Els havíem deixat després d’haver destrossat un gran exèrcit bizantí. Semblava que la Companyia Catalana d’Orient ho podia tot. Havia resistit a Gal·lípoli, havia sobreviscut a la mort de Roger de Flor i havia convertit la venjança contra Bizanci en una guerra de terror. Però cap exèrcit, per ferotge que sigui, viu només de victòries.
Viu de menjar.
I aquest era el problema.
Durant anys, els almogàvers havien fet de Tràcia el seu camp de caça. Sortien de Gal·lípoli, atacaven pobles, saquejaven camps, capturaven bestiar, prenien blat, vi, cavalls i tot allò que pogués mantenir viva la host. La guerra medieval no era només una qüestió de batalles. Era una qüestió de rebost. Cada home necessitava pa. Cada cavall necessitava farratge. Cada companyia armada necessitava diners, botí i territori per explotar.
Però la Companyia havia saquejat tant Tràcia que el país ja no podia alimentar-la. Els camps cremats no donaven collites. Els pobles buits no pagaven res. Els ramats robats no es multiplicaven en una nit. Gal·lípoli continuava sent una bona posició defensiva, però al seu voltant ja no hi quedava prou riquesa per sostenir aquella massa d’homes armats.
Per això els almogàvers no van aparèixer a Grècia per art de màgia.
Hi van arribar perquè la seva pròpia guerra els hi va empènyer.
Quan Tràcia ja no donava més, la Companyia es va moure cap a l’oest, cap a Macedònia. La nova base fou Cassandreia, a la península de Calcídica. Era un lloc ben triat: una llengua de terra fàcil de defensar, propera al mar i prou ben situada per amenaçar les regions del nord de Grècia. Des d’allà, els almogàvers podien reorganitzar-se, buscar nous recursos i continuar pressionant l’Imperi bizantí.
Però Cassandreia no era encara una pàtria. Era una base provisional. Un lloc on respirar, repartir botí i decidir el següent moviment. La Companyia encara no tenia un territori propi. Encara no governava una ciutat important. Encara era una força errant, perillosa, massa forta per ser ignorada i massa inestable per quedar-se quieta.
El gran objectiu de la zona era Tessalònica.
Tessalònica era una de les ciutats més importants de l’Imperi bizantí. Rica, poblada, fortificada i carregada de valor simbòlic. Si els almogàvers l’haguessin pres, la seva història hauria canviat completament. Haurien passat de ser una host saquejadora a tenir una gran ciutat, un port i una capital possible.
Però aquí van topar amb el límit de la seva força.
Els almogàvers eren terribles a camp obert. Eren ràpids, durs, acostumats a la fam, a les marxes llargues i al combat brutal. Podien destrossar un exèrcit mal coordinat, assaltar una plana i sembrar el pànic en una província sencera. Però una gran ciutat emmurallada era una altra cosa.
Per prendre Tessalònica calien màquines de setge, enginyers, temps, disciplina i una logística que la Companyia no tenia. Una cosa era cremar els camps del voltant. Una altra era obrir les muralles d’una de les grans ciutats bizantines.
Tessalònica va resistir.
Això ens mostra una Companyia menys llegendària, però més real. Brutal, sí. Temible, també. Però no invencible. Els almogàvers podien guanyar batalles, però no podien prendre qualsevol ciutat. Podien devastar un país, però no sempre podien convertir aquella devastació en poder estable.
Per això van continuar avançant.
De Cassandreia passarien cap a Tessàlia. Allà serien contractats per Gualter de Brienne, duc d’Atenes, que els faria servir contra els seus enemics. Durant un temps, els almogàvers tornarien a ser mercenaris. Però el vell problema reapareixeria: diners, botí i promeses trencades.
I quan el duc d’Atenes es negués a pagar-los allò que els devia, la Companyia faria el que sempre havia fet quan se sentia traïda: convertir el deute en guerra.
El camí que havia començat amb la destrucció de Tràcia acabaria portant-los a Halmyros.
Allà, el 1311, els almogàvers deixarien de ser només una companyia errant. Després d’aquella batalla, ja no buscarien un país per saquejar. En tindrien un per governar.