Barcelona, estiu de 1936. El cop militar havia fracassat, però la victòria no havia retornat la calma. Milers d’armes procedents de les casernes derrotades havien quedat en mans de milicians, els comitès revolucionaris proliferaven i la Generalitat conservava l’autoritat legal, però havia perdut una part important del control efectiu de l’ordre públic.
Durant aquells primers mesos, milers de persones van ser perseguides i assassinades a la rereguarda catalana. Religiosos, propietaris, militants de dreta, empresaris, militars i persones considerades enemigues de la revolució podien quedar exposades simplement per la seva identitat o trajectòria.
En aquell món incert, un salconduit podia significar la diferència entre la vida i la mort.
Passaports per sortir de Catalunya
Lluís Companys i diversos membres del Govern començaren a signar passaports, salconduits i autoritzacions i a fer gestions per facilitar la sortida de persones que es trobaven en perill.
El Memorial Democràtic calcula que com a mínim 30.000 catalans van fugir durant aquell primer exili provocat per la violència revolucionària. Això no significa que tots fossin salvats directament per la Generalitat, però molts pogueren abandonar Catalunya gràcies als passaports expedits per Companys i per consellers com Josep Tarradellas, Josep Maria Espanya i Ventura Gassol, juntament amb l’actuació dels consolats estrangers i altres xarxes de protecció.
El port de Barcelona es convertí en una de les grans portes de sortida.
Vaixells francesos, italians, britànics i d’altres països participaren en les evacuacions. La Generalitat negocià intensament amb els consolats i amb els comandaments de les flotes estrangeres presents davant de Barcelona.
Els consellers Ventura Gassol i Josep Maria Espanya tingueren un paper especialment actiu. També hi participaren Joan Casanovas, Jaume Miravitlles, Pere Bosch i Gimpera i Melcior Font.
Polítics, religiosos i adversaris
Entre les personalitats evacuades trobem noms de procedències molt diferents: el cardenal Francesc Vidal i Barraquer, els bisbes de Tortosa i Girona, Josep Puig i Cadafalch, Joan Ventosa, Claudi Ametlla i Josep Dencàs.
Alguns eren conservadors. Altres eren religiosos. Alguns havien estat adversaris polítics directes de Companys.
El criteri no era la proximitat ideològica, sinó el perill que corrien.
El cas del cardenal Vidal i Barraquer és especialment significatiu. Després de refugiar-se al monestir de Poblet, fou detingut el 23 de juliol per milicians de la FAI i empresonat a Montblanc.
La intervenció de Ventura Gassol fou decisiva per protegir-lo i facilitar-ne la sortida. El 30 de juliol de 1936, Vidal i Barraquer aconseguí embarcar a Barcelona cap a Itàlia.
Era un dels principals cardenals de l’Església espanyola. Un any després es negaria a signar la carta col·lectiva de l’episcopat espanyol que legitimava políticament el bàndol franquista.
Un govern que no controlava tots els homes armats
Tenir un passaport o un salconduit de la Generalitat, però, no garantia automàticament la seguretat.
Aquesta és una de les claus per entendre aquell estiu: la Generalitat conservava institucions, policia i capacitat administrativa, però no monopolitzava la força armada al carrer.
Una persona podia tenir documentació oficial i, malgrat això, trobar-se amb un control dominat per milicians que no reconeguessin plenament l’autoritat del Govern.
Els mateixos responsables de les evacuacions acabaren corrent riscos. Segons l’Arxiu Nacional de Catalunya, Gassol, Espanya i Melcior Font van rebre amenaces de sectors anarquistes, que els acusaven de protegir persones vinculades a la dreta o als revoltats. Tots tres acabarien marxant a l’exili.
Milers de persones evacuades per mar
Les xifres mostren que no es tractava d’una suma d’accions individuals.
La documentació francesa registra 6.630 espanyols evacuats des de Barcelona en vaixells francesos, entre els quals hi havia 2.142 religiosos i religioses. Una altra relació recull 515 militars, alts funcionaris, polítics, sacerdots i familiars que, pel risc que corrien, hagueren de ser embarcats en vaixells de guerra de manera especialment discreta.
Les evacuacions italianes també van ser molt importants. Les estimacions varien segons les fonts i segons si es comptabilitzen passatgers estrangers o espanyols, però milers de persones sortiren de Barcelona en vaixells italians durant les primeres setmanes de la guerra.
Alguns d’aquells evacuats es quedaren a França o Itàlia. Altres passarien posteriorment a la zona franquista.
El cas de Ramon de Colubí
La protecció no es limità a les evacuacions de civils.
Amb el temps també es van utilitzar trasllats a centres sota control institucional, indults i bescanvis de presoners per protegir persones empresonades.
Un d’aquests homes fou Ramon de Colubí, tinent d’artilleria que havia participat en la rebel·lió militar del juliol de 1936 a Barcelona.
Empresonat després del fracàs de l’aixecament, el gener de 1938 fou inclòs en un bescanvi de presoners entre les dues zones, realitzat des de Figueres. Passà a França i posteriorment a la zona franquista, on continuà la guerra com a militar.
La història reservava una paradoxa extraordinària.
Dos anys després, el règim franquista designaria Ramon de Colubí defensor d’ofici de Lluís Companys davant del consell de guerra que acabaria condemnant el president a mort.
Conclusió
La Generalitat no va controlar tota la violència que es desencadenà a Catalunya durant els primers mesos de la Guerra Civil. Milers de persones van ser assassinades a la rereguarda republicana i el Govern fou incapaç d’impedir una part important d’aquells crims.
Reconèixer-ho no és incompatible amb explicar l’altra part de la història.
Enmig d’aquell col·lapse de l’ordre públic, Companys i diversos membres del seu Govern utilitzaren els instruments que encara tenien —passaports, salconduits, consolats, evacuacions, protecció institucional i gestions personals— per intentar salvar persones perseguides.
Algunes eren adversaris polítics.
Altres eren religiosos.
I algunes, fins i tot, havien participat en la rebel·lió militar contra la República.
Quatre anys després, quan Companys fou jutjat a Montjuïc, el seu propi defensor recordaria davant del tribunal que aquell home a qui demanaven condemnar a mort també havia dedicat esforços a salvar la vida dels seus enemics.