Extracte:
La cervesa és molt més antiga del que solem imaginar. Abans de tavernes, marques i ampolles, ja existien cereals fermentats en contextos rituals i domèstics. Aquest article recorre els seus orígens, des de la prehistòria fins a les primeres civilitzacions, i explica també per què Catalunya ocupa un lloc destacat en aquesta història.
La cervesa no va aparèixer de cop ni en un únic lloc. Va néixer del contacte entre cereals, aigua, temps i fermentació, en societats que encara no coneixien ni la química ni la microbiologia, però que ja sabien observar, provar i conservar. En aquest sentit, la seva història està lligada al naixement mateix de l’agricultura i de les primeres comunitats sedentàries.
Això la converteix en alguna cosa més que una beguda antiga. La cervesa és una pista sobre com les primeres societats van aprendre a transformar aliments, a crear productes nous i a integrar-los en rituals, en àpats col·lectius i, més endavant, en l’economia de cada dia.
La fermentació de cereals és molt més antiga del que sembla
Els primers passos d’aquesta història probablement van començar quan grups humans van començar a emmagatzemar cereals, a remullar-los, a moldre’ls o a deixar-los germinar. Sense buscar-ho expressament, van generar les condicions perquè els midons es transformessin i perquè els llevats ambientals iniciessin processos de fermentació. El resultat no era una cervesa moderna, però sí begudes fermentades que ja tenien valor nutritiu, social i possiblement ritual.
La clau és entendre que la cervesa primitiva no s’assemblava gaire a la que avui bevem. Sovint devia ser més espessa, més tèrbola i menys estable. En molts casos, era més a prop d’un aliment líquid fermentat que no pas d’una beguda recreativa en el sentit actual.
Les proves més antigues apunten a la prehistòria
Un dels jaciments més citats és la cova de Raqefet, a l’actual Israel. Un estudi del 2018 hi va identificar evidències que els natufians, fa entre 13.700 i 11.700 anys, elaboraven una beguda fermentada de cereals en morters de pedra vinculats a contextos funeraris i de banquet ritual. Ara bé, cal dir-ho clar: aquesta interpretació ha estat discutida, i per això és més prudent parlar d’una evidència molt rellevant, però no tancada del tot.
A la Xina, el panorama és encara més sòlid. Al jaciment de Mijiaya, un article publicat a PNAS va identificar una recepta de fa uns 5.000 anys elaborada amb mill, ordi, llàgrimes de Job i tubercles. Aquest treball és important perquè documenta directament una elaboració de cervesa amb ingredients concrets i mostra fins a quin punt aquestes pràctiques estaven ja desenvolupades a l’Àsia neolítica.
Dit de manera simple: la història antiga de la cervesa no és només una història del Pròxim Orient o d’Europa. També té arrels molt profundes a la Xina, i això obliga a mirar el fenomen com una tecnologia alimentària que va aparèixer en diversos focus culturals.
Mesopotàmia: quan la cervesa entra a la història escrita
Si la prehistòria ens parla de restes, residus i hipòtesis arqueològiques, Mesopotàmia ens porta ja a un terreny molt més clar: el de l’escriptura i l’administració. La Britannica indica que a Sumer i Babilònia ja es feia cervesa d’ordi abans del 6000 aC, i el British Museum conserva una tauleta del període d’Uruk tardà, datada entre el 3100 i el 3000 aC, que registra cervesa.
Aquest document és especialment revelador perquè mostra que la cervesa no era un producte marginal. Formava part de les racions i de la gestió econòmica. Google Arts & Culture, a partir de la peça del British Museum, la presenta precisament com un registre de cervesa destinada a treballadors. Això vol dir que la beguda ja s’havia integrat de ple en el funcionament normal d’una societat urbana.
Aquí és on la cervesa deixa de ser només una fermentació possible i es converteix en una realitat social perfectament visible: es produeix, es reparteix, es compta i s’escriu. I això ja és civilització en estat pur.
Egipte la va convertir en aliment quotidià
A l’antic Egipte, la cervesa també ocupava un lloc central. La Britannica cita relleus funeraris del 2400 aC que mostren processos de producció a base d’ordi o ordi parcialment germinat, i excavacions recents a Abydos han documentat una gran cerveseria d’uns 5.000 anys d’antiguitat, situada als inicis de l’Egipte dinàstic.
Això encaixa amb la imatge general que ofereixen els estudis sobre el món antic: la cervesa egípcia era una beguda d’ús comú, amb funcions alimentàries i logístiques. No era una lager moderna, sinó una preparació densa i nutritiva, integrada en racions, en el treball i en la vida quotidiana.
La cervesa antiga no era la cervesa moderna
Un error molt habitual és imaginar que aquesta beguda antiga ja tenia el perfil de la cervesa actual. No era així. Durant mil·lennis es van elaborar cerveses sense llúpol, sovint aromatitzades amb altres herbes o ingredients, amb textures i sabors que avui ens semblarien estranys. Entre una cervesa neolítica i una lager industrial hi ha un abisme tècnic i cultural.
El llúpol, que avui sembla inseparable de la cervesa, és molt posterior. Una de les primeres referències documentades apareix l’any 822 al monestir de Corbie, a l’actual França, i la seva incorporació es va estendre de manera gradual durant l’edat mitjana. És a dir: una part del que avui considerem “gust clàssic de cervesa” és en realitat una capa tardana afegida molt després dels seus orígens.
Catalunya també surt a la foto: el cas de Can Sadurní
A Catalunya hi ha una troballa que mereix ser destacada. A la cova de Can Sadurní, a Begues, la Universitat de Barcelona i altres fonts locals oficials han presentat restes vinculades a cervesa neolítica cap al 4300 aC, i les han qualificat com les més antigues conegudes d’Europa o, com a mínim, com una de les evidències europees més antigues.
Això s’ha de formular amb prudència, perquè en arqueologia les primacies poden canviar amb noves excavacions o noves interpretacions. Però el pes històric del jaciment és indiscutible: Can Sadurní situa Catalunya dins la gran història europea de la fermentació de cereals, i no com una nota al marge, sinó com un cas de primer nivell.
Conclusió
Els orígens de la cervesa no es poden entendre com una escena única ni com una invenció puntual. El que veiem és un procés llarg: primer, cereals manipulats i fermentats en contextos prehistòrics; després, elaboracions més definides a l’Àsia i al Pròxim Orient; finalment, la integració plena de la cervesa en societats complexes com les de Mesopotàmia i Egipte.
I en aquesta història immensa, Catalunya també hi té lloc. Can Sadurní recorda que el passat europeu de la cervesa és més antic i més ric del que sovint imaginem. Al capdavall, abans de les fàbriques, de les marques i dels bars, ja hi havia comunitats humanes experimentant amb gra, aigua i temps. I d’aquí va sortir una de les tradicions alimentàries més velles del món.