La domesticació dels animals va transformar profundament la vida humana. No es tractava simplement de capturar bèsties salvatges i mantenir-les tancades. Calia controlar-ne la reproducció, protegir-les dels depredadors, decidir quins exemplars es sacrificaven i quins es conservaven com a reproductors, conduir els ramats fins a les pastures i garantir-los aigua i aliment durant les estacions més difícils.
Amb el pas de les generacions, aquesta selecció humana va modificar tant els animals com les societats que els criaven. El bestiar va proporcionar carn, però també llet, pells, ossos, fems i, més endavant, llana i força de treball. Encara més important: un ramat podia créixer, dividir-se, intercanviar-se i transmetre’s als descendents. Els animals es convertiren així en una de les primeres formes de riquesa acumulable.
De caçar animals a controlar-ne la vida
Els caçadors-recol·lectors coneixien perfectament els animals que perseguien. Sabien on pasturaven, en quina època es reproduïen i quines rutes seguien. La domesticació va començar quan algunes comunitats deixaren de limitar-se a caçar-los i començaren a intervenir activament en els ramats: protegien determinats grups, eliminaven preferentment alguns mascles joves i conservaven femelles reproductores.
Els arqueòlegs poden detectar aquest procés estudiant les edats i els sexes dels animals sacrificats. En una cacera, la mortalitat acostuma a dependre de les preses disponibles. En un ramat gestionat, en canvi, els humans decideixen quins animals moren i quan. També s’observen canvis progressius en la mida i la forma dels ossos, així com senyals genètics derivats de la selecció i del desplaçament dels animals fora de les seves zones d’origen.
Ovelles, cabres, porcs i bovins
La domesticació ramadera no va seguir una seqüència única i ordenada a tot el Pròxim Orient. Ovelles, cabres, porcs i bovins començaren a ser gestionats en regions diferents i en processos que sovint se solaparen. En termes generals, la cria d’ovelles i cabres ja es documenta durant el IX mil·lenni aC al nord del Creixent Fèrtil, mentre que la domesticació dels porcs i dels bovins també avançava durant els mil·lennis IX i VIII aC.
Les ovelles i les cabres oferien diversos avantatges. Eren animals relativament petits, es reproduïen amb rapidesa i podien aprofitar terrenys on resultava difícil cultivar cereals. Les cabres menjaven fulles, matolls i branques, mentre que les ovelles aprofitaven millor les herbes. Juntes permetien explotar paisatges diversos i reduir el risc que una mala collita deixés la comunitat sense aliments.
Els porcs seguien una lògica diferent. Podien alimentar-se amb restes, fruits del bosc i deixalles del poblat, creixien de pressa i proporcionaven una quantitat considerable de carn. Però no servien per arrossegar càrregues, no produïen una fibra tèxtil útil i exigien aigua i zones d’ombra. Per això encaixaven especialment bé en comunitats sedentàries situades en territoris humits o boscosos.
Els bovins eren molt més costosos de mantenir. Necessitaven més aliment, ocupaven més espai i es reproduïen més lentament. Però un sol animal proporcionava una enorme quantitat de carn, greix, pell i os. Amb el temps, les vaques també es convertiren en una font essencial de llet i els bous pogueren utilitzar-se per arrossegar càrregues i treballar els camps. El seu valor econòmic i simbòlic acabaria sent molt superior al dels animals més petits.
L’animal viu val més que l’animal mort
En una economia basada exclusivament en la carn, l’animal només podia aprofitar-se una vegada: quan era sacrificat. La ramaderia permetia mantenir-lo viu i obtenir-ne recursos repetidament.
La llet va ser probablement un dels primers grans productes renovables del bestiar. L’anàlisi de greixos conservats dins de recipients ceràmics ha demostrat que algunes comunitats del Pròxim Orient i del sud-est d’Europa munyien animals almenys durant el VII mil·lenni aC, molt abans del que s’havia pensat tradicionalment. La transformació de la llet en formatge o altres productes fermentats permetia conservar-la més temps i en facilitava el consum a persones adultes amb dificultats per digerir la lactosa.
La llana, però, necessita una precisió important. Les primeres ovelles domesticades no tenien necessàriament el velló espès de moltes races actuals, sinó un pelatge més semblant al dels seus avantpassats salvatges. La selecció d’ovelles especialitzades en la producció de llana va ser gradual i es va intensificar en períodes posteriors. Per tant, no podem imaginar els primers pastors neolítics produint immediatament grans quantitats de teixits de llana.
La tracció animal també va adquirir importància amb el temps. Els bous podien arrossegar troncs, trineus, carros i arades senzilles, però les proves més clares d’una explotació sistemàtica d’aquesta força són generalment posteriors als primers moments de la domesticació. L’antiga idea d’una sobtada “revolució dels productes secundaris” ha estat matisada: la llet aparegué relativament aviat, mentre que la llana i la tracció es desenvoluparen amb ritmes diferents segons cada territori.
Fins i tot els excrements tenien valor. El fem permetia retornar nutrients a la terra i mantenir la fertilitat dels camps. Les anàlisis isotòpiques de cereals neolítics europeus demostren que algunes de les primeres comunitats agrícoles utilitzaven fems de manera selectiva per millorar les collites. Així, agricultura i ramaderia deixaren de ser activitats separades: els cereals alimentaven persones i animals, mentre que els ramats contribuïen a fertilitzar els camps.
El preu de tenir un ramat
Criar animals exigia treball durant tot l’any. Els ramats havien de ser vigilats, conduïts, alimentats i protegits. Calia preparar tancats, buscar pastures, emmagatzemar farratge i ajudar les femelles durant els naixements. Una epidèmia, una sequera, un robatori o l’atac dels depredadors podien destruir en pocs dies la riquesa acumulada durant anys.
La domesticació tampoc no significava que els animals fossin completament dòcils. Els primers bovins descendien dels urs, unes bèsties molt més grans i agressives que les vaques actuals. Controlar-los requeria experiència, coordinació i probablement espais especialment preparats. El pastor neolític no era un simple vigilant: havia de conèixer el comportament, l’alimentació i els cicles reproductius de cada espècie.
Quan el ramat es converteix en poder
Un sac de gra es consumeix o es fa malbé. Un ramat, en canvi, pot reproduir-se. Deu ovelles poden convertir-se en quinze; quinze, en vint. Els animals es poden intercanviar, regalar, prestar, sacrificar en un banquet o lliurar com a compensació. També es poden transmetre als fills.
Aquesta capacitat convertia el bestiar en una forma de capital viu. Una família amb molts animals disposava de més carn, llet, pells i fems, però també tenia més capacitat per superar una mala collita, establir aliances o organitzar grans celebracions. El sacrifici públic d’un bou podia demostrar generositat, però també poder: només qui posseïa prou animals podia permetre’s matar-ne un per alimentar tota la comunitat.
Ara bé, seria exagerat afirmar que la ramaderia va crear automàticament una societat dividida entre rics i pobres. Moltes comunitats del primer Neolític continuaren sent relativament igualitàries, i els indicis de jerarquies permanents són sovint febles. El que va fer el bestiar va ser crear una possibilitat nova: que unes famílies acumularen més recursos que les altres i transmetessin aquest avantatge a la generació següent. Les desigualtats duradores es farien molt més visibles durant el Neolític final, el Calcolític i l’edat del bronze.
Els primers ramats de Catalunya
Quan les comunitats neolítiques arribaren a les costes de la Mediterrània occidental, a mitjan VI mil·lenni aC, no portaven només llavors i ceràmica. També transportaven ovelles, cabres, porcs i bovins, animals que no havien estat domesticats a Catalunya, sinó que descendien dels ramats originats milers d’anys abans al Pròxim Orient. L’expansió de la ramaderia va ser, per tant, inseparable de les migracions i de les xarxes marítimes que introduïren l’agricultura al nord-est de la península Ibèrica.
El poblat de la Draga de Banyoles, ocupat aproximadament entre el 5300 i el 5000 aC, ofereix una imatge excepcional d’aquestes primeres comunitats pageses. S’hi han recuperat nombroses restes de bovins, porcs, ovelles i cabres, juntament amb cereals, eines de fusta i altres materials orgànics. Els estudis isotòpics indiquen que els habitants gestionaven de manera diferenciada l’alimentació dels ramats: algunes ovelles aprofitaven zones humides o recursos forestals, mentre que cabres i bovins podien rebre restes agrícoles emmagatzemades en determinades èpoques de l’any.
La Draga no era, doncs, simplement un poblat de cultivadors de blat. Era una comunitat agropecuària complexa, en què els camps, els boscos, les pastures i els animals formaven part d’un mateix sistema de supervivència.
Una revolució lenta, però irreversible
La domesticació animal no va consistir només a assegurar una reserva de carn. Va canviar la manera de treballar, d’ocupar el territori i d’entendre la propietat. Els animals alimentaven la comunitat, fertilitzaven els camps, proporcionaven matèries primeres i podien convertir-se en una herència.
Amb els ramats aparegué una riquesa que caminava, menjava i es reproduïa. I quan unes famílies començaren a posseir més animals que les altres, també s’obrí la porta a noves formes de prestigi, dependència i poder.
El pastor neolític no només conduïa ovelles i cabres. Sense saber-ho, també començava a conduir la societat cap a un món més productiu, més complex i, progressivament, més desigual.