de convertir l’episodi en una “conquesta definitiva” de tot el món lacetà. El que sí que podem dir és que, en el relat romà, aquesta operació serveix per mostrar Cató com un comandant capaç de combinar violència, càlcul i oportunisme polític.
Primer havia derrotat els ibers a camp obert. Després havia forçat rendicions. Després havia castigat revoltes. I ara demostrava que també podia prendre una ciutat fent que els seus defensors sortissin sols de darrere les muralles.
La trampa contra els lacetans resumeix una lliçó brutal de la conquesta romana: la força guanya batalles, però la divisió dels enemics guanya territoris.
Cató no només va portar la guerra a l’interior.
Va aprendre a fer que els pobles de l’interior s’afeblissin entre ells.
I quan els lacetans van tornar corrents cap a la seva ciutat, la guerra ja estava decidida.
La porta encara era allà.
Però la ciutat ja no era seva.