La victòria romana prop d’Emporion, l’any 195 aC, no va significar simplement la derrota d’un exèrcit iber. Marc Porci Cató sabia que, mentre les comunitats vençudes conservessin les armes, les fortificacions i els seus guerrers, podrien tornar a revoltar-se. Per això va aplicar una mesura molt més profunda que una simple ocupació militar: desarmar els hispans sotmesos i destruir les muralles de les seves ciutats.
Segons Titus Livi, Cató va ordenar que els pobles d’aquest costat de l’Ebre entreguessin les armes. La reacció va ser extrema. Alguns ibers haurien preferit suïcidar-se abans que viure desarmats.
L’afirmació de Livi pot contenir una part de dramatització literària, però reflecteix una realitat important. Per a molts guerrers ibers, les armes no eren només eines de combat. Formaven part del seu prestigi, de la seva identitat i de la seva posició dins la comunitat. Lliurar l’espasa, la llança o l’escut significava reconèixer públicament que ja no eren homes lliures capaços de defensar la seva família i el seu poble.
El desarmament anava acompanyat d’una altra ordre encara més humiliant: l’enderrocament de les muralles.
Cató va reunir els dirigents de les comunitats sotmeses i els va exigir una solució que impedís noves revoltes. Com que no van presentar cap alternativa acceptable, el cònsol va ordenar destruir les fortificacions. Livi assegura que les muralles de les ciutats van ser enderrocades “en un sol dia”.
És improbable que els legionaris romans destruïssin personalment totes les muralles en només unes hores. Apià explica que Cató va enviar ordres segellades a les diferents ciutats i va manar que fossin obertes simultàniament. Cada comunitat havia d’enderrocar immediatament les seves pròpies defenses. Qui es resistís s’arriscava a patir un atac romà i a veure els habitants venuts com a esclaus.
Aquí es manifesta una de les grans diferències entre Roma i els pobles ibers: l’organització.
Els ibers podien ser guerrers valents i experimentats, però estaven dividits en nombroses comunitats, cadascuna amb els seus caps, interessos i decisions. Roma, en canvi, actuava sota un comandament únic. Disposava d’una cadena d’ordres, missatgers, oficials, unitats disciplinades i una administració capaç de coordinar accions simultànies en un territori ampli.
Cató va aprofitar aquesta superioritat. Va impedir que les ciutats es comuniquessin, es coordinessin o organitzessin una resistència conjunta. Cada comunitat va creure que havia quedat sola davant l’exèrcit romà i va obeir.
La destrucció de les muralles tenia una finalitat militar evident. Sense defenses, una ciutat podia ser assaltada ràpidament. Però també era un acte polític i psicològic. Els mateixos ibers havien de desmuntar, pedra a pedra, el símbol de la seva autonomia.
Roma no només havia guanyat una batalla. Havia destruït la capacitat dels vençuts per tornar a combatre. Els havia retirat les armes, havia trencat les seves defenses i havia imposat una nova realitat: des d’aquell moment, la força, les ordres i la decisió sobre la guerra pertanyien a Roma.