La religió no va néixer amb el neolític. Molt abans que existissin ciutats, escriptura o agricultura, els humans ja enterraven els morts, practicaven rituals i probablement atribuïen significats sobrenaturals a animals, llocs i fenòmens naturals. El gran canvi que es produí amb les societats agrícoles no fou, per tant, l’aparició de les creences religioses, sinó la seva progressiva institucionalització.
Quan centenars i després milers de persones començaren a viure permanentment en un mateix territori, els rituals també canviaren. Ja no es tractava només de cerimònies familiars o de petits grups. Aparegueren espais comunitaris, santuaris cada vegada més grans, celebracions regulars i persones especialitzades en mantenir la relació entre la comunitat i el món diví.
A Mesopotàmia, aquesta transformació es pot seguir durant mil·lennis.
Quan el santuari es converteix en institució
Durant el període d’Ubaid, aproximadament entre el VI i el V mil·lenni aC, algunes poblacions del sud de Mesopotàmia començaren a organitzar-se al voltant d’edificis monumentals. A Eridu, per exemple, diverses construccions superposades han estat interpretades com a temples. Presentaven espais diferenciats, altars o plataformes per a ofrenes i una arquitectura molt més elaborada que la d’un habitatge ordinari.
La diferència era enorme. Construir i mantenir un edifici d’aquestes característiques exigia mà d’obra, materials i organització. Algú havia de decidir què s’hi feia, administrar les ofrenes i coordinar els rituals.
La religió començava a tenir estructura.
Però hem de ser prudents: per a aquests períodes tan antics no podem identificar amb seguretat una classe sacerdotal professional com la que coneixerem després gràcies als textos. L’arqueologia ens mostra santuaris i activitats rituals; l’existència d’una jerarquia religiosa permanent es fa molt més evident amb el desenvolupament de les grans ciutats.
Uruk: la casa dels déus al centre de la ciutat
Cap al 3200 aC, Uruk s’havia convertit en una ciutat enorme per als estàndards de l’època. Al seu interior s’aixecaven grans edificis monumentals, molts dels quals han estat interpretats com a temples o construccions vinculades a institucions religioses i administratives. Al mateix temps apareixen milers de registres en tauletes d’argila relacionats amb cereals, ramats, treballadors i distribució de productes.
Aquí religió, economia i poder resulten difícils de separar.
Els temples podien posseir terres, rebre productes, mantenir treballadors, organitzar activitats artesanals i redistribuir recursos. No significa que controlessin tota l’economia de la ciutat —una visió tradicional que avui es considera excessivament simplificadora—, però sí que constituïen algunes de les institucions més poderoses de les primeres societats urbanes.
El temple no era simplement un lloc on anar a resar. Era la casa del déu.
Cada ciutat acabaria identificant-se especialment amb una divinitat protectora. Uruk estava estretament vinculada a Inanna; Eridu, a Enki; Ur, més tard, a Nanna. En la mentalitat mesopotàmica, la divinitat no era només un símbol abstracte: era considerada una presència real que havia de ser alimentada, vestida, honorada i servida mitjançant rituals i ofrenes.
Això requeria sacerdots, servidors, músics, artesans, administradors i escribes.
Els especialistes dels déus
Durant el III mil·lenni aC ja trobem sacerdots i sacerdotesses integrats en complexes jerarquies religioses. L’accés a les zones més sagrades dels temples probablement estava restringit. No existia una cerimònia comunitària equivalent a una missa moderna: gran part del culte consistia en el servei ritual que els especialistes prestaven directament a la divinitat.
La religió també començà a ordenar el temps. Festes, processons, sacrificis i celebracions quedaren vinculats als cicles agrícoles, les fases de la Lluna i els calendaris de cada ciutat. Amb els segles, controlar correctament el calendari arribaria a ser essencial perquè determinats rituals es realitzessin el dia adequat.
I també legitimava el poder.
Els reis no governaven simplement perquè disposessin de soldats. La ideologia mesopotàmica presentava sovint la ciutat com a propietat dels déus i el governant com l’home escollit o autoritzat per mantenir l’ordre, protegir els temples i garantir la prosperitat. Religió i monarquia es reforçaven mútuament.
Una de les grans revolucions del neolític
Així, entre els primers pobles agrícoles i les ciutats de Mesopotàmia es produí una transformació decisiva.
Els humans ja tenien déus abans de construir ciutats. Però ara els déus tenien cases, terres, treballadors, sacerdots, rituals, festes i administradors.
La religió havia deixat de ser només creença i ritual per convertir-se també en institució.
I aquella institució ajudaria durant mil·lennis a explicar qui governava, com s’organitzava la comunitat i quin lloc ocupava cada persona dins l’ordre del món.