Quan Itàlia va entrar a la Primera Guerra Mundial el 1915, una part del front es va enfilar fins als cims dels Alps. Italians i austrohongaresos van construir trinxeres sobre glaceres, excavaren muntanyes, instal·laren artilleria a més de 3.000 metres i descobriren que, allà dalt, el fred i les allaus podien ser tan mortals com l’enemic.
Introducció
Al Front Occidental, els soldats s’enfonsaven en el fang. Als Alps, podien morir congelats sota metres de neu.
Després que Itàlia declarés la guerra a Àustria-Hongria el maig de 1915, el nou front va recórrer centenars de quilòmetres des de la frontera suïssa fins a l’Adriàtic. Una part important passava pels grups de l’Ortles-Cevedale, l’Adamello-Presanella, el Trentino i les Dolomites. En alguns sectors, les posicions militars superaven els 3.000 metres d’altitud.
Va néixer així el que popularment seria conegut com la Guerra Bianca, la Guerra Blanca: un conflicte dins del conflicte en què la tecnologia industrial de 1915 va ser portada fins a un terreny que, fins aleshores, gairebé ningú havia imaginat convertir en un camp de batalla. Era un aspecte singular del front italià que ja apareix en el marc general de la guerra més enllà de França.
Per què italians i austrohongaresos lluitaven als cims
La geografia afavoria clarament la defensa.
Itàlia havia entrat en guerra amb objectius territorials ambiciosos: Trento, el Tirol del Sud fins al Brenner, Trieste i altres territoris austrohongaresos reclamats per l’irredemptisme italià. Però entre bona part de l’exèrcit italià i aquests objectius s’alçaven els Alps.
Àustria-Hongria, que inicialment disposava de forces limitades perquè combatia també contra Rússia i Sèrbia, va aprofitar el terreny. Les posicions dominants, els passos estrets i les fortificacions reduïen l’avantatge numèric italià. En molts sectors, atacar significava literalment pujar una muntanya sota el foc de metralladores i artilleria.
Els italians disposaven dels Alpini, creats el 1872 i especialment preparats per combatre en muntanya. Davant seu hi havia unitats austrohongareses experimentades en terreny alpí, entre elles els Kaiserschützen, a més de formacions territorials i soldats procedents de diverses regions de l’imperi.
Però els especialistes eren insuficients. Aviat també s’hi enviaren unitats ordinàries d’infanteria que havien d’aprendre a sobreviure en unes condicions per a les quals no havien estat entrenades.
Viure a més de 3.000 metres ja era una batalla
Transportar un soldat fins al front era difícil. Mantenir-lo viu durant mesos era encara pitjor.
Calien aliments, municions, llenya, roba, material mèdic i aigua. Les carreteres acabaven molt abans d’arribar a moltes posicions. Des d’allà, el subministrament continuava amb mules, portadors, trineus i, sobretot, una xarxa creixent de telefèrics militars.
Fins i tot l’artilleria va arribar als cims. Peces desmuntades eren arrossegades sobre neu i gel amb cordes, politges i força humana. A l’Adamello, els italians aconseguiren portar un canó de 149 mm per damunt dels 3.000 metres.
El fred castigava constantment les tropes. Congelacions, pneumònies, esgotament i ceguesa causada per la neu podien incapacitar un home sense haver vist mai l’enemic. En algunes zones de l’Adamello, l’hivern podia durar bona part de l’any, amb temperatures nocturnes inferiors als –20 °C.
La neu, a més, podia sepultar trinxeres i tallar les comunicacions durant dies.
La pala era gairebé tan important com el fusell.
Túnels, mines i una ciutat construïda dins d’una glacera
Quan atacar per la superfície resultava impossible, els dos exèrcits van començar a atacar per sota de la muntanya.
Enginyers italians i austrohongaresos excavaren galeries sota les posicions enemigues per col·locar-hi explosius. La guerra de mines transformà alguns cims en enormes fortaleses subterrànies.
Un dels episodis més coneguts es produí al Col di Lana, el 17 d’abril de 1916. Després de mesos d’excavació, els italians detonaren una gran càrrega sota la posició austrohongaresa. L’explosió va destruir part del cim, va matar més d’un centenar de defensors i va permetre als italians ocupar-lo.
Però probablement l’obra més extraordinària va aparèixer a la Marmolada.
El 1916, sota la direcció del tinent austrohongarès Leo Handl, els soldats començaren a aprofitar esquerdes naturals i a excavar dins de la glacera. El resultat va ser l’anomenada Ciutat de Gel: una xarxa d’uns dotze quilòmetres de túnels, refugis i cavitats que connectava posicions i protegia els soldats tant del foc italià com del clima.
Hi havia allotjaments, magatzems, comunicacions telefòniques, instal·lacions elèctriques i fins i tot una capella.
La muntanya havia deixat de ser simplement el camp de batalla. S’havia convertit en una fortalesa.
Les allaus: l’enemic que no distingia uniformes
El gran assassí de la Guerra Blanca no sempre portava fusell.
Durant l’hivern de 1916, nevades extraordinàries acumularen enormes quantitats de neu sobre les muntanyes. El desembre va arribar la catàstrofe.
El 13 de desembre de 1916, una enorme allau va caure sobre el campament austrohongarès del Gran Poz, a la Marmolada. Entre 270 i 332 soldats hi van morir, segons les estimacions utilitzades pels estudis moderns.
No va ser un episodi aïllat. Durant aquells dies, nombroses allaus van afectar posicions italianes i austrohongareses al llarg del front.
Les xifres tradicionals sobre les víctimes varien molt i sovint s’ha repetit que 10.000 homes van morir en només dos dies, una estimació que cal tractar amb prudència. Fonts modernes especialitzades en allaus calculen que entre 7.000 i 8.000 soldats podrien haver mort per allaus al llarg de tota la Primera Guerra Mundial.
La tragèdia tenia un component especialment cruel. En algunes posicions, els oficials sobre el terreny havien advertit que el risc era enorme i havien demanat retirar els soldats. Els comandaments superiors no sempre ho autoritzaren.
Aquells homes no van morir conquerint una trinxera.
Van quedar enterrats sota la muntanya que els havien ordenat defensar.
Una guerra enorme per conquerir pocs metres
La Guerra Blanca va produir episodis militars espectaculars, però molt pocs resultats estratègics decisius.
Es combatia per cims, colls, glaceres i parets de roca que permetien observar una vall o dominar una ruta de subministrament. Un grup de soldats podia passar setmanes preparant un atac per conquerir unes desenes de metres.
I després perdre’ls en un contraatac.
El 1917, la batalla de l’Ortigara mostraria fins on podia arribar aquesta lògica. Els Alpini aconseguiren ocupar part de les posicions austrohongareses després de combats duríssims, però quedaren exposats a l’artilleria enemiga i finalment perderen gran part del terreny conquerit.
La derrota italiana de Caporetto, l’octubre de 1917, canviaria profundament el front. La retirada italiana obligà a abandonar moltes posicions de les Dolomites, mentre que altres sectors occidentals de la Guerra Blanca, com l’Adamello, continuarien actius fins al 1918.
La gran paradoxa és evident: es van construir carreteres, túnels, telefèrics i fortaleses a altituds impossibles; es van arrossegar canons fins a les glaceres i es van sacrificar milers d’homes.
Però gairebé cap d’aquests cims podia decidir la guerra.
Conclusió
La Guerra Blanca és una de les expressions més extremes de la Primera Guerra Mundial perquè mostra fins on podia arribar la lògica del conflicte industrial.
La guerra no es va adaptar a la muntanya. La muntanya va ser transformada per poder-hi fer la guerra.
Italians i austrohongaresos perforaren roca i gel, construïren telefèrics, dinamitaren cims i mantingueren soldats durant mesos a més de 3.000 metres. Però allà dalt també descobriren una realitat que cap estat major podia controlar completament: el vent, el fred, la neu i les allaus seguien les seves pròpies regles.
A les trinxeres de França, l’enemic era a l’altra banda de la terra de ningú. Als Alps, de vegades, la mateixa muntanya era la terra de ningú.