El 13 d’agost de 1714, mentre Barcelona entrava en els dies més violents del setge, l’Exèrcit de l’Exterior atacava les posicions borbòniques a Talamanca. El marquès del Poal va fer travessar la riera als seus homes, va desallotjar part de les defenses enemigues i obligà el comte de Montemar a retirar-se cap al Vallès.
Introducció
L’agost de 1714, Barcelona estava encerclada per l’exèrcit francoespanyol comandat pel duc de Berwick. Fora de la capital, però, la resistència continuava. Antoni Desvalls i de Vergós, marquès del Poal, dirigia l’Exèrcit de l’Exterior, format per infanteria regular, fusellers de muntanya, cavalleria i milers de sometents.
La seva missió era reunir prou forces per acostar-se a Barcelona, atacar el cordó borbònic i introduir reforços dins la ciutat. Per impedir-ho, el comte de Montemar avançava amb una força formada per dragons, cavalleria i infanteria procedent de diferents columnes borbòniques.
Els dos exèrcits es trobaren a Talamanca. Les xifres d’efectius són discutides: algunes reconstruccions calculen uns 2.500 catalans davant de més de 3.500 borbònics, mentre que altres estimacions atribueixen a Poal una força més nombrosa. El que sembla segur és que el combat mobilitzà diversos milers d’homes i fou una de les principals batalles campals de la fase final de la guerra.
Per què Talamanca obria el camí cap al Vallès
El marquès del Poal establí el seu comandament a Talamanca. Des del castell podia observar les posicions borbòniques situades a l’altra banda de la riera, sobre els turons que s’estenen en direcció al molí del Menut i a la masia de Mussarra.
El terreny era abrupte, travessat per barrancs, pendents i passos estrets. No era un espai favorable per desplegar grans línies d’infanteria ni per efectuar càrregues de cavalleria. En canvi, els fusellers catalans estaven acostumats a combatre en zones muntanyoses i podien avançar en grups petits aprofitant els desnivells.
Montemar situà el seu quarter general, les reserves i els subministraments a Mussarra. Davant seu desplegà infanteria, dragons i tropes lleugeres. A tocar de la riera hi havia l’avantguarda que Poal anomena rosetes, probablement una unitat d’infanteria lleugera borbònica.
Talamanca no obria directament les portes de Barcelona, però permetia controlar els passos que comunicaven la Catalunya interior amb el Vallès. Si Poal aconseguia avançar, podia acostar-se al cordó de setge. Si Montemar el bloquejava, Barcelona quedava encara més aïllada.
Dues hores de trets abans de travessar la riera
Durant les primeres dues hores, els dos exèrcits intercanviaren trets a banda i banda de la riera. Els borbònics no avançaven contra Talamanca i Poal comprengué que Montemar pretenia vigilar-lo i barrar-li el pas, no assaltar immediatament el poble.
Aleshores prengué la iniciativa.
L’ordre va recórrer les files. Els fusellers de muntanya de Segimon Torres i Martirià Massegur es prepararen per atacar el flanc dret borbònic. Al centre, la infanteria regular de Francesc Busquets i Mitjans avançaria amb el suport d’uns dos mil sometents. Les companyies de granaders procedents de Cardona quedaren preparades per protegir el pas de la riera i intervenir si l’atac era rebutjat.
Els primers grups travessaren l’aigua sota el foc enemic i obligaren els rosetes a abandonar els passos. La lluita deixava de ser una escaramussa. Començava la batalla. Les bales trobades posteriorment en punts de difícil travessa de la riera encaixen amb el relat de les dues hores inicials de tiroteig dispers.
El triple atac del marquès del Poal
Poal ordenà tres moviments coordinats.
Al flanc esquerre català, els fusellers de Torres i Massegur travessaren la riera prop del molí del Menut i començaren a pujar pels pendents ocupats per la dreta borbònica. Al centre, la infanteria de Mitjans i els sometents atacaren l’altra elevació.
La tercera operació era una maniobra de diversió més ambiciosa. Joan Vilar i Ferrer, acompanyat per sometents i cavalleria vinculada a Ramon de Rialp, havia de seguir una ruta alternativa i acostar-se a Mussarra. L’objectiu era amenaçar el quarter general, destruir les municions i impedir que Montemar enviés les reserves contra els dos atacs principals.
La maniobra obligà els borbònics a reaccionar, però no assolí l’objectiu. Les reserves de Montemar rebutjaren la força catalana abans que arribés a Mussarra. L’atac de diversió fracassà, però durant uns moments havia obligat l’enemic a dividir l’atenció i retenir part de les seves tropes.
Mentrestant, l’atac principal continuava pujant pels turons. Les descàrregues de fuselleria ressonaven entre els barrancs. Els soldats avançaven per corredors estrets, sense espai per formar grans línies. Cada marge, cada roca i cada petit replà es convertien en una posició defensiva.
Les forces catalanes aconseguiren desallotjar els borbònics de part de les primeres elevacions. L’arqueologia confirma dos eixos principals d’atac i mostra que alguns contingents avançaren més de cinc-cents metres des de la riera.
Pistoles a curta distància i combat a pedrades
Els homes de Mitjans i els sometents arribaren fins a les posicions borbòniques. Segons la carta escrita pel marquès del Poal una setmana després, les pistoles arribaren a disparar-se «a quatre passes». Els catalans guanyaren terreny i obligaren part dels defensors a replegar-se.
Però la infanteria borbònica no es desféu. Va mantenir la resistència i contraatacà amb el suport de les reserves que tornaven de Mussarra. Alguns sometents es quedaren sense munició i començaren a retrocedir. Poal afirma que alguns arribaren a defensar-se a pedrades, una imatge extraordinària que també s’ha d’entendre com una manera d’exaltar el coratge dels seus homes.
Quan la línia catalana corria el risc de desorganitzar-se, els granaders de Cardona avançaren i efectuaren diverses descàrregues tancades. El foc aturà els perseguidors i permeté que la resta de les forces travessessin novament la riera.
Amb l’arribada de la tarda, els catalans retornaren ordenadament a Talamanca. Montemar mantingué el control de Mussarra, però havia perdut les posicions avançades, havia hagut d’utilitzar les reserves i no havia aconseguit derrotar l’Exèrcit de l’Exterior.
Què ha confirmat l’arqueologia
L’any 2008, un equip de la Universitat de Barcelona va estudiar arqueològicament el camp de batalla. Els investigadors recuperaren 73 bales de plom, a més de botons, sivelles, claus de ferradura i altres fragments relacionats amb els combatents.
La distribució dels projectils permeté identificar les zones de combat més intens. Les concentracions de bales confirmen dos grans eixos d’atac: el dels fusellers de muntanya prop del molí del Menut i el de la infanteria de Mitjans amb els sometents.
També es localitzaren projectils a més de cinc-cents metres de la riera, fet que demostra la profunditat de l’avenç català. En canvi, a l’entorn de Mussarra es trobaren pocs indicis de combat i a una distància considerable de la masia. Això reforça la conclusió que la maniobra contra el quarter general borbònic fou rebutjada abans d’arribar a l’objectiu.
L’arqueologia, per tant, confirma les línies generals del relat de Poal: l’èxit dels atacs principals, l’avenç pels turons i el fracàs de la diversió contra Mussarra. El que no permet confirmar són les xifres de baixes presentades pel comandant català.
La retirada de Montemar i la cursa cap a Barcelona
El 14 d’agost encara es produïren alguns intercanvis de foc. Poc després, Montemar abandonà Mussarra i inicià la retirada en direcció a Sant Llorenç Savall i el Vallès.
Poal ordenà perseguir-lo. Fusellers i genets atacaren repetidament la rereguarda borbònica. Cada vegada que Montemar intentava reorganitzar la columna o establir una línia defensiva, els seus homes tornaven a ser hostilitzats. La retirada continuà fins a l’entorn de Sabadell.
Poal afirmà que l’enemic havia patit unes 650 baixes entre soldats i oficials, davant d’una trentena llarga de baixes catalanes. La diferència sembla excessiva i no es pot verificar. El marquès escrivia als dirigents d’una Barcelona assetjada i tenia motius per presentar la victòria de la manera més favorable possible.
El resultat operatiu, però, és clar. Montemar abandonà el camp de batalla, renuncià temporalment a perseguir Poal i retrocedí cap al Vallès. Talamanca fou una victòria catalana, encara que no una destrucció de l’exèrcit borbònic.
Conclusió: una victòria que no va poder salvar Barcelona
La victòria arribava massa tard i massa lluny de Barcelona. L’Exèrcit de l’Exterior necessitava conservar els sometents, reunir municions, reorganitzar les unitats i trobar un pas a través d’un cordó borbònic cada vegada més fort.
Els dies 20 i 21 d’agost, Poal i els seus coronels celebraren un consell de guerra a Olesa de Montserrat. Encara confiaven a introduir tropes dins de Barcelona o coordinar l’atac exterior amb una sortida de la guarnició.
El 25 d’agost, una columna dirigida per Pere Bricfeus sortí de Vacarisses amb la intenció d’entrar a Barcelona pel Baix Llobregat. En arribar al pla del Papiol fou descoberta per una guàrdia borbònica. El foc enemic provocà desordre entre la infanteria i l’operació hagué de ser abandonada.
Talamanca havia demostrat que l’Exèrcit de l’Exterior encara podia atacar, maniobrar i derrotar una columna borbònica en un terreny favorable. Però guanyar una batalla a les muntanyes no era suficient per trencar el setge d’una ciutat envoltada per desenes de milers de soldats.
Els catalans van vèncer a Talamanca. El camí cap a Barcelona, però, continuava tancat.