Després de derrotar l’exèrcit del duc d’Atenes el 1311, els almogàvers no es limitaren a recollir el botí. Ocuparen les ciutats, es repartiren dominis i substituïren l’aristocràcia franca derrotada. En pocs mesos, una companyia de mercenaris es convertí en la nova classe dirigent de la Grècia central.
Introducció
La batalla d’Halmiros va destruir molt més que un exèrcit. Gualter de Brienne, duc d’Atenes, va morir juntament amb bona part dels cavallers i barons que sostenien el seu poder. Sense aquella elit militar, el ducat quedà pràcticament indefens davant la Companyia Catalana.
Els vencedors es trobaren davant un premi inesperat: Tebes, Atenes, castells, terres agrícoles, rendes i drets senyorials. Fins aleshores havien viscut del salari, del saqueig i de la guerra. Ara podien establir-se i governar.
Una aristocràcia eliminada al camp de batalla
El ducat d’Atenes estava dominat des del segle XIII per una noblesa franca sorgida de la conquesta llatina de Grècia. Aquelles famílies controlaven les fortaleses i cobraven les rendes d’una població majoritàriament grega.
Halmiros va trencar aquest ordre. La mort del duc i de nombrosos senyors territorials deixà castells sense comandament i patrimonis sense un propietari masculí capaç de defensar-los. La Companyia aprofità el buit i ocupà ràpidament les principals posicions del ducat.
La victòria militar es convertia així en una revolució social: els homes que havien servit com a mercenaris passaven a ocupar el lloc dels nobles que acabaven de derrotar.
El repartiment de castells, terres i rendes
Ramon Muntaner afirma que els membres de la Companyia es repartiren Tebes, les viles i els castells del ducat. No significa que cada almogàver rebés una fortalesa. Les possessions més importants quedaren probablement en mans dels caps militars, cavallers i homes amb més pes dins la Companyia.
Altres combatents devien obtenir terres, habitatges, rendes o privilegis. Les fortaleses estratègiques també podien conservar-se sota control col·lectiu, perquè eren essencials per defensar el territori conquerit.
El botí ja no consistia només en monedes, cavalls o armes. Ara incloïa camps, impostos i poblacions sotmeses. Era el pas definitiu d’un exèrcit itinerant a un poder territorial.
Les vídues franques i la transmissió dels patrimonis
L’episodi més contundent és el de les dones de la noblesa derrotada. Muntaner explica que les dames franques foren entregades com a esposes als homes de la Companyia, “a cadascú segons la seva importància”. Afegeix que alguns reberen dones tan distingides que, abans de la victòria, no haurien estat considerats dignes ni d’acostar-los l’aigua perquè es rentessin les mans.
Aquests matrimonis no poden interpretar-se com unions romàntiques. En la societat feudal, casar-se amb la vídua o la filla d’un senyor podia facilitar l’accés als seus dominis i donar una aparença de continuïtat legal al nou poder.
Cal, però, ser prudents. Muntaner ja no era amb la Companyia quan es produí Halmiros i escrigué la seva crònica anys després. El relat reflecteix una transformació real, però no permet demostrar que totes les vídues fossin repartides sistemàticament.
Roger Desllor: el model del nou senyor
El cas més clar és Roger Desllor. Després de la batalla, la Companyia el nomenà cap provisional, li concedí el castell de Salona i el casà amb la vídua del senyor anterior, mort a Halmiros.
En una sola operació obtenia comandament militar, fortalesa, terres i vinculació amb l’antiga família governant. La conquesta quedava convertida en senyoriu.
Conclusió
Halmiros transformà completament els almogàvers. No tots esdevingueren nobles, però molts deixaren de ser simples soldats a sou per convertir-se en propietaris, castellans, administradors i senyors.
La gran recompensa de la victòria no va ser el botí recollit al camp de batalla. Va ser ocupar el lloc dels vençuts i construir, damunt les seves terres, un nou poder català a Grècia.