El 12 de setembre de 1213, el rei Pere el Catòlic va morir a la batalla de Muret. Amb ell queia també una part del gran somni polític de la Corona d’Aragó: projectar el seu poder cap al nord dels Pirineus i convertir-se en l’àrbitre del món occità. La derrota va obrir el camí a la pressió francesa sobre el Llenguadoc i va marcar un abans i un després en la història catalana i occitana.
Però, i si Pere hagués guanyat? I si Simó de Montfort hagués mort al camp de batalla o hagués estat fet presoner? Hauria nascut una gran Corona d’Aragó occitana, estesa de Tolosa fins a Mallorca, València i Alacant?
La resposta fàcil seria dir que sí. Imaginar Pere entrant victoriós a Tolosa, els croats derrotats, els senyors occitans jurant-li fidelitat i un gran imperi catalanoaragonès ocupant els dos vessants dels Pirineus. És una imatge poderosa, però és massa simple.
Guanyar Muret no significava convertir Pere en rei d’Occitània.
Pere no tenia un dret directe sobre tot el Llenguadoc. No era l’hereu de Tolosa, ni el senyor efectiu de Foix, Comenge, Narbona, Bearn, Carcassona o Besiers. El que podia tenir era influència, vassallatges, aliances i prestigi militar. Els comtes i vescomtes occitans podien acceptar-lo com a protector contra els croats, però això no volia dir que acceptessin ser governats des de Barcelona, Saragossa o Montpeller.
Occitània no era un regne unitari esperant un rei. Era un mosaic de senyories, ciutats, bisbats, interessos familiars i rivalitats locals. Pere podia guanyar una batalla, però després havia de governar una xarxa de poders difícils, gelosos de la seva autonomia i acostumats a negociar la seva obediència.
I, sobretot, el problema càtar continuava.
La croada albigesa no havia començat només per ambició francesa. Aquesta ambició existia, però el pretext religiós era fonamental: Roma volia acabar amb l’heretgia càtara. Si Pere salvava Tolosa però no resolia el problema religiós, el papa podia tornar a beneir una nova ofensiva. Potser aquesta vegada no només contra els comtes occitans, sinó contra el mateix rei d’Aragó si era acusat de protegir heretges.
Aquí Pere hauria quedat atrapat. Si defensava massa els occitans, Roma desconfiaria d’ell. Si perseguia durament els càtars, molts dels seus aliats el veurien com un traïdor. Hauria hagut de fer equilibrisme: salvar Occitània dels croats, però demostrar alhora que ell també era un rei catòlic disposat a reprimir l’heretgia.
França, mentrestant, podia esperar.
Aquesta era la seva gran força. La monarquia francesa no necessitava guanyar-ho tot en una sola batalla. Podia pressionar, dividir els senyors occitans, pactar matrimonis, aprofitar herències i tornar quan la situació fos favorable. França jugava a dècades. Pere, en canvi, necessitava consolidar el seu poder en pocs anys, abans que Roma, París o els mateixos nobles occitans li desfessin l’obra.
Per això, una victòria a Muret potser només hauria endarrerit la caiguda d’Occitània en mans franceses. Potser deu anys. Potser vint. Potser una generació. Però sense una política matrimonial molt ben lligada, sense castells propis, sense una administració estable i sense el suport del papa, el projecte hauria quedat penjant d’un fil.
I encara hi ha una altra conseqüència: Mallorca i València.
Si Pere i després Jaume I haguessin quedat atrapats en el laberint occità, la Corona hauria tingut menys energia per mirar cap al sud i cap a la Mediterrània. Mallorca potser hauria continuat sent un objectiu natural, perquè interessava molt al comerç català. Però València podia haver-se endarrerit molt més. Fins i tot podria haver acabat sota l’òrbita castellana si Aragó no hagués actuat a temps.
Així, la victòria de Pere a Muret no hauria creat automàticament un imperi catalanooccità. Hauria obert una oportunitat enorme, sí, però també una tasca colossal.
Pere podia derrotar Simó de Montfort en un dia. Però dominar Occitània exigia generacions.
Muret guanyada no hauria estat el final de la crisi. Potser només hauria estat una pròrroga.