Un any abans, Sèrbia havia humiliat l’Imperi Austrohongarès a Cer i Kolubara. El 1915, però, Viena ja no atacaria sola. Alemanya hi envià August von Mackensen, Bulgària entrà en guerra des de l’est i els serbis quedaren atrapats en una ofensiva convergent que acabaria amb l’ocupació del país.
Introducció
A finals de 1914, Sèrbia havia aconseguit una de les sorpreses militars de la Primera Guerra Mundial. Malgrat la inferioritat material, havia rebutjat successives invasions austrohongareses i recuperat Belgrad. Però aquelles victòries havien tingut un preu enorme.
El país arribà al 1915 exhaust. Les Guerres Balcàniques de 1912-1913 ja havien consumit recursos, les campanyes de 1914 havien provocat desenes de milers de baixes i, durant l’hivern i la primavera de 1915, una devastadora epidèmia de tifus afectà tant l’exèrcit com la població civil. Sèrbia havia resistit, però estava molt debilitada.
Alemanya i Àustria-Hongria decidiren que el següent atac no podia ser una repetició dels fracassos de 1914. Aquesta vegada hi hauria comandament alemany, artilleria pesant, una ofensiva coordinada i, sobretot, un nou enemic atacant des de l’est: Bulgària.
Per què Alemanya necessitava eliminar Sèrbia
Sèrbia era molt més que un petit enemic balcànic. La seva existència interrompia la connexió terrestre directa entre Alemanya i Àustria-Hongria, d’una banda, i Bulgària i l’Imperi Otomà, de l’altra.
Controlar la vall del Morava significava obrir una gran ruta ferroviària i logística cap a Constantinoble. En plena campanya de Gal·lípoli, mantenir l’Imperi Otomà connectat amb les Potències Centrals tenia una importància estratègica evident.
Berlín assumí així un paper molt més directe que el 1914. El comandament de l’ofensiva fou confiat al mariscal August von Mackensen, un dels generals alemanys més prestigiosos del moment. Sota la seva direcció actuarien el Tercer Exèrcit austrohongarès i l’Onze Exèrcit alemany; l’operació es coordinaria amb les forces búlgares. El pla buscava avançar cap a la vall del Morava, derrotar l’exèrcit serbi i establir la connexió terrestre amb Bulgària i l’Imperi Otomà.
Per a Sèrbia, això significava una cosa molt simple: l’atac de 1915 seria molt més perillós que qualsevol dels anteriors.
Bulgària entra en guerra i tanca la trampa
La peça decisiva era Bulgària.
Sofia tenia comptes pendents amb Sèrbia des de la Segona Guerra Balcànica de 1913. Bulgària havia perdut bona part de les seves aspiracions sobre Macedònia i considerava que Sèrbia s’havia apropiat d’un territori que havia de ser búlgar.
Durant mesos, tant l’Entesa com les Potències Centrals intentaren atreure Bulgària. Però Alemanya i Àustria-Hongria podien oferir una recompensa molt més directa: territoris serbis i, sobretot, Macedònia. El 6 de setembre de 1915 Bulgària formalitzà la seva aliança amb les Potències Centrals; el 14 d’octubre declarà la guerra a Sèrbia.
L’entrada búlgara canviava completament el mapa.
Fins aleshores, Sèrbia podia concentrar gran part de les seves forces contra una invasió procedent del nord i de l’oest. Ara havia de defensar simultàniament una extensa frontera oriental.
Pitjor encara: els búlgars podien tallar la vall del Vardar, la principal via de comunicació entre Sèrbia i el port grec de Salònica. Si ho aconseguien, l’exèrcit serbi quedaria separat dels reforços francesos i britànics que començaven a desembarcar a Grècia.
Mackensen travessa els rius i cau Belgrad
El gran atac començà el 6 d’octubre de 1915.
Les forces alemanyes i austrohongareses creuaren el Danubi i el Sava sota la cobertura d’una poderosa artilleria. Els serbis oferiren una resistència dura, especialment als accessos de Belgrad, però aquesta vegada la superioritat material dels atacants era molt més gran.
Després de combats intensos, Belgrad fou abandonada pels defensors i ocupada el 9 d’octubre. Però la resistència sèrbia continuà. Durant les primeres setmanes, les forces de Mackensen avançaren més lentament del que esperava l’alt comandament alemany.
El problema per als serbis era que ja no podien limitar-se a frenar Mackensen.
El 14 d’octubre, els exèrcits búlgars entraren plenament en acció.
El Primer Exèrcit búlgar atacà cap a Niš i la vall del Morava. El Segon Exèrcit avançà cap a Macedònia amb una missió encara més important: tallar les comunicacions amb Salònica.
Aquesta maniobra decidiria la campanya.
La pèrdua de Skopje deixa Sèrbia sense sortida cap al sud
Els francesos i britànics havien començat a desembarcar tropes a Salònica a principis d’octubre. El seu objectiu era avançar per la vall del Vardar i contactar amb els serbis.
Però havien arribat tard i amb forces insuficients.
El Segon Exèrcit búlgar avançà ràpidament per Macedònia i ocupà Skopje el 22-23 d’octubre. La connexió ferroviària entre Sèrbia i Salònica quedava tallada. Els reforços aliats ja no podien arribar al gruix de l’exèrcit serbi.
Era probablement el moment decisiu de tota l’operació.
Des del nord pressionaven alemanys i austrohongaresos. Des de l’est avançaven els búlgars. I al sud, la ruta cap als aliats estava bloquejada.
El 5 de novembre, els búlgars ocuparen Niš, que havia esdevingut la capital provisional sèrbia després de la caiguda de Belgrad. Poc després, les forces búlgares i alemanyes establiren contacte i consolidaren el corredor que unia les Potències Centrals amb Bulgària.
Militarment, Sèrbia estava perdent el país.
Però Mackensen encara no havia aconseguit el seu objectiu més ambiciós: destruir completament l’exèrcit serbi.
La retirada per Albània: salvar l’exèrcit abandonant el país
Les restes de l’exèrcit serbi es concentraren progressivament a Kosovo. L’alt comandament havia de prendre una decisió extrema.
Capitular significava perdre l’exèrcit.
Intentar trencar cap a Salònica ja era pràcticament impossible.
L’alternativa era abandonar Sèrbia.
El 25 de novembre, l’alt comandament ordenà la retirada a través de Montenegro i Albània cap a la costa adriàtica. Soldats, membres del govern, el rei Pere I i una enorme massa de civils iniciaren una de les retirades més terribles de tota la Primera Guerra Mundial.
Era el començament del que la memòria sèrbia recordaria com el «Gòlgota albanès».
Les columnes hagueren de travessar muntanyes amb neu, fred, falta d’aliments i carreteres pràcticament inexistents. Molts soldats estaven malalts o ferits. Milers de civils seguien l’exèrcit. Les xifres exactes de morts durant la retirada són discutides i les estimacions varien molt segons les fonts, però les pèrdues per fam, fred, malalties i combats van ser enormes.
Els supervivents que arribaren a l’Adriàtic foren evacuats pels Aliats, principalment cap a Corfú, on l’exèrcit serbi seria reorganitzat. Posteriorment tornaria al combat al front de Salònica.
Sèrbia havia caigut, però el seu exèrcit havia sobreviscut
A finals de 1915, la victòria de les Potències Centrals semblava completa.
Sèrbia estava ocupada i dividida entre zones austrohongareses, búlgares i d’interès militar alemany. La nova connexió terrestre permetia comunicar l’Europa central amb Bulgària i l’Imperi Otomà. El front balcànic havia canviat radicalment.
Però hi havia una diferència fonamental entre ocupar Sèrbia i destruir l’exèrcit serbi.
Mackensen havia aconseguit la primera cosa, però no completament la segona.
Una part substancial de l’exèrcit havia escapat del setge, havia travessat Albània i tornaria a aparèixer reorganitzada al front de Salònica el 1916. La guerra als Balcans no s’havia acabat.
Conclusió
La campanya de 1915 demostrà què passava quan Sèrbia deixava d’enfrontar-se només a Àustria-Hongria.
El comandament de Mackensen, la participació alemanya i, sobretot, l’entrada de Bulgària van convertir una nova invasió en una operació d’encerclament. En poques setmanes, Belgrad, Skopje i Niš havien caigut, les comunicacions amb Salònica havien estat tallades i el govern serbi havia hagut d’abandonar el país.
Sèrbia va perdre el territori, però es negà a perdre l’exèrcit.
La retirada per Albània salvà una força que semblava condemnada. Tres anys més tard, soldats serbis participarien precisament des del front de Salònica en l’ofensiva que contribuiria a expulsar les Potències Centrals dels Balcans.
El 1915, però, aquest retorn semblava impossible. El país que havia resistit les invasions de 1914 havia estat finalment ocupat.
Fonts consultades
International Encyclopedia of the First World War, “Serbia” i “War in the Balkans”, especialment per a la cronologia de l’ofensiva, l’entrada de Bulgària, la caiguda de Skopje i la retirada.
International Encyclopedia of the First World War, “Pre-war Military Planning (South East Europe)”, per al pla operatiu de Mackensen i la participació búlgara.
Imperial War Museums, materials sobre la retirada sèrbia de 1915 i l’evacuació cap a Corfú.