En el Viatge pintoresc i històric d’Espanya, Alexandre de Laborde arriba a Solsona després d’haver passat per Cardona. I aquí el relat canvia de to: després de la muntanya de sal, dels colors minerals i de l’espectacle gairebé fantàstic de Cardona, Solsona apareix com una ciutat de muntanya, dura d’assolir, però ordenada, agrícola i episcopal.
Laborde no presenta Solsona com una ciutat monumental de primer ordre, sinó com una vista de paisatge. El més important no és només la ciutat, sinó el camí que hi porta. Segons ell, de Cardona a Solsona no s’hi podia anar amb carruatge: calia travessar uns “monts affreux”, uns muntanyams aspres i impracticables. Les dues ciutats estaven separades per quatre llegües, però la ruta era tan difícil que en alguns punts semblava “una escala irregular”, amb graons que podien arribar als dos peus d’alçada. Finalment, després de sortir d’un gran bosc de roures, el viatger arribava al pla on s’aixecava Solsona.
Aquesta entrada és molt pròpia del gust pintoresc de Laborde. La ciutat no s’ofereix de cop com una postal urbana, sinó com una recompensa visual després d’un trajecte incòmode. Primer hi ha el bosc, després el pla, després la ciutat. Solsona és vista com una mena d’illa habitada dins una Catalunya interior de camins difícils, muntanyes fredes i comunicacions precàries.
Laborde diu que Solsona era la capital del bisbat del mateix nom i la situa “al centre de la principauté de Catalogne”, envoltada de muntanyes que s’uneixen amb la cadena dels Pirineus. També la descriu construïda a la vora del riu Negre, que es travessava per un pont de pedra construït el 1770. Aquesta informació és important perquè ens mostra una Solsona ben diferent de les grans ciutats comercials del litoral: no és Barcelona, no és Tarragona, no és Girona. És una ciutat episcopal de l’interior, vinculada a la muntanya, al fred i al control del territori.
El monument principal que destaca és la catedral, que Laborde atribueix al segle XI i qualifica d’arquitectura gòtica. Aquí cal ser prudent: aquesta és la lectura de Laborde, no una fitxa arqueològica moderna completa. La catedral de Solsona és un edifici complex, amb fases romàniques, gòtiques i barroques, però per al viatger francès el que comptava era classificar-la dins aquell univers medieval que ell identificava sovint amb el “gòtic”.
També observa que els voltants de la ciutat estaven ben cultivats i regats amb habilitat, i que produïen tot allò que podia donar un clima fred. Aquesta frase és curta, però diu molt. Solsona no és presentada com una ciutat pobra o abandonada, sinó com un territori difícil però aprofitat. El paisatge és dur, però no salvatge: està treballat, irrigat, domesticat.
Laborde també entra en la qüestió de l’origen antic de la ciutat. Afirma que Solsona seria l’antiga Setelsis esmentada per Ptolemeu, situada al país dels jacetans o lacetans, i explica que el nom hauria evolucionat de Setelsona fins a Solsona. Aquesta identificació no és una invenció seva: apareix també en repertoris antics de geografia clàssica, que identifiquen Setelsis amb Solsona. Ara bé, la recerca arqueològica moderna és més prudent: s’ha assenyalat que, tot i que el nom medieval pot derivar de Setelsis, les restes conegudes no permeten determinar amb seguretat si corresponien a una vil·la, a un assentament menor o a un nucli més important.
Aquesta cautela és necessària. Laborde escriu a començaments del segle XIX, en un moment en què els viatgers cultes tendien a connectar les ciutats modernes amb noms antics de Ptolemeu, Plini o Estrabó. A vegades encertaven; a vegades forçaven les identificacions. En el cas de Solsona, la relació amb Setelsis és plausible i tradicional, però no s’ha de vendre com una certesa arqueològica absoluta.
El més interessant de la làmina de Solsona és que Laborde la converteix en una imatge de Catalunya interior. No hi ha el dramatisme mineral de Cardona ni la grandesa històrica de Tarragona. Hi ha una ciutat episcopal, un riu, un pont, una catedral i uns camps ben treballats. Però sobretot hi ha una idea: Solsona és una ciutat que cal guanyar-se pujant per camins aspres.
Per això la vista de Solsona funciona tan bé dins el recorregut de Laborde. És una pausa entre Cardona i Manresa. Una ciutat petita, però situada en un paisatge potent. Una ciutat que no impressiona per la grandiloqüència, sinó per la seva posició: al centre del país, entre muntanyes, al límit del fred i de la terra cultivada.
En resum: la Solsona de Laborde no és una ciutat decorativa. És una ciutat de pas difícil, de paisatge dur i de vida ordenada. Una capital episcopal de muntanya que apareix, gairebé de cop, després d’un bosc de roures.