Girona és el punt d’arribada d’aquest tram del viatge d’Alexandre de Laborde per Catalunya. Després de Figueres, la ciutat apareix com una entrada solemne: una població situada al peu i al vessant d’una muntanya escarpada, protegida per muralles i dominada per fortificacions. Laborde descriu l’arribada “venint de Figueras” com una visió de ciutat forta, vertical, encaixada entre riu, pendent i pedra. En el seu text diu que el Ter travessa Girona; aquí cal anar amb compte, perquè la imatge urbana que avui associem més clarament a la ciutat és la de l’Onyar, però Laborde està construint sobretot una mirada de conjunt: Girona com a ciutat de frontera, de pas i de defensa.
La seva atenció es fixa de seguida en la catedral, elevada sobre la muntanya. En destaca l’escala monumental de vuitanta-sis graons, les terrasses amb balustrades de granit i la façana organitzada en tres ordres arquitectònics: dòric, corinti i compost. Però aquí Laborde és clar: l’exterior no és el que més l’impressiona. Fins i tot critica l’abús de formes clàssiques en decoracions exteriors. El que realment admira és l’interior: una sola nau gòtica, ampla i atrevida, que ell considera d’una gran bellesa constructiva.
Tot i això, Laborde decideix no donar una làmina de la catedral. I aquest detall és important. No és perquè no la valori, sinó perquè, segons ell, a Espanya hi ha moltes grans esglésies semblants i no vol “engreixar inútilment” l’obra. En canvi, tria representar un edifici que considera més singular: els anomenats Banys Àrabs de Girona, que ell qualifica, sense dubtar-ho, com una construcció àrab.
Els Banys Àrabs apareixen així com la peça més especial de la Girona de Laborde. Els situa dins el convent de les religioses caputxines i en descriu l’espai amb una precisió gairebé arquitectònica: una sala de planta quadrada, amb una estructura central destinada a contenir l’aigua del bany. Al mig s’aixeca un cos octogonal amb vuit columnes, capitells treballats, un segon nivell més lleuger i una cúpula esvelta que deixa entrar la llum pels seus intervals.
La descripció és molt visual: pedra polida com el marbre, arcs rebaixats als angles, portes obertes als quatre costats, columnetes adossades, banquetes, obertures que Laborde interpreta com a possibles espais per deixar-hi les sabatilles, i nínxols laterals que haurien servit per guardar la roba dels banyistes. És una mirada d’antiquari, però també de viatger pintoresc: no només vol explicar l’edifici, vol fer-lo veure.
Ara bé, cal posar-hi un matís important: el nom popular “Banys Àrabs” és enganyós. L’edifici conservat és medieval i romànic, inspirat en models de banys públics d’arrel romana i islàmica, però no és una construcció directament “àrab” en el sentit estricte. Laborde, com molts erudits del seu temps, tendia a classificar com a “àrab” qualsevol arquitectura que li semblés orientalitzant o vinculada al món islàmic.
Així, la Girona de Laborde queda resumida en dos plans: a fora, una ciutat forta, murallada, penjada a la muntanya; a dins, una joia arquitectònica inesperada, silenciosa i gairebé secreta. No és la Girona acolorida de les cases de l’Onyar que avui omple postals i xarxes. És una Girona més severa: pedra, muralla, catedral, escala i banys medievals. Una ciutat que tanca el recorregut amb una idea poderosa: Catalunya no és només paisatge, és una superposició de capes —romanes, medievals, gòtiques, islàmiques imaginades i cristianes— que Laborde intenta ordenar amb ull d’artista i d’arqueòleg.