El novembre de 1926, Francesc Macià pretenia entrar a Catalunya amb uns centenars de voluntaris, ocupar Olot i proclamar la República Catalana. Però una cosa era conquerir una ciutat per sorpresa i una altra, molt diferent, sostenir una insurrecció contra la dictadura de Primo de Rivera. Quines possibilitats tenia realment d’aconseguir-ho?
Introducció
El 4 de novembre de 1926, la policia francesa va desarticular una operació que havia de començar a les muntanyes del Pirineu i acabar amb la proclamació de la República Catalana. Francesc Macià havia preparat durant mesos una incursió armada des del territori francès, convençut que una primera victòria provocaria un aixecament popular contra la dictadura de Miguel Primo de Rivera.
L’operació no va arribar a començar. La delació de Ricciotti Garibaldi, vinculat als serveis del règim feixista italià, havia contribuït a posar la policia francesa sobre la pista dels conspiradors.
Però el fracàs policial no resol la qüestió fonamental: què hauria passat si Macià hagués aconseguit travessar la frontera?
Per respondre-ho cal distingir tres objectius: arribar a Olot, provocar una revolta general i aconseguir mantenir una República Catalana independent. Cadascun exigia unes condicions molt diferents.
Un petit exèrcit contra tot un Estat
El pla de Macià consistia a introduir dues columnes armades a Catalunya, una des del coll d’Ares i l’altra des de Sant Llorenç de Cerdans. Havien de convergir sobre Olot, incorporar voluntaris de l’interior, neutralitzar les forces de seguretat i proclamar la República Catalana.
Macià aspirava a reunir uns 500 homes i disposava d’armament per a aproximadament 400. Tanmateix, els detinguts a França van ser poc més d’un centenar, cosa que mostra la distància entre els objectius i la força que s’havia pogut mobilitzar efectivament.
La majoria dels voluntaris tenien poca experiència militar. La incorporació d’antifeixistes italians, alguns veterans de la Primera Guerra Mundial, pretenia compensar aquesta mancança.
Fins i tot imaginant que Macià hagués aconseguit reunir els 500 homes previstos, continuaria existint un problema fonamental: no disposava d’un exèrcit capaç de combatre sostingudament contra les forces de l’Estat.
Una columna d’aquesta dimensió podia intentar una acció per sorpresa, però no ocupar i defensar indefinidament un territori extens.
La força militar havia de servir per encendre una revolta, no per guanyar tota sola una guerra.
Ocupar Olot era possible. Conservar-la era una altra qüestió
Olot constituïa un objectiu més accessible que Barcelona o Girona. La seva proximitat relativa amb la frontera facilitava l’entrada inicial, mentre que l’ocupació d’una capital comarcal podia proporcionar una primera victòria política.
El pla confiava també en la incorporació de forces de l’interior i en possibles adhesions de soldats destinats a la ciutat. Algunes reconstruccions esmenten específicament els reclutes concentrats a Olot, però la seva disposició real a sumar-se a la revolta no està demostrada.
En un escenari favorable, els homes de Macià podrien haver aconseguit entrar a Olot i proclamar-hi la República Catalana.
Però aleshores començaria el problema principal.
El govern espanyol hauria pogut mobilitzar unitats militars i forces de seguretat des d’altres punts de Catalunya. Sense aixecaments simultanis que immobilitzessin aquestes forces, els insurgents quedarien exposats a una contraofensiva.
A més, una vegada iniciades les hostilitats, caldria obtenir municions, aliments, assistència sanitària, comunicacions i reforços. L’organització de Macià no disposava d’una estructura logística prou desenvolupada per sostenir una campanya prolongada.
L’ocupació d’Olot, per tant, no equivaldria a controlar Catalunya. Podria haver estat una victòria inicial i, alhora, el començament d’una derrota militar.
El suport interior: la gran incògnita
El principal problema de l’operació no era exclusivament militar. Era polític.
Macià confiava que la proclamació de la República Catalana desencadenaria una cadena d’adhesions populars. Però aquesta esperança no es corresponia amb l’existència d’una organització insurreccional general preparada per actuar.
Estat Català disposava de militants compromesos, però encara era lluny de constituir el gran moviment de masses que Macià aconseguiria articular durant els anys següents.
La relació amb el moviment obrer era especialment important. La CNT, malgrat la repressió de la dictadura, continuava sent una força decisiva dins el món obrer català.
Macià havia mantingut contactes amb militants anarcosindicalistes, entre els quals Joan García Oliver. Hi havia sectors disposats a col·laborar contra Primo de Rivera, però no existia un compromís general de la CNT de secundar una insurrecció independentista. L’historiador Giovanni C. Cattini ha destacat precisament la incertesa d’aquests suports interiors.
I aquí apareixia una contradicció important.
Per a una part del moviment obrer, l’objectiu prioritari era enderrocar la dictadura i transformar l’ordre social. Per a Macià, el centre de l’operació era proclamar la República Catalana.
Aquests objectius no eren necessàriament incompatibles, però tampoc garantien una aliança.
Sense una vaga general, revoltes urbanes i una participació obrera significativa, l’expedició podia quedar reduïda a una força armada aïllada a la Garrotxa.
La dictadura de Primo de Rivera no estava a punt de caure
El context polític de 1926 tampoc afavoria especialment els insurgents.
La dictadura de Primo de Rivera, instaurada el setembre de 1923 amb el suport d’Alfons XIII, encara mantenia el control de l’exèrcit, de l’administració i dels principals instruments repressius de l’Estat.
A més, el final de la guerra del Rif havia reforçat temporalment el prestigi del règim. La victòria d’Alhucemas de 1925 i la pacificació progressiva del Marroc havien reduït una de les grans fonts d’inestabilitat militar espanyola.
Això no significa que la dictadura gaudís d’un suport social unànime. Hi havia oposició republicana, catalanista, obrera i intel·lectual. Però aquesta oposició estava fragmentada i no disposava d’una coordinació general efectiva.
Les circumstàncies serien diferents el 1930 i el 1931, quan la dictadura ja havia caigut, la monarquia havia perdut una part considerable de la seva base política i les forces republicanes havien aconseguit articular una alternativa.
El 1926, en canvi, Macià intentava provocar una ruptura política abans que es produís una crisi general de l’Estat.
Què hauria calgut perquè triomfés?
Perquè la incursió hagués tingut possibilitats de transformar-se en una revolució, caldria imaginar un escenari molt diferent del que existia el novembre de 1926.
En primer lloc, una dictadura profundament debilitada, amb divisions dins l’exèrcit i una part dels comandaments disposada a desobeir el govern.
En segon lloc, una insurrecció organitzada a l’interior de Catalunya. La presa d’Olot hauria hagut de coincidir amb vagues generals, ocupacions d’edificis públics i aixecaments en altres ciutats, especialment Barcelona.
En tercer lloc, una aliança política més àmplia. Macià necessitava el suport no només dels independentistes, sinó també de republicans, anarcosindicalistes i altres sectors contraris a la dictadura.
I encara existia una quarta dificultat: la dimensió espanyola de la revolta.
Si l’objectiu immediat hagués estat enderrocar Primo de Rivera, Macià hauria pogut buscar una convergència més gran amb l’oposició republicana de la resta de l’Estat. Però proclamar unilateralment la independència catalana plantejava una qüestió territorial sobre la qual no existia un acord amb aquests possibles aliats.
La diferència és essencial. Una revolta contra la dictadura podia sumar adversaris del règim de procedències molt diverses. Una insurrecció per constituir un Estat català independent exigia, a més, superar desacords profunds sobre el futur polític del territori.
No era impossible imaginar una crisi revolucionària que obrís aquestes oportunitats. Però no hi ha proves que les condicions necessàries estiguessin presents el novembre de 1926.
Conclusió: una operació militar limitada amb conseqüències polítiques inesperades
El pla de Macià tenia una lògica insurreccional: aconseguir una victòria inicial, proclamar la República Catalana i esperar que l’aixecament s’estengués.
La seva principal feblesa era que depenia d’un conjunt d’adhesions que no estaven assegurades.
Amb les forces disponibles, ocupar Olot per sorpresa era una possibilitat que no es pot descartar. Però sostenir una guerra contra l’Estat i consolidar una República Catalana requeria una mobilització molt superior a la que Estat Català podia garantir.
Paradoxalment, el fracàs de Prats de Molló va tenir unes conseqüències polítiques que difícilment es podien haver previst. El judici de París de gener de 1927 va convertir Macià en una figura coneguda internacionalment i va reforçar el seu prestigi dins el catalanisme.
Cinc anys després de l’intent, el 14 d’abril de 1931, Macià proclamaria la República Catalana a Barcelona. Però ho faria en unes circumstàncies completament diferents: després d’una victòria electoral republicana, de la caiguda de la monarquia i amb un suport popular que no havia tingut el 1926.
Prats de Molló no va demostrar que 500 homes poguessin alliberar Catalunya. Va posar de manifest fins a quin punt una revolució necessitava alguna cosa més que voluntaris armats: una crisi del poder existent, una organització interior i una base social capaç de sostenir el canvi.
Fonts principals
- Gran Enciclopèdia Catalana — Fets de Prats de Molló
- Giovanni C. Cattini, L’aixecament de Prats de Molló. L’Exèrcit Català de Macià. 4 de novembre de 1926 (2022). Fragment del llibre
- Ateneu Barcelonès — Els fets de Prats de Molló, ponència de Giovanni C. Cattini
- Enric Ucelay-Da Cal, Prats de Molló entre la imatge i la realitat. Consultar l’estudi històric