Barcelona, 11 de setembre de 1714. Dos quarts de cinc de la matinada. Encara és fosc quan tres salves de l’artilleria borbònica trenquen la nit. No són uns trets més després de mesos de bombardeig continu; és el senyal definitiu de l’assalt general. Així començava un dels dies més decisius i dramàtics de la nostra història.
A les trinxeres, el general Berwick llança uns 20.000 homes a l’atac. Davant seu hi ha una ciutat esgotada que fa més d’un any que viu assetjada. Barcelona només pot oposar-hi aproximadament 5.300 combatents. La diferència numèrica és enorme, de deu atacants per cada defensor en alguns punts, però aquella matinada la ciutat està disposada a resistir fins al final.
🛡️ Qui defensava aquells murs esfondrats? Una part essencial no eren soldats professionals, sinó la Coronela, la milícia urbana formada pels gremis de la ciutat. Aquells homes eren pintors, argenters, fusters i comerciants. El dia abans podien reparar una sabata o treballar la fusta; aquell matí, ocupaven una bretxa amb el fusell carregat. Al seu costat, soldats professionals i refugiats valencians, aragonesos i castellans austriacistes. L’11 de setembre no va ser la batalla de dos líders militars, va ser una defensa sostinguda per milers de persones corrents.
L’allau borbònica s’acaba imposant. Cauen els portals i les tropes enemigues baixen cap a l’interior de Barcelona. La batalla canvia de cop: ja no es tracta d’impedir que entrin; ja hi són. El front es fragmenta brutalment. Cada carrer es converteix en una línia defensiva, cada convent en una fortalesa, cada plaça en una trampa.
🔥 Són hores de caos i heroisme. A les set del matí, el conseller en cap, Rafael Casanova, lidera un contraatac amb la bandera de Santa Eulàlia al baluard de Sant Pere, fins que cau ferit. Antoni de Villarroel, veient la situació desesperada, surt al carrer i encapçala una càrrega de cavalleria al Pla d’en Llull on també cau ferit. Més al sud, el general valencià Joan Baptista Basset es nega a abandonar la seva barricada al Pla de Palau sota el crit de «Jo saltaré per on saltarà Barcelona».
Durant hores, s’entaula una lluita ferotge casa per casa. Però hi ha una realitat insalvable: l’exèrcit atacant té tropes de sobres. Barcelona, en canvi, no. Cada home que cau deixa un buit impossible de substituir. Cap a les dues de la tarda, amb prop de 4.000 víctimes sobre les llambordes, els comandants s’adonen que continuar només portarà a la destrucció total de la ciutat i dels seus habitants.
🏳️ A les 15:00 hores de la tarda es toca a parlament i callen els fusells.
Aquell 11 de setembre Barcelona va ser finalment derrotada, sí. Però per fer-la caure, primer la van haver de prendre combatent pam a pam. Està bé recordar els grans herois que tenen monument, però avui també honorem tots aquells ciutadans anònims que ho van donar tot, lluitant de muralla en muralla, de carrer en carrer. 🖤🕯️