L’agost de 1940, Lluís Companys podia haver intentat fugir de França com havien fet o intentaven fer molts altres dirigents republicans. No ho va fer. El president de la Generalitat es va quedar en territori ocupat perquè buscava el seu fill malalt. Aquella decisió el deixaria a l’abast de la Gestapo i de la policia franquista.
De Catalunya a un exili cada vegada més perillós
El 5 de febrer de 1939, amb Catalunya militarment derrotada, Lluís Companys va travessar la frontera pel coll de Lli, a l’Alt Empordà. Ho va fer acompanyat del lehendakari basc José Antonio Aguirre i de membres dels dos governs.
Companys acabà instal·lant-se a La Baule-les-Pins, a la costa atlàntica francesa, lluny de París. Allà també s’havien establert altres polítics catalans exiliats, com Josep Tarradellas, Ventura Gassol, Antoni Maria Sbert o Josep Andreu i Abelló.
Quan Alemanya va envair França el maig de 1940, la situació dels exiliats republicans espanyols es va transformar radicalment. París va caure el 14 de juny i milers de refugiats polítics van intentar abandonar la zona ocupada o sortir del país.
Companys tenia una raó poderosa per no marxar.
El fill que Companys no volia abandonar
El seu fill, Lluís Companys i Micó, Lluïset, patia una greu malaltia mental i estava internat en una institució francesa.
Durant l’evacuació provocada per l’avenç alemany, el comboi que traslladava els malalts va quedar desorganitzat després d’un bombardeig. Lluïset, que anava sense documentació i tenia grans dificultats per comunicar-se, va desaparèixer. Acabaria ingressat en un altre sanatori prop de Llemotges sense que el seu pare sabés on era.
En aquells moments, fugir significava per a Companys allunyar-se encara més del seu fill desaparegut.
Es va quedar.
La correspondència del president mostra fins a quin punt el preocupava la situació de Lluïset. Quan el van detenir encara conservava uns 70.000 francs, diners que havia reservat en bona part per afrontar les despeses d’hospitalització del fill.
La decisió era comprensible des del punt de vista d’un pare. Políticament, era terriblement perillosa.
La Gestapo arriba a La Baule
El règim franquista sabia que Companys era a França i el buscava.
Després de l’ocupació alemanya, els serveis franquistes de París, amb l’agent Pedro Urraca Rendueles com una de les figures principals, van col·laborar amb les autoritats nazis per localitzar refugiats republicans. Existien llistes de persones reclamades per Espanya, i Companys era un objectiu prioritari.
El 13 d’agost de 1940, la Gestapo va arribar al xalet de La Baule on vivia el president amb Carme Ballester.
Agents alemanys armats van entrar a la casa, la van escorcollar i se’l van endur. També van confiscar documents, diners i objectes personals.
Carme Ballester recordaria anys després aquells homes entrant amb armes automàtiques i regirant tota la casa.
La detenció va ser fruit de la col·laboració entre la Gestapo de l’Alemanya nazi i el règim franquista.
Companys passà primer per La Baule i després per la presó parisenca de La Santé. A finals d’agost començà el trasllat cap a Espanya, sota custòdia de Pedro Urraca.
El 29 d’agost arribava a Hendaia.
Cinc setmanes als calabossos de Madrid
Aquella mateixa nit Companys va ser conduït a la Direcció General de Seguretat, a la Puerta del Sol de Madrid.
Allà començà una altra fase del seu captiveri.
Durant quinze dies va romandre completament incomunicat. Diversos testimonis el descrigueren després físicament degradat. Va patir insults, humiliacions i maltractaments. Quan alguns jerarques franquistes visitaven les dependències policials, el president català era exhibit davant seu com un trofeu.
Companys va passar aproximadament cinc setmanes a Madrid.
Podia haver estat processat allà. No ho va ser.
El 3 d’octubre, a primera hora del matí, el van treure de la Puerta del Sol, emmanillat, i el van introduir en un Hispano-Suïssa amb les cortinetes tancades. Dos vehicles de la Guàrdia Civil escortaven el cotxe.
El destí era Barcelona.
Aquell vespre ingressava al castell de Montjuïc. El van aïllar de la resta dels presos i es va reforçar extraordinàriament la vigilància. Fins i tot el capità general de Catalunya, Luis Orgaz, mostrà incomoditat davant del secretisme del procediment i del fet que el consell de guerra s’hagués de celebrar a Barcelona.
Conclusió: el president tornava a Catalunya com a presoner
Companys havia sortit de Catalunya derrotat el febrer de 1939. Vint mesos després hi tornava emmanillat.
No havia fugit de França quan encara podia intentar-ho perquè no volia abandonar la recerca del seu fill malalt. Aquesta decisió el deixà atrapat entre dues dictadures: l’Alemanya nazi el va capturar i el règim franquista el va reclamar, empresonar i portar fins a Montjuïc.
Franco podia haver fet jutjar i executar Companys a Madrid. No ho va fer. El president de la Generalitat va ser traslladat expressament a Barcelona, jutjat a Montjuïc i, pocs dies després, afusellat allà mateix. Políticament el missatge era brutal: el règim vencedor portava el president de Catalunya de nou a la seva capital per condemnar-lo i matar-lo davant del país que havia representat.
El 3 d’octubre de 1940, quan les portes de Montjuïc es tancaren darrere seu, Companys ja sabia que no en sortiria viu.