Els ilercavons van ocupar un territori clau: el baix curs de l’Ebre, la porta natural entre la costa mediterrània i l’interior peninsular. No els coneixem tant pels noms dels seus cabdills com pels jaciments, les muralles, les necròpolis i les rutes comercials que expliquen el seu poder.
Introducció
Abans que Roma convertís l’Ebre en una peça més del seu sistema imperial, aquest riu ja era una autopista antiga. Per les seves aigües i pels seus passos circulaven cereals, metalls, ceràmiques, teixits, idees i influències mediterrànies.
En aquest espai hi vivien els ilercavons, un poble iber preromà amb el nucli central al curs final de l’Ebre. La Gran Enciclopèdia Catalana situa aquest poble entre els cossetans al nord, els edetans al sud i els ilergets a l’interior, tot advertint que les fonts grecollatines no són gaire clares abans de finals del segle III aC.
Això ja ens marca el to: no tenim una història plena de reis, batalles i grans discursos. Tenim una història feta de territori, arqueologia i control de passos. I aquí els ilercavons van ser importants.
Un territori definit pel riu Ebre
La Ilercavònia no era només una franja del mapa. Era un espai de connexió. El baix Ebre comunicava la costa amb l’interior, i això convertia el territori ilercavó en una zona valuosa per al comerç, la fiscalitat i la guerra.
El riu feia de corredor natural. Qui controlava punts elevats, meandres, passos i planes agrícoles podia controlar també l’arribada de productes mediterranis i la sortida d’excedents cap a altres mercats.
Per això els jaciments ilercavons no s’han d’entendre com poblats aïllats. Formaven part d’una xarxa territorial. Alguns vigilaven el riu. Altres dominaven cruïlles interiors. Altres controlaven zones agrícoles o productives.
La seva força no venia d’un sol centre conegut amb seguretat absoluta, sinó d’un sistema d’assentaments que aprofitava molt bé el paisatge.
Kum-Castellet de Banyoles: una ciutat sobre l’Ebre
El cas més espectacular és Kum-Castellet de Banyoles, a Tivissa. Patrimoni Gencat el defineix com una ciutat ibèrica de la tribu dels ilercavons, situada en una plataforma elevada d’unes 4,5 hectàrees sobre el turó de Banyoles, en un punt estratègic per controlar el riu Ebre.
No parlem d’un poblat menor. Les seves dimensions, l’urbanisme i les troballes indiquen un assentament urbà de primer ordre a la Catalunya meridional. La seva funció principal hauria estat controlar el comerç entre la costa i l’interior a través de l’Ebre.
Un dels elements més potents del jaciment és l’accés monumental, amb dues grans torres pentagonals que flanquejaven l’entrada. Aquest tipus d’estructura és poc habitual dins el món ibèric i mostra una capacitat defensiva i simbòlica notable.
També hi destaca el conegut tresor de Tivissa: peces d’orfebreria, vasos d’argent i pàteres de plata daurada datades al segle III aC, considerades una de les millors mostres d’orfebreria ibèrica conservades a Catalunya.
La possible identificació del nom Kum procedeix d’una inscripció ibèrica apareguda en un fragment de plom. Segons Patrimoni Gencat, aquesta troballa permetria demostrar que el Castellet de Banyoles, capital del poble ibèric dels ilercavons, era conegut amb aquest nom ibèric. Cal dir-ho amb prudència: és una proposta molt rellevant, però formulada encara com a “possible nom original”.
La Moleta del Remei: elit, excedents i prestigi
Al sud del territori ilercavó, la Moleta del Remei, a Alcanar, és un altre jaciment clau. Patrimoni Gencat el presenta com “la residència dels cabdills de la Ilercavònia” i el vincula a una elit capaç de controlar excedents d’altres assentaments i intercanviar-los per productes de luxe mediterranis.
Aquest punt és important. No estem davant una economia tancada i autosuficient. Els ilercavons participaven en xarxes d’intercanvi. Produïen, acumulaven, redistribuïen i consumien productes que indicaven estatus.
La Moleta és especialment valuosa perquè mostra una ocupació llarga. És considerada un gran poblat de la primera edat del ferro i després un assentament iber important, ocupat ininterrompudament del segle VII aC al II aC al sud de la Ilercavònia.
El jaciment tenia un recinte fortificat, muralles, torres i bastions. Però Patrimoni Gencat remarca que aquests elements no s’han d’interpretar només en clau militar: també funcionaven com a símbols de prestigi i d’estatus.
A dins s’hi han identificat carrers de circumval·lació, habitatges adossats a la muralla i possibles edificis de culte. Això permet explicar la Moleta no només com un lloc defensiu, sinó com un espai socialment jerarquitzat.
Coll del Moro: frontera, necròpolis i producció tèxtil
El Coll del Moro, a Gandesa, ens porta a una altra dimensió del món ilercavó: la connexió entre el Baix Aragó, la desembocadura de l’Ebre i les rutes interiors. Patrimoni Gencat el descriu com un emplaçament estratègic dels ilercavons des d’on es controlaven fluxos d’intercanvi entre la costa i les terres de l’interior.
El jaciment conserva una gran torre al punt més alt del recinte. L’assentament ja existia pels volts del 600 aC i fou fortificat al segle V aC. Aquesta cronologia llarga permet veure la continuïtat entre primer ferro, món ibèric i romanització.
Però el Coll del Moro destaca també per la seva necròpolis. És un dels pocs poblats ibèrics de Catalunya on es coneix i es pot visitar la zona funerària. La necròpolis, amb tres àrees d’enterrament, es data aproximadament entre el 800 i el 450 aC.
Un altre detall clau és econòmic: dins el poblat s’hi ha localitzat un taller destinat a la transformació del lli i a la manufactura de teixits. Això permet parlar d’especialització productiva, no només d’agricultura i ramaderia.
El Coll del Moro ens mostra una societat amb rituals funeraris, control territorial i activitats artesanals. És un bon antídot contra la idea simplista d’uns ibers només guerrers.
Economia: agricultura, riu i especialització
L’economia ilercavona es basava en una combinació de recursos. Les planes de ribera oferien bones condicions agrícoles. Els espais interiors permetien ramaderia, conreus i control de camins. I la costa obria l’accés a productes mediterranis.
El cereal devia tenir un pes important, com en bona part del món ibèric. Però el registre arqueològic també apunta a activitats més específiques: metal·lúrgia a Kum-Castellet de Banyoles, transformació del lli i teixits al Coll del Moro, redistribució d’excedents i productes de luxe a la Moleta del Remei.
Això vol dir que no podem reduir els ilercavons a una societat rural elemental. Tenien jerarquies, centres fortificats, artesania, circulació de béns i contactes externs.
La clau era el riu. L’Ebre no separava: connectava. I els ilercavons van saber convertir aquesta geografia en poder.
Roma i la transformació del territori
L’arribada de Roma va canviar les regles del joc. A partir de la Segona Guerra Púnica i del procés de conquesta, el baix Ebre va deixar de ser només un espai ibèric d’intercanvi i va passar a formar part d’una estratègia imperial.
Roma necessitava seguretat, circulació de tropes, impostos, vies i control administratiu. Els antics assentaments ibèrics no desaparegueren tots de cop, però el centre de gravetat polític es va desplaçar.
El nom ilercavó es conservà en època romana vinculat a Tortosa, anomenada Iulia Ilergavonia Dertosa segons la Gran Enciclopèdia Catalana. La continuïtat del nom és significativa: Roma no sempre esborrava les identitats locals; sovint les reutilitzava dins el seu propi sistema.
La romanització no va ser una substitució instantània. Va ser una integració desigual. Algunes formes de vida van continuar. Altres van quedar absorbides. Les elits locals, si van sobreviure políticament, van haver d’adaptar-se al nou ordre.
Conclusió
Els ilercavons no són un poble fàcil d’explicar amb una llista de reis o batalles. La seva història s’entén millor mirant el territori: l’Ebre, els passos interiors, les ciutats fortificades, les necròpolis, els tallers i els objectes de prestigi.
Kum-Castellet de Banyoles mostra el poder urbà i comercial. La Moleta del Remei mostra l’elit i el control dels excedents. El Coll del Moro mostra la frontera, la producció i la memòria funerària.
Quan Roma va arribar, no va conquerir un buit. Va incorporar un territori organitzat, connectat i valuós. Aquesta és la idea central: els ilercavons no van ser una nota a peu de pàgina de la romanització. Van ser una de les claus del baix Ebre abans que el riu passés a formar part de l’engranatge romà.