El gener de 1927, Francesc Macià compareixia davant la justícia francesa després del fracàs de l’expedició de Prats de Molló. Havia intentat entrar a Catalunya amb un grup d’homes armats per proclamar la República Catalana, però la policia francesa havia desarticulat l’operació abans que comencés. El que havia de ser un judici per possessió il·legal d’armes es va convertir en un aparador internacional del catalanisme independentista.
Introducció: de la frontera francesa als tribunals de París
El 4 de novembre de 1926, la policia francesa va detenir Francesc Macià i bona part dels seus col·laboradors a la Catalunya del Nord. El pla era travessar els Pirineus, avançar cap a Olot i provocar una insurrecció contra la dictadura de Miguel Primo de Rivera, amb l’objectiu de proclamar una República Catalana.
L’operació havia fracassat abans que els voluntaris poguessin combatre. Es van confiscar armes, es van desarticular els grups armats i desenes de participants van acabar empresonats o expulsats de França.
Tanmateix, la detenció va donar al projecte de Macià una projecció inesperada. La premsa francesa es va interessar per aquell coronel retirat de l’exèrcit espanyol que, amb 67 anys, havia organitzat una expedició armada contra una dictadura.
El procés judicial començaria el 20 de gener de 1927, al Tribunal Civil del Sena, a París. La seva repercussió política seria molt superior a la de l’operació militar que l’havia provocat.
1. El judici contra els conspiradors catalans
De més d’un centenar de detinguts inicials, només una petita part va acabar compareixent davant el tribunal parisenc. Entre els processats hi havia Francesc Macià, Ventura Gassol i altres dirigents i col·laboradors d’Estat Català.
La justícia francesa no havia de decidir si Catalunya tenia dret a la independència. El procediment tractava de les infraccions comeses en territori francès durant la preparació de l’expedició, especialment la tinença il·legal d’armes.
Aquesta distinció era fonamental. Macià no era jutjat a Espanya per rebel·lió contra la dictadura, sinó a França per uns fets vinculats a una conspiració política estrangera.
La defensa va recaure en Henri Torrès, un advocat francès conegut per la seva intervenció en processos de gran repercussió pública. Torrès va comprendre que el cas no es podia defensar únicament discutint les proves materials.
Calia explicar per què aquells homes havien agafat les armes i contra quin règim pretenien lluitar.
Així, el judici va adquirir una dimensió política que transcendia els càrrecs penals.
2. Macià assumeix la responsabilitat i defensa la independència
Durant el procés, Macià va assumir la responsabilitat política de l’operació i va intentar descarregar-la sobre els seus companys.
No va negar la finalitat de l’expedició. Al contrari: va aprofitar la seva declaració per explicar que pretenia establir una República Catalana independent.
El dirigent d’Estat Català va presentar l’acció armada com una resposta a la manca de llibertats sota la dictadura de Primo de Rivera. També va defensar que el nacionalisme català no havia de ser exclusivista, sinó que aspirava a integrar Catalunya entre els pobles lliures.
Aquell plantejament connectava amb el context europeu de postguerra, en què el dret d’autodeterminació havia guanyat notorietat després de la Primera Guerra Mundial, encara que la seva aplicació fos desigual.
La defensa va presentar Macià com un opositor polític d’una dictadura. Aquesta imatge va despertar simpaties en sectors de l’opinió pública francesa.
El mateix Macià suggerí que una Catalunya independent podria esdevenir un estat amic de França a l’altra banda dels Pirineus, una mena de «Bèlgica del Sud».
El tribunal jutjava una infracció de les lleis franceses; Macià aprofitava el procés per exposar una reivindicació nacional davant la premsa internacional.
3. Ricciotti Garibaldi i l’escàndol dels serveis secrets
Un dels episodis més controvertits del procés va ser el paper de Ricciotti Garibaldi, nét del revolucionari italià Giuseppe Garibaldi.
Ricciotti havia participat en els contactes entre els independentistes catalans i els exiliats italians contraris al règim de Benito Mussolini. Macià confiava que aquells voluntaris reforçarien l’expedició.
Però Garibaldi estava vinculat als serveis del feixisme italià. Durant el procés va quedar exposat públicament com una figura compromesa amb les maniobres dels serveis secrets, cosa que va provocar un escàndol.
La defensa va aprofitar aquest afer per presentar Macià com la víctima d’una traïció i denunciar les connexions entre el feixisme italià i l’operació policial que havia frustrat l’expedició.
Cal introduir, però, un matís històric important. Que Garibaldi tingués vinculacions amb els serveis italians no demostra que fos l’únic responsable de la delació. La recerca historiogràfica recent ha qüestionat aquesta interpretació tradicional i ha assenyalat altres possibles fonts d’informació, tant italianes com catalanes.
El resultat polític, en qualsevol cas, va ser favorable a la imatge pública de Macià: la conspiració catalana passava a relacionar-se amb la lluita contra les dictadures europees.
4. Una condemna lleu i l’expulsió de França
El judici, celebrat entre el 20 i el 22 de gener de 1927, va acabar amb condemnes relativament lleus.
Macià va ser condemnat a dos mesos de presó i una multa de 100 francs. Per a la resta dels principals encausats catalans es van imposar, en general, penes d’un mes i multes de 50 francs.
Com que els condemnats ja havien passat prou temps empresonats preventivament, no van haver de tornar a la presó per complir aquestes penes.
Això no significava que França acceptés els seus objectius polítics. El govern francès no estava disposat a permetre que el seu territori es convertís en una base d’operacions contra Espanya.
Les autoritats van ordenar l’expulsió dels implicats, que van haver de traslladar-se a Bèlgica.
El resultat fou, per tant, contradictori: Macià havia estat condemnat judicialment i expulsat de França, però havia aconseguit una projecció internacional que abans no tenia.
5. El naixement d’una figura política internacional
El judici va permetre que la causa catalana aparegués en diaris estrangers i despertés l’interès d’intel·lectuals francesos. Personalitats com Paul Valéry i Anna de Noailles van figurar entre els qui expressaren simpatia per Macià.
Aquell suport no equivalia a un reconeixement diplomàtic de la independència catalana. Cap potència europea no es va comprometre a donar suport a la República que Macià volia establir.
Però el contrast entre el dirigent català, amb el seu aspecte de militar veterà, i les dictadures de Primo de Rivera i Mussolini va contribuir a construir una imatge molt efectiva per a la propaganda política.
El procés també va consolidar la figura de Macià entre sectors del catalanisme. Fins aleshores havia estat un dirigent independentista conegut, però amb una capacitat d’actuació limitada. Després de París, la seva projecció pública va superar la força real de la seva organització.
Això no va solucionar els problemes d’Estat Català. Les divisions internes, les dificultats econòmiques i el fracàs de l’estratègia insurreccional van continuar.
Macià encara hauria de passar per l’exili belga i viatjar a Amèrica, on el 1928 impulsaria a l’Havana un projecte constitucional per a una futura República Catalana.
Quan tornà definitivament a Catalunya el febrer de 1931, el context polític ja havia canviat. El camí cap al poder no passaria per una expedició armada, sinó per l’aliança de forces republicanes i les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931.
Dos dies després, el 14 d’abril, Macià proclamaria la República Catalana a Barcelona, abans que les negociacions amb el govern provisional de la República espanyola conduïssin al restabliment de la Generalitat.
Conclusió: una derrota militar que va transformar la trajectòria de Macià
Prats de Molló havia estat un fracàs operatiu. L’expedició no havia travessat la frontera, no havia ocupat Olot i no havia provocat la insurrecció que Macià esperava.
El judici de París no va canviar aquests fets. Tampoc va aconseguir que França reconegués les aspiracions independentistes catalanes.
Però va convertir una conspiració desarticulada en una notícia internacional. Macià va obtenir una visibilitat que difícilment hauria aconseguit amb els recursos polítics i militars de què disposava.
El seu prestigi creixent no eliminà les febleses d’Estat Català, però contribuí a situar-lo com una figura de referència del catalanisme republicà.
El 1926, Macià havia intentat arribar al poder amb una expedició armada. El 1931 hi arribaria per una via completament diferent: les urnes i una nova conjuntura política.
El judici de París va ser una de les etapes decisives d’aquesta transformació.
Fonts i documentació
- Arxiu Nacional de Catalunya. Documentació original del procés de París de 1927, fons ANC1-264-T-1228.
- Enciclopèdia Catalana. Francesc Macià i Llussà, militar i polític.
- Ateneu Barcelonès. Els fets de Prats de Molló (1926).
- El País, Quadern (2025). Complot de Prats de Molló: fa cent anys l’independentisme va agafar les armes.
- El País (2017). El cru exili belga de Macià.