El novembre de 1926, Francesc Macià preparava una expedició armada des de territori francès per entrar a Catalunya, ocupar Olot i proclamar-hi la República Catalana. Amb uns 500 homes previstos, confiava que una victòria inicial desencadenaria una insurrecció popular contra la dictadura de Primo de Rivera. Era una operació militar limitada, però amb una ambició política enorme.
7
Introducció
El 13 de setembre de 1923, el general Miguel Primo de Rivera protagonitzà un cop d’estat amb el consentiment del rei Alfons XIII. La dictadura suspengué les garanties constitucionals, restringí l’activitat política i emprengué una política repressiva contra el catalanisme, especialment contra les seves expressions nacionals i culturals.
Francesc Macià, antic tinent coronel de l’exèrcit espanyol i fundador d’Estat Català el 1922, havia marxat a l’exili. Convençut que la via parlamentària no permetria assolir la independència sota la dictadura, començà a preparar una insurrecció armada.
El seu objectiu no era simplement enderrocar Primo de Rivera i restaurar el règim constitucional espanyol. Macià volia aprofitar la crisi de la monarquia per aconseguir la independència de Catalunya i proclamar una república pròpia.
Una insurrecció per desencadenar una revolta general
El projecte de Macià s’inspirava en les insurreccions nacionals europees, especialment en l’experiència irlandesa. La idea era que un grup reduït, ben organitzat i decidit, podia iniciar una rebel·lió que acabés transformant-se en un moviment popular molt més ampli.
No es tractava de derrotar tot l’exèrcit espanyol en una batalla convencional. Això era impossible amb els recursos disponibles.
L’estratègia consistia a entrar per sorpresa a Catalunya, aconseguir una primera victòria i provocar un aixecament general contra la dictadura.
Macià esperava que a la insurrecció s’hi afegissin militants independentistes de l’interior, sectors obrers contraris al règim i joves que havien de fer el servei militar. També confiava que la CNT impulsés una vaga general revolucionària a Barcelona.
Però hi havia una diferència fonamental entre les expectatives i la realitat: aquests suports no constituïen un compromís general, coordinat i garantit. La capacitat efectiva d’Estat Català per mobilitzar una revolta simultània a tot el país era limitada.
Per què Olot era el primer objectiu
El pla militar preveia una expedició organitzada en dues columnes que sortirien de la Catalunya del Nord.
Una havia de penetrar des de Sant Llorenç de Cerdans, mentre que l’altra travessaria el coll d’Ares. Ambdues convergirien a la Garrotxa, on s’havien de reunir amb grups procedents de l’interior.
L’objectiu inicial era ocupar Olot, una ciutat prou important per donar visibilitat política a la insurrecció, però més accessible des de la frontera que no pas Barcelona o Girona.
L’operació havia de sorprendre les forces de seguretat, neutralitzar les casernes de la Guàrdia Civil i dels carrabiners i prendre el control de la ciutat.
Una vegada assegurada Olot, Macià pretenia proclamar-hi la República Catalana. Una emissora de ràdio transportada pels expedicionaris havia de contribuir a difondre la proclamació i les crides a la revolta.
La captura d’Olot no era, per tant, la finalitat última de l’operació. Era el detonant previst d’una insurrecció molt més extensa.
Com es preparava l’exèrcit de Macià
El principal problema era la manca de recursos humans, materials i financers.
Macià havia previst reunir uns 500 combatents, però aconseguir prou voluntaris amb preparació militar era difícil. Bona part dels militants d’Estat Català eren joves sense experiència de combat.
Per finançar el projecte, el 1925 havia impulsat l’Emprèstit Pau Claris, una iniciativa destinada a recaptar diners entre els partidaris de la independència, especialment en els cercles catalanistes de l’exili.
Els organitzadors aconseguiren reunir armament per a uns 400 homes, però això no significava disposar d’una força d’aquesta dimensió preparada per entrar en combat.
Per compensar la manca d’experiència, Macià establí contactes amb exiliats italians antifeixistes, alguns dels quals havien participat en la Primera Guerra Mundial i podien actuar com a instructors militars.
Entre els principals col·laboradors de Macià hi havia Josep Bordas de la Cuesta, Josep Carner-Ribalta, Ventura Gassol, Josep Rovira i Martí Vilanova. A l’interior de Catalunya destacaven Jaume Aiguader i Amadeu Bernadó.
Era un intent de transformar una organització política clandestina en una força insurreccional capaç d’actuar militarment.
Els antifeixistes italians i el perill de la infiltració
La participació d’exiliats italians permetia a Macià disposar de combatents experimentats i, alhora, vincular la causa catalana amb l’oposició europea a les dictadures.
Una de les figures més rellevants d’aquests contactes fou Ricciotti Garibaldi, nét de Giuseppe Garibaldi, un dels grans protagonistes de la unificació italiana.
El seu cognom tenia un prestigi revolucionari considerable. Però Ricciotti Garibaldi mantenia relacions clandestines amb els serveis del règim feixista de Benito Mussolini.
La col·laboració acabaria resultant desastrosa per als conspiradors: les informacions transmeses per Garibaldi contribuïren decisivament a la descoberta del projecte per les autoritats franceses.
Macià estava preparant una operació que depenia del secret i de l’efecte sorpresa, però una part de la seva xarxa ja havia quedat compromesa.
Novembre de 1926: tot estava preparat per entrar a Catalunya
A finals d’octubre, els preparatius arribaren a la fase decisiva.
El 30 d’octubre de 1926, Macià donà l’ordre de mobilització. Els expedicionaris començaren a concentrar-se en territori francès, especialment a l’entorn de Prats de Molló i Sant Llorenç de Cerdans.
Les armes havien estat amagades prèviament i els voluntaris havien de reunir-se abans de travessar la frontera.
L’operació tenia una dificultat evident: fins i tot si els expedicionaris aconseguien ocupar Olot, haurien de defensar-la davant la resposta de les forces espanyoles. Sense una revolta general immediata, el petit exèrcit independentista quedaria exposat a una contraofensiva molt superior.
Però Macià confiava que la proclamació desencadenaria una mobilització popular i que l’aixecament contra Primo de Rivera s’estendria ràpidament.
El 4 de novembre de 1926, abans que pogués començar la invasió, la policia francesa desarticulà l’expedició. Macià i diversos col·laboradors foren detinguts a la Vil·la Denise, a Prats de Molló, mentre altres grups eren interceptats quan es dirigien cap a la frontera.
El pla militar havia fracassat sense arribar a executar-se.
Conclusió: un projecte que depenia d’una revolta que no estava assegurada
El pla de Francesc Macià tenia una lògica política clara: una petita força armada havia de provocar una crisi que mobilitzés bona part de Catalunya i fes possible la proclamació de la República Catalana.
Però la distància entre l’objectiu i els mitjans disponibles era enorme. Uns centenars de combatents, amb armament limitat i un suport interior incert, difícilment podien sostenir una guerra contra l’Estat espanyol sense una insurrecció de gran abast.
La intervenció francesa impedí comprovar fins on hauria arribat l’operació. Tanmateix, el fracàs militar no acabà amb el projecte polític de Macià.
El judici posterior a París convertiria aquell intent d’invasió en una notícia internacional i donaria una projecció extraordinària al dirigent independentista.
Macià no aconseguí entrar a Catalunya amb el seu exèrcit. Cinc anys després, el 14 d’abril de 1931, proclamaria la República Catalana des del balcó del Palau de la Generalitat, en un context polític completament diferent.
FONTS I DOCUMENTACIÓ