Durant generacions, Roma havia semblat indestructible. Els emperadors podien morir o ser assassinats, però les carreteres continuaven obertes, els vaixells arribaven als ports, els mercats funcionaven i els impostos es recaptaven. Per a milions de persones, l’Imperi no era només un govern llunyà: era l’ordre habitual de les coses.
Entre els anys 235 i 284, aquella sensació de permanència es va trencar. L’assassinat de l’emperador Alexandre Sever l’any 235 obrí un període de guerres civils, usurpacions i emperadors proclamats pels seus propis exèrcits. Mentre els generals romans combatien entre ells, perses, gots, francs i altres pobles pressionaven les fronteres. Les epidèmies, les necessitats militars i la inestabilitat política agreujaren encara més la situació.
Però la crisi no significà que un dia tot funcionés i l’endemà l’Imperi hagués desaparegut. Les ciutats continuaren habitades, els pagesos sembraren els camps i els artesans mantingueren oberts els tallers. El canvi va ser més lent i desigual: l’ordre romà persistia, però cada vegada semblava menys segur.
Una crisi que entrava a les cases
Una família de Tàrraco, Gerunda, Barcino, Iluro o Baetulo difícilment podia entendre tot el que succeïa a les fronteres del Rin, el Danubi o l’Eufrates. Sí que podia notar, però, que l’Estat necessitava més recursos per mantenir els exèrcits.
Els impostos, les requises d’aliments i les obligacions de transport podien pesar especialment sobre els petits propietaris. Un pagès podia haver de lliurar gra, oli, vi, animals o carros per proveir les tropes i l’administració. Una mala collita o una exigència extraordinària resultaven molt més suportables per a una gran vil·la amb magatzems i treballadors que per a una família amb una petita explotació.
La crisi també es podia tenir a la mà. L’antoninià, una de les monedes més habituals del període, conservava l’aparença d’una moneda de plata, però cada vegada contenia menys metall preciós. L’emissió massiva de moneda degradada permetia pagar soldats i despeses urgents, però debilitava la confiança en el sistema monetari i contribuïa a l’augment dels preus.
Això no vol dir que el comerç desaparegués. Els productes continuaven circulant i les vil·les seguien produint cereals, vi i oli. Però les dificultats de transport, la inseguretat d’algunes rutes i la pèrdua de valor de la moneda podien fer que els intercanvis fossin més incerts.
Les ciutats no reaccionaren igual
La crisi no afectà totes les poblacions de la mateixa manera. A Gerunda, situada en un punt estratègic de la Via Augusta, les muralles i sobretot les portes foren reforçades a finals del segle III amb torres de flanqueig. Aquesta reforma no demostra necessàriament que la ciutat hagués estat atacada, però sí que la defensa tornava a ser una prioritat.
Barcino també es dotà durant el segle III d’un nou i potent recinte defensiu superposat a la muralla anterior. Tanmateix, no hi ha proves que la ciutat fos destruïda pels francs, com s’havia afirmat antigament. Fortificar-se podia ser una resposta preventiva davant la inseguretat general, no la reconstrucció posterior a un saqueig.
A Iluro i Baetulo, diverses inscripcions dedicades als emperadors de la segona meitat del segle III mostren que les institucions urbanes encara funcionaven. Però aquells homenatges també poden interpretar-se com una manera de demostrar fidelitat a l’emperador del moment, en una època en què el tron canviava de mans amb una rapidesa extraordinària.
El cas més dramàtic fou Tàrraco. Les fonts antigues expliquen que els francs atacaren la ciutat i s’apoderaren de vaixells que hi havia al port, probablement cap a l’any 264. L’arqueologia ha documentat incendis, enderrocs i abandonaments en sectors urbans, portuaris i suburbans durant la segona meitat del segle III. Alguns carrers quedaren inutilitzats o reduïts, i part de les infraestructures públiques deixaren de funcionar.
Tanmateix, no tota destrucció o reforma arqueològica s’ha d’atribuir automàticament als francs. Alguns edificis ja estaven en decadència abans de l’atac i altres canvis podien respondre a problemes econòmics o a una reorganització urbana. Tàrraco fou durament colpejada, però no desaparegué.
Els 277 diners que ningú no va recuperar
La crisi té un testimoni especialment humà a la vil·la romana dels Munts, a Altafulla, una de les residències més riques del territori de Tàrraco.
Prop dels mosaics, dins una capa de cendres i restes calcinades, es localitzà un conjunt de 277 monedes. Les peces més recents proporcionen una data de l’any 266, de manera que el tresoret devia ser ocultat aquell any o poc després. Algú va reunir aquells diners, els va amagar en un lloc que considerava segur i va marxar pensant que hi tornaria.
Mai no ho va fer.
La vil·la havia patit un incendi devastador. És probable que la seva destrucció estigués relacionada amb la incursió franca que afectà Tàrraco i els seus voltants, però no ho podem afirmar amb una certesa absoluta. Tampoc sabem qui era el propietari de les monedes, per què les va ocultar ni quin final va tenir. El que sí que sabem és que aquells estalvis quedaren abandonats entre les cendres durant més de disset segles.
L’Imperi va sobreviure. Aurelià reunificà els territoris que s’havien separat i, a partir del 284, Dioclecià emprengué una profunda reforma de l’exèrcit, la fiscalitat, la moneda i el govern imperial.
Roma no va caure durant el segle III. Però en sortí transformada. Per als habitants de les terres de l’actual Catalunya, el canvi més profund no fou la desaparició sobtada del món romà, sinó la pèrdua d’una certesa: l’Imperi ja no semblava etern.