De l’amfiteatre al palau episcopal: el triomf del cristianisme a la Catalunya romana
El 21 de gener de l’any 259, tres homes van ser conduïts a l’amfiteatre de Tàrraco. Eren Fructuós, bisbe de la ciutat, i els seus diaques Auguri i Eulogi. Les autoritats romanes els havien condemnat durant la persecució de l’emperador Valerià. Aquell dia van morir cremats vius davant dels espectadors.
El fet que Tàrraco tingués ja un bisbe i dos diaques ens revela una realitat important: a mitjan segle III, el cristianisme no era una novetat acabada d’arribar. Hi havia una comunitat organitzada, amb dirigents, fidels i una estructura pròpia. Però continuava sent una religió que, en determinats moments, podia ser perseguida per l’Estat.
En menys de dos segles, aquella situació canviaria radicalment.
De perseguits a protegits
Les persecucions contra els cristians no van ser constants durant tot l’Imperi. Hi hagué llargs períodes de relativa tranquil·litat, interromputs per episodis repressius com els de Valerià o, ja a començament del segle IV, la gran persecució iniciada sota Dioclecià.
El gran canvi arribà amb Constantí. A partir del 313, el cristianisme va poder desenvolupar-se legalment i va començar a rebre el favor imperial. Els cristians ja no havien d’amagar la seva fe: podien construir esglésies, acumular patrimoni i convertir les seves comunitats en institucions cada vegada més visibles.
El procés culminà durant el regnat de Teodosi I. L’edicte de Tessalònica del 380 imposà el cristianisme nicè com la doctrina religiosa que l’Estat imperial reconeixia com a ortodoxa, mentre que les mesures dels anys següents restringiren progressivament els cultes pagans. Però la cristianització de la societat no es produí d’un dia per l’altre: durant dècades van conviure cristians, pagans i diverses corrents cristianes.
Les ciutats canvien de paisatge
La transformació també és visible arqueològicament.
A Tàrraco, la memòria de Fructuós, Auguri i Eulogi convertí els màrtirs en referents de la comunitat. La gran necròpolis cristiana del Francolí mostra fins a quin punt la nova religió havia arrelat entre els habitants de la ciutat. Al segle VI, fins i tot es construí una basílica dins l’antic amfiteatre, precisament en memòria dels màrtirs executats tres segles abans.
A Barcino, el cristianisme penetrà directament al cor de la ciutat. L’arqueologia ha identificat un important grup episcopal que ocupà una part considerable de la ciutat emmurallada: al segle IV ja hi havia una basílica i un baptisteri; al V aparegué una gran aula de recepció episcopal i, al VI, una residència per al bisbe. El dirigent d’una comunitat perseguida s’havia convertit en un personatge públic capaç de rebre autoritats i exercir poder dins la ciutat.
A Gerunda, el cristianisme s’articulà entorn del culte a sant Feliu, en un espai situat fora de les muralles i al costat de la Via Augusta. L’antic martyrium acabaria convertint-se en un dels grans centres religiosos de la ciutat. Encara avui, la basílica de Sant Feliu conserva sarcòfags pagans i paleocristians del segle IV.
Però el fenomen anava molt més enllà de les grans ciutats tradicionals.
A Emporiae, les excavacions de Santa Margarida han aportat arguments cada vegada més sòlids per situar-hi el conjunt episcopal tardoantic: s’hi han descobert un baptisteri i una gran església basilical, al voltant dels quals es desenvolupà també un nou nucli habitat.
I a Ègara, l’actual Terrassa, el canvi és espectacular. Ja hi havia edificacions cristianes a finals del segle IV, però la creació del bisbat cap al 450 comportà la construcció d’un gran complex episcopal, ampliat durant el segle VI, amb catedral, baptisteri, església funerària i residència del bisbe.
La xarxa continuava cap a l’interior. A Ilerda, el bisbe Sagiti està documentat a començament del segle V; a Dertosa, el bisbe Ursus apareix entre els signants del concili de Tàrraco de l’any 516. El cristianisme ja no era només una suma de comunitats locals: s’estava convertint en una autèntica xarxa territorial de bisbats.
🏺 La peça que ens parla: la petita Martúria
Entre els grans bisbes i les basíliques monumentals també hi havia persones anònimes.
A la necròpolis paleocristiana de Tàrraco va aparèixer la làpida d’una nena anomenada Martúria, morta l’any 393 amb només quatre anys. La inscripció recordava la seva curta vida i acabava amb una esperança inequívocament cristiana: que visqués entre els benaurats.
La distància entre Fructuós i Martúria explica tota una època. El 259, un bisbe podia morir a la foguera per la seva fe. El 393, una família podia gravar públicament una esperança cristiana sobre la tomba de la seva filla. I mig segle més tard, a Ègara, un bisbe començava a presidir un gran centre de poder.
En menys de dos-cents anys, el cristianisme havia passat de l’amfiteatre al palau episcopal.