A finals del segle XIX, Barcelona era una ciutat en plena transformació. Les fàbriques funcionaven sense descans, els nous barris creixien ràpidament i milers de persones arribaven a la capital buscant feina. Però aquesta expansió tenia un preu: fum, contaminació, habitatges sobreocupats i unes condicions sanitàries encara molt precàries.
La tuberculosi continuava causant estralls i les epidèmies de còlera del segle XIX havien deixat una profunda por entre la població. Per a les famílies que s’ho podien permetre, una de les respostes va ser abandonar temporalment la ciutat.
Així es va estendre l’estiueig burgès.
Durant setmanes o mesos, les famílies benestants es traslladaven a poblacions considerades més saludables, tranquil·les i agradables. El ferrocarril va facilitar enormement aquest moviment, especialment al Vallès i a la costa, encara que no va ser l’únic factor.
La burgesia, però, no volia renunciar a les seves comoditats ni al seu estatus. Per això va aparèixer una nova tipologia arquitectònica: la torre d’estiueig.
Eren habitatges unifamiliars, habitualment envoltats de jardí, amb galeries, miradors, tribunes i façanes molt decorades. La casa no només havia de ser còmoda. També havia de mostrar, des del carrer, la posició social dels propietaris.
El Modernisme va trobar en aquestes torres un dels seus millors camps d’experimentació.
El Vallès Oriental: tren, termalisme i proximitat
La Garriga i Cardedeu es van convertir en dos dels principals centres d’estiueig de la burgesia barcelonina. La seva proximitat amb la capital permetia mantenir els vincles familiars i professionals, mentre que el tren facilitava els desplaçaments.
En el cas de la Garriga, les aigües termals van ser decisives. Els balnearis atreien visitants que buscaven descans, tractaments mèdics i vida social. L’arribada del ferrocarril l’any 1875 va accelerar encara més el creixement de la població com a centre d’estiueig.
El gran arquitecte d’aquest territori va ser Manuel Joaquim Raspall. Arquitecte municipal de diverses poblacions del Vallès, Raspall va construir cases, equipaments i espais urbans que van donar una imatge pròpia a tota la comarca.
El seu conjunt més conegut és l’Illa Raspall, situada al Passeig de la Garriga. Està formada per quatre edificis: la Casa Barbey, la Bombonera, la Torre Iris i la Casa Antoni Barraquer.
Tot i compartir un llenguatge arquitectònic comú, no totes tenien exactament la mateixa funció. La Casa Barbey i la Casa Barraquer van ser promogudes per famílies destacades de la burgesia barcelonina, mentre que la Bombonera i la Torre Iris es van construir per ser llogades com a segones residències.
Ceràmica vidriada, ferro forjat, esgrafiats, vitralls i cobertes de colors convertiren aquella illa en un dels conjunts més espectaculars del Modernisme d’estiueig català.
La costa: banys de mar, artistes i indians
A començaments del segle XX, anar a la platja no significava necessàriament estirar-se al sol. La pell bronzejada encara s’associava al treball a l’aire lliure, mentre que la pell blanca era considerada un signe de distinció social.
Els estiuejants buscaven sobretot els banys de mar, recomanats per alguns metges, la brisa marina i una vida social allunyada de la calor barcelonina.
A Canet de Mar, el gran protagonista va ser Lluís Domènech i Montaner. L’arquitecte hi estiuejava des que es va casar amb Maria Roura i hi va mantenir una forta vinculació familiar i professional.
Una de les seves obres més emblemàtiques és la Casa Roura, construïda com a residència d’estiu. El maó vist, els frontons esglaonats, les gàrgoles i la torre circular amb coberta de ceràmica vidriada li donen un aspecte inconfusible.
Domènech també va intervenir en la reforma del Castell de Santa Florentina, una antiga casa forta transformada en una espectacular residència neogòtica.
A Sitges, l’estiueig va adquirir un caràcter especialment artístic. Santiago Rusiñol va convertir el Cau Ferrat en un punt de trobada d’artistes, escriptors i intel·lectuals.
Al mateix temps, els anomenats americanos o indians, sitgetans que havien fet fortuna a les colònies americanes, van tornar al poble i van construir cases sumptuoses. La seva empremta és especialment visible als carrers de l’Illa de Cuba, Francesc Gumà i altres zones del centre històric.
Sitges es va convertir així en una barreja de colònia d’estiueig, aparador de fortunes colonials i capital cultural del Modernisme.
La Cerdanya i el Ripollès: l’exclusivitat de la muntanya
L’alta muntanya també va atreure famílies que buscaven temperatures més suaus, paisatge, tranquil·litat i un ambient considerat saludable.
A Puigcerdà, les primeres grans torres d’estiueig es van començar a construir al voltant de l’estany durant la dècada de 1880. Per tant, aquest fenomen és anterior a l’arribada del tren, que no es produí fins al 1922.
Moltes d’aquestes residències no són estrictament modernistes, sinó que combinen elements eclèctics, historicistes i, més endavant, noucentistes. Són edificis aïllats, envoltats de jardí, amb torres, galeries i grans cobertes adaptades al clima de muntanya.
Villa Paulita, també coneguda com a Torre Volart, és un bon exemple d’aquesta arquitectura residencial d’estiueig. Més que una obra modernista pura, representa l’eclecticisme senyorial que va transformar l’entorn de l’estany de Puigcerdà.
A Camprodon, els primers estiuejants es van instal·lar a l’entorn del passeig de la Font Nova. Més endavant, durant la dècada de 1920, es va desenvolupar el monumental passeig Maristany.
Ample, arbrat i envoltat de grans finques, el passeig no va ser concebut simplement per anar d’un lloc a un altre. Era un espai de representació social: s’hi passejava per saludar, conversar, observar i ser observat.
Com van transformar els pobles?
L’arribada dels estiuejants va alterar profundament l’economia i l’urbanisme d’aquestes poblacions.
Els municipis tradicionalment agrícoles van començar a oferir nous serveis. Es van obrir balnearis, fondes, hotels, casinos, teatres, cafès i establiments comercials. Les estacions de tren es convertiren en noves portes d’entrada i en símbols de modernitat.
Les grans residències també van generar feina per a jardiners, cuineres, minyones, vigilants, paletes, fusters, ceramistes i ferrers. Moltes famílies locals van passar a dependre parcialment de les necessitats de la colònia estiuenca.
Urbanísticament, es van crear nous passejos i barris residencials, amb carrers més amples, arbres, jardins i habitatges aïllats. Aquests sectors contrastaven amb els carrers estrets i les cases tradicionals dels nuclis antics.
Sorgia així una població dual: d’una banda, el poble que hi vivia tot l’any; de l’altra, la colònia burgesa que arribava durant els mesos d’estiu.
L’estiueig modernista va ser, en definitiva, molt més que una moda arquitectònica. Va ser l’exportació de la societat burgesa barcelonina cap al territori.
La ciutat marxava temporalment al camp, al mar o a la muntanya, però s’enduia les seves jerarquies, els seus costums i la seva necessitat d’exhibir-se.
El resultat va ser un patrimoni extraordinari de torres, jardins, passejos i balnearis que encara avui explica com vivien —i com volien ser vistos— els privilegiats de la Catalunya del 1900.