Els almogàvers ocupen un lloc èpic en la memòria catalana. Però a Grècia, i sobretot al Mont Athos, el seu record té un altre color: saqueig, violència i profanació.
La Companyia Catalana d’Orient pot ser vista com una força militar extraordinària. Però també va ser una màquina de devastació. I al cor espiritual de l’ortodòxia, aquesta devastació va deixar una ferida que va durar segles.
Després de l’assassinat de Roger de Flor el 1305, la Companyia Catalana va convertir la guerra contra Bizanci en una venjança sistemàtica. Tràcia, Macedònia i altres territoris de l’Imperi van patir ràtzies, saquejos i destrucció.
La Venjança Catalana no va ser només una successió de batalles. Va ser també una guerra contra camps, pobles, ciutats i espais religiosos. I un dels llocs on el record va quedar més marcat fou el Mont Athos.
Aquella península sagrada, plena de monestirs ortodoxos, no era un objectiu qualsevol. Era un centre religiós, cultural i econòmic de primer ordre. Atacar-lo no significava només robar riqueses. Significava ferir la memòria espiritual del món grec.
Un territori sagrat i ric
El Mont Athos era —i encara és— un dels grans centres del cristianisme ortodox. Els seus monestirs acumulaven terres, donacions, icones, manuscrits, relíquies i tresors procedents d’emperadors bizantins, nobles balcànics i altres poders cristians.
Això el convertia en un espai sagrat, però també en un objectiu temptador per a una host mercenària que necessitava recursos. La Companyia vivia de la guerra, del botí i de la capacitat d’alimentar homes i cavalls.
Quan el territori al seu voltant quedava esgotat, calia buscar nous espais per saquejar. I els monestirs eren vulnerables.
Els saquejos almogàvers al Mont Athos
Les fonts situen els atacs catalans al Mont Athos dins el cicle de violència posterior a 1305. En alguns relats, especialment vinculats a la memòria dels monestirs, el pillatge s’emmarca entre 1307 i 1309.
Els almogàvers no hi van entrar com a simples soldats en campanya. Per a la memòria grega, hi van entrar com una força destructora. El que per una banda podia ser presentat com a venjança contra Bizanci, per l’altra era viscut com una agressió contra comunitats religioses.
La diferència és important. En la tradició catalana, la Companyia sovint apareix com una host traïda que respon amb fúria. En la memòria grega, en canvi, aquella fúria es recorda com a devastació.
Aquí l’èpica canvia de bàndol. El que per uns és orgull militar, per altres és trauma.
Quan “català” es va convertir en una mala paraula
El record d’aquells saquejos va sobreviure durant segles. Al Mont Athos, el nom dels catalans va quedar associat a la violència dels almogàvers. No era una memòria abstracta: era una ferida transmesa dins una comunitat monàstica molt conservadora i molt lligada al seu passat.
Per això s’ha parlat sovint d’una prohibició tradicional d’entrada dels catalans als monestirs athonites. Cal matisar-ho: no era una llei moderna de l’Estat grec contra Catalunya, sinó un veto o recel monàstic vinculat a la memòria històrica.
El cas més conegut és el del cantautor Josep Tero, que el 1993 hauria estat expulsat del monestir d’Ivíron quan va revelar que era català. L’episodi va tenir un paper important en la posterior iniciativa de reconciliació.
També cal recordar una altra norma: al Mont Athos les dones tenen prohibida l’entrada des de fa segles. Per tant, quan es parla del veto als catalans, cal distingir-lo d’aquesta prohibició general femenina, que continua existint per motius religiosos propis de la comunitat athonita.
El gest de la Generalitat el 2005
Set-cents anys després, la Generalitat de Catalunya va finançar la restauració d’una part del monestir de Vatopedi. La xifra publicada varia segons les fonts, però se situa al voltant dels 240.000 euros, amb referències que parlen de més de 200.000 euros.
L’acte es va celebrar el 9 d’octubre de 2005. Hi va assistir una delegació catalana encapçalada pel conseller Joaquim Nadal, juntament amb autoritats gregues i religioses. No va ser una reparació legal en sentit estricte. Va ser un gest polític, cultural i simbòlic.
Però els símbols importen. Aquella restauració no es limitava a arreglar una pedra antiga. Volia tancar una ferida oberta per la violència medieval i reconèixer que la memòria catalana de la Companyia no podia ignorar el patiment grec.
Conclusió
El Mont Athos obliga a mirar la Companyia Catalana d’Orient sense maquillatge. Els almogàvers van ser una força militar formidable, però també una host devastadora.
La mateixa història pot tenir dues memòries. A Catalunya, la Companyia pot sonar a audàcia, guerra i epopeia. A Grècia, i especialment al Mont Athos, durant segles va sonar a saqueig, por i destrucció.
Aquesta és la ferida grega de la Venjança Catalana: el record que tota glòria militar té un revers, i que sovint aquest revers el conserven els vençuts, els saquejats i els qui van haver de reconstruir després del pas dels vencedors.