Catalunya no va entrar oficialment a la Primera Guerra Mundial. Però centenars de catalans sí que hi van anar a lluitar, sobretot a les files franceses. La seva història és real, dura i sovint oblidada; el seu mite, en canvi, va créixer molt més que les xifres.
Quan va esclatar la Primera Guerra Mundial, l’agost de 1914, l’Estat espanyol es va mantenir neutral. Això, però, no vol dir que a Catalunya la guerra es visqués de lluny. Barcelona era un focus intens de debat polític, propaganda i simpaties internacionals. Bona part de l’opinió catalanista i republicana mirava amb simpatia França i els Aliats, mentre la guerra sacsejava Europa i semblava obrir la porta a una futura reordenació del continent.
En aquest context, alguns catalans van decidir allistar-se per combatre. La majoria no ho van fer en un exèrcit català inexistent ni sota cap bandera pròpia, sinó dins la Legió Estrangera francesa o en altres unitats de França. Aquí comença una història doble: la dels homes que van anar al front i la del relat polític que després es va construir al seu voltant. Les dues coses són certes. Però no són exactament el mateix.
Per què alguns catalans van anar a lluitar a França
Les motivacions van ser diverses. En alguns casos hi havia una adhesió sincera a la causa aliada: França representava, per a molts sectors catalanistes, la república, la cultura, el progrés i el model de les “nacionalitats” oprimides que podien aspirar a ser reconegudes després de la guerra. Aquest marc ideològic va ser molt visible en ambients aliadòfils i en figures com Antoni Rovira i Virgili o Joan Solé i Pla.
Però seria fals presentar tots aquests combatents com a idealistes purs. La recerca recent insisteix que les motivacions reals van ser més barrejades: alguns ja eren a França abans de la guerra, altres buscaven feina, regularitzar la situació o simplement van quedar atrapats en un context bèl·lic que els va absorbir. La propaganda posterior va simplificar aquesta diversitat i la va convertir en una epopeia nacional molt més compacta del que havia estat en realitat.
On van combatre i què van trobar al front
La major part dels catalans sense nacionalitat francesa que es van allistar van acabar a la Legió Estrangera. Allà van compartir trinxeres amb voluntaris d’altres punts de l’Estat, però també amb italians, polonesos, txecs, portuguesos, grecs i llatinoamericans. Era un món duríssim, cosmopolita i brutal, lluny de qualsevol imatge romàntica.
La realitat del front occidental era la de la guerra industrial: fang, artilleria, metralladores, gas, ferides espantoses i una mortalitat enorme. Els voluntaris catalans van participar en aquella maquinària de destrucció com tants altres soldats de la Legió. Alguns hi van morir; altres en van tornar marcats físicament o moralment. La memòria posterior va tendir a convertir-los en símbols, però abans de ser símbols van ser combatents d’una guerra terrible.
El paper de Joan Solé i Pla i el Comitè de Germanor
Si hi ha un nom clau en aquesta història és el de Joan Solé i Pla. Metge, polític i independentista, va ser l’ànima del Comitè de Germanor amb els Voluntaris Catalans, creat el febrer de 1916. Aquest organisme va intentar ajudar materialment els combatents, mantenir-hi contacte i, sobretot, donar-los una projecció política i simbòlica dins el catalanisme.
Solé i Pla no només assistia voluntaris: també construïa un relat. A través d’articles, contactes i campanyes, presentava els combatents catalans com la prova que Catalunya havia estat al costat de les democràcies occidentals. La idea era clara: si els catalans havien vessat sang per la causa aliada, França i les potències vencedores haurien d’escoltar després les aspiracions nacionals catalanes. Aquesta expectativa existia de debò, encara que després no es traduís en cap resultat polític real.
Quants voluntaris van ser realment
Aquí entrem en el punt més delicat. Durant anys va circular la xifra de 12.000 voluntaris catalans, i fins i tot es van fer servir números semblants en discursos polítics i homenatges. Però la historiografia actual considera aquesta xifra inviable pel que fa als allistats voluntaris catalans en sentit estricte.
Els estudis basats en fonts de la Legió Estrangera mostren una realitat molt més modesta. El que sí sembla ben establert és que els nascuts al Principat, al País Valencià i a les Illes representaven aproximadament el 56% dels voluntaris de la Legió Estrangera nascuts a l’Estat espanyol. Això indica un pes català important dins el voluntariat hispànic, però no confirma en absolut la llegenda dels 12.000. Aquella xifra només podria sostenir-se, parcialment, si s’hi afegissin els catalans del Rosselló i de la Catalunya del Nord mobilitzats forçosament com a ciutadans francesos dins l’exèrcit regular francès, que és una cosa diferent de l’allistament voluntari.
Dit sense embuts: hi va haver voluntaris catalans, i no van ser una invenció. Però el nombre es va inflar perquè servia a una estratègia política. La seva memòria va ser amplificada per presentar Catalunya com una nació aliada de França i mereixedora d’un reconeixement internacional que mai no va arribar.
De combatents reals a símbol nacional
El mite es va consolidar sobretot al final de la guerra i en la postguerra immediata. Amb l’armistici del novembre de 1918 i l’onada d’entusiasme wilsonià, molts sectors catalanistes van creure que el principi d’autodeterminació podia obrir una escletxa per a Catalunya. En aquell clima, els voluntaris es van convertir en capital polític.
Un dels símbols més potents d’aquest procés va ser l’estelada lliurada l’11 de setembre de 1915 als voluntaris catalans davant l’estàtua de Rafael Casanova. Aquell gest ajudava a lligar la seva participació a una lectura clarament nacional catalana. Amb els anys, la guerra i els combatents van quedar integrats dins una memòria que ja no era només militar, sinó també patriòtica.
La culminació monumental d’aquesta memòria va ser l’homenatge escultòric impulsat a Barcelona. L’Ajuntament va acordar el 1918 erigir un monument als voluntaris catalans caiguts, encarregat a Josep Clarà. L’obra, concebuda en clau heroica, no mostrava el sofriment de les trinxeres, sinó una exaltació idealitzada del combatent, gairebé emparentat simbòlicament amb els almogàvers. El missatge era evident: el voluntari català era presentat com un guerrer d’una nació antiga, noble i disposada al sacrifici.
Per què aquesta història encara importa
La història dels voluntaris catalans importa perquè explica molt bé com funcionen la política, la memòria i la propaganda. D’una banda, hi ha els fets: uns homes van marxar a combatre en una guerra que no era oficialment la seva. De l’altra, hi ha la interpretació: aquells homes van ser convertits en prova d’una Catalunya europea, democràtica i nacionalment diferenciada.
També és una història útil perquè obliga a desconfiar dels relats massa rodons. Ni tot va ser heroisme pur, ni tot va ser manipulació. Hi va haver sacrifici real, morts reals i experiències de front reals. Però també hi va haver una operació de construcció simbòlica que va exagerar xifres i va simplificar motivacions per fer-ne una eina política. Justament per això el tema continua sent fascinant: perquè és alhora una història de guerra i una història de memòria.
Conclusió
Els voluntaris catalans de la Primera Guerra Mundial no van canviar el curs del conflicte ni van obtenir per a Catalunya el reconeixement internacional que alguns esperaven. Però van deixar una petjada potent. A les trinxeres franceses hi va haver catalans de debò. I a la rereguarda catalana es va construir, sobre aquella base real, un relat molt més gran que les xifres.