Després de l’assassinat de Roger de Flor, la Companyia Catalana no desapareix. Però ja no és la història d’un sol cap. A Gal·lípoli neix una nova fase: més dura, més autònoma i molt més perillosa.
Berenguer d’Entença, Bernat de Rocafort i Ramon Muntaner representen tres formes diferents de poder dins la Companyia: el comandament noble, la força militar i l’organització interna. La supervivència serà real. Però també ho serà la fractura.
Introducció
L’assassinat de Roger de Flor a Adrianòpolis, l’abril de 1305, va ser un cop brutal per a la Companyia Catalana d’Orient. No només perdia el seu cap més visible. També perdia l’home que havia negociat amb Bizanci, que havia rebut títols imperials i que havia convertit una força mercenària en un actor polític de primer ordre.
Però els bizantins van calcular malament una cosa: matar Roger no equivalia a destruir la Companyia. El nucli principal continuava fortificat a Gal·lípoli, amb tropes, famílies, botí, cavalls, vaixells i una cultura militar pròpia. Allò no era una banda dispersa. Era una host armada, acostumada a viure de la guerra i a decidir en consell.
A partir d’aquell moment, la història canvia de to. Ja no hi ha un únic protagonista. El poder es reparteix, es discuteix i finalment esclata. Entença, Rocafort i Muntaner seran peces centrals d’aquesta nova etapa.
Gal·lípoli: la base que salva la Companyia
Quan Roger de Flor marxa cap a Adrianòpolis per trobar-se amb Miquel IX Paleòleg, deixa Berenguer d’Entença com a cap a Gal·lípoli. Aquesta decisió és important. Gal·lípoli no era només un campament: era la rereguarda de la Companyia.
Des d’allà es controlava el pas entre Europa i Àsia. També era el lloc on hi havia part de les famílies, els recursos i l’organització administrativa de l’expedició. Quan arriba la notícia de la matança, Gal·lípoli es converteix en refugi, quarter general i símbol de resistència.
Els bizantins intenten assetjar-la. Però la Companyia no es rendeix. Al contrari: decideix trencar formalment amb Andrònic II, desafiar l’Imperi i continuar la guerra. Aquesta decisió marca l’inici de la fase coneguda com la Venjança Catalana, una guerra de represàlia que devastarà zones de Tràcia i Macedònia.
La Companyia, per tant, no sobreviu per casualitat. Sobreviu perquè té una base fortificada, una cultura de comandament col·lectiu i una capacitat militar que l’Imperi havia subestimat.
Berenguer d’Entença: el cap legítim que desapareix massa aviat
Berenguer d’Entença era un noble poderós i amb prestigi. Havia arribat a Gal·lípoli amb reforços i Roger li havia cedit el títol de megaduc, mentre ell rebia el de cèsar. Sobre el paper, Entença tenia una posició forta dins la Companyia.
Després de l’assassinat de Roger, és Entença qui organitza la defensa i la contraofensiva. Però la seva trajectòria queda tallada gairebé de seguida. Durant una expedició marítima de càstig i abastament, cau presoner d’un estol genovès el 31 de maig de 1305.
Aquest episodi és decisiu. La Companyia perd, en molt poc temps, Roger de Flor i Berenguer d’Entença. El primer ha estat assassinat pels bizantins. El segon queda apartat pels genovesos. El buit de poder és enorme.
I aquí apareix la pregunta central: qui mana ara?
La resposta no és simple. La Companyia no funciona com un exèrcit estatal modern. Hi ha caps militars, consellers, interessos de la Corona de Sicília, lligams amb la Corona d’Aragó, rivalitats personals i una tropa que no accepta qualsevol autoritat. El comandament ja no és vertical. És disputat.
Bernat de Rocafort: el poder de la força
Amb Entença presoner, Bernat de Rocafort emergeix com el cap efectiu de la Companyia. No és només un comandant més. És un home dur, amb prestigi entre els combatents i amb capacitat per imposar-se en un ambient on la legitimitat noble no sempre pesa més que la força real.
Rocafort representa la Companyia més autònoma i més violenta. Sota el seu comandament, els almogàvers no només resisteixen: passen a l’ofensiva. Derroten forces imperials, fan ràtzies devastadores i converteixen Gal·lípoli en el centre d’una guerra oberta contra Bizanci.
Però Rocafort també representa el problema de fons: la Companyia ja no té un projecte polític clar. Roger de Flor havia intentat negociar títols, terres i reconeixement dins l’Imperi. Rocafort, en canvi, encarna una lògica més directa: sobreviure, imposar-se i dominar per la força.
Això el fa eficaç. Però també perillós.
Quan Entença sigui alliberat i torni a la Companyia, Rocafort no acceptarà fàcilment la seva autoritat. La rivalitat entre tots dos mostra que el problema no era només militar. Era polític. La Companyia havia guanyat autonomia, però havia perdut centre.
Ramon Muntaner: el capità de Gal·lípoli i l’home de l’ordre intern
Ramon Muntaner és sovint recordat sobretot com a cronista. Però en aquell moment no era només un home que escrivia. Era un membre actiu de la Companyia i tenia una funció concreta: capità de Gal·lípoli.
El seu paper és menys espectacular que el de Rocafort, però igualment important. Muntaner representa l’organització interna: defensa del lloc, control de recursos, protecció de les famílies, gestió del quarter general i continuïtat administrativa.
Quan Rocafort es mou amb el gruix de la Companyia, Muntaner queda vinculat a Gal·lípoli. La plaça esdevé centre d’abastament i punt de resistència. Fins i tot amb forces limitades, Muntaner participa en la defensa contra atacs grecs i genovesos.
A més, quan Entença retorna a la Companyia la tardor de 1306 i Rocafort refusa reconèixer-lo, Muntaner apareix com un dels homes que ajuden a evitar una ruptura immediata. Amb els dotze consellers de la host, contribueix a un acord. Però és un acord fràgil. No resol el conflicte. Només l’ajorna.
Aquest detall és clau: Muntaner no és simplement “el narrador”. És una peça de l’aparell intern que permet a la Companyia continuar funcionant quan el comandament polític s’esquerda.
Una Companyia sense amo clar
Després de Roger de Flor, la Companyia Catalana entra en una fase nova. Ja no depèn d’un sol líder carismàtic. Té caps, consell, segell, base territorial i capacitat per negociar o desafiar poders més grans.
Això la fa més resilient. Però també més inestable.
Entença aporta legitimitat aristocràtica i connexions polítiques. Rocafort aporta força militar i control efectiu sobre la tropa. Muntaner aporta organització, memòria i capacitat de gestió local. Cap d’ells, però, pot substituir plenament Roger.
La Companyia sobreviu al desastre perquè no era només Roger de Flor. Però també comença a destruir-se per dins perquè ja no hi ha una autoritat capaç d’integrar totes les faccions.
El resultat és una combinació explosiva: victòries militars, saquejos, venjances, consells de guerra, pactes precaris i rivalitats personals. La Companyia ja no és només una força mercenària al servei de Bizanci. És un actor independent, armat i imprevisible.
Conclusió
La mort de Roger de Flor no va acabar amb la Companyia Catalana. La va transformar.
Gal·lípoli va ser la clau de la supervivència. Entença va intentar mantenir una autoritat legítima. Rocafort va imposar el comandament de la força. Muntaner va sostenir l’organització local i després va deixar-ne testimoni.
Però el preu va ser alt. La Companyia va resistir els bizantins, els genovesos i els alans. El que no va poder evitar va ser la seva pròpia fractura interna.
Després del desastre, els almogàvers continuen sent una potència militar. Però ja han entrat en una altra història: la d’un exèrcit sense amo clar, capaç de vèncer imperis i, alhora, de devorar-se a si mateix.