Sarıkamış, el 1914, Enver Paixà va voler derrotar Rússia amb una ofensiva ràpida al Caucas. Però els seus soldats van avançar a peu, amb poca roba d’abric, poc menjar i sense tendes. Cada pas enmig de la neu els acostava a la mort: per les bales russes o pel fred.
Sarıkamış és una de les grans catàstrofes militars de la Primera Guerra Mundial. No és tan coneguda com Verdun, el Somme o Gal·lípoli, però resumeix una veritat brutal: un exèrcit no mor només per la força de l’enemic. També pot morir per les ordres dels seus propis comandaments.
Entre el 22 de desembre de 1914 i el 17 de gener de 1915, l’Imperi Otomà va llançar una gran ofensiva contra Rússia al front del Caucas. L’objectiu era recuperar territoris perduts dècades abans, com Kars, Ardahan i Batum, i obrir el camí cap a una victòria que retornés prestigi a l’imperi. Però l’operació es va convertir en una marxa cap al desastre. Sarıkamış era una porta cap al Caucas rus, i Enver Paixà volia recuperar aquelles províncies perdudes en la guerra russo-turca de 1877-1878.
El problema no era només que fes fred. El problema era que Enver va actuar com si el fred no existís.
El somni d’Enver Paixà: una victòria ràpida al Caucas
Enver Paixà no era un general qualsevol. Era el ministre de la Guerra otomà i una de les figures més poderoses del règim dels Joves Turcs. Veia el Caucas com una oportunitat política i militar: derrotar Rússia, recuperar territoris perduts i encendre una revolta de poblacions musulmanes dins l’Imperi Rus.
Sobre el paper, el pla semblava brillant. Diversos cossos otomans havien d’avançar per rutes diferents, travessar les muntanyes i caure sobre Sarıkamış per envoltar els russos. Era una maniobra d’encerclament, ambiciosa i ràpida.
Però la guerra no es guanya només sobre un mapa.
L’operació exigia que quatre columnes arribessin al lloc correcte i en el moment correcte, en una zona de muntanya, a ple hivern i amb comunicacions gairebé inexistents. La mateixa font especialitzada de la 1914-1918 Online Encyclopedia destaca que l’èxit depenia d’una coordinació molt difícil en un territori on pràcticament no hi havia comunicacions.
Això ja era un avís. Enver el va ignorar.
Les advertències que Enver va preferir no escoltar
Hasan İzzet Paixà, comandant del Tercer Exèrcit otomà, sabia que l’ofensiva era una temeritat. Les seves tropes no estaven entrenades per atacar en condicions hivernals de muntanya. Faltaven abrics, racions adequades, equipament i una logística capaç de sostenir una marxa tan dura.
També Otto Liman von Sanders, cap de la missió militar alemanya a l’Imperi Otomà, va advertir del perill. Va considerar que travessar passos de muntanya en ple hivern era una operació extremadament difícil, si no pràcticament impracticable.
Però Enver volia rapidesa. Volia sorpresa. Volia una victòria que portés el seu nom.
Quan Hasan İzzet va insistir en els riscos, Enver el va apartar i va assumir directament el comandament. Aquest moment és clau: la prudència militar va ser substituïda per l’ambició política.
A partir d’aquí, l’exèrcit otomà ja no caminava només cap a Sarıkamış. Caminava cap a una trampa.
Avançar més ràpid, morir més ràpid
La decisió més criminal va arribar quan Enver va ordenar alleugerir la marxa. Per avançar més de pressa, els soldats havien de deixar enrere part de l’equipament: capots, tendes, motxilles de marxa, roba de llit i estris de cuina. La font és clara: Enver va ordenar abandonar aquests elements per accelerar l’avanç.
Dit d’una altra manera: per guanyar velocitat, va treure als seus homes allò que necessitaven per no morir congelats.
La infanteria avançava a peu per la neu, amb poca roba d’abric, poc menjar i sense capacitat real de descansar. I encara que els soldats s’aturessin, tampoc podien recuperar-se. Sense tendes, sense foc suficient i sense equip de cuina, descansar en aquelles muntanyes significava quedar-se quiet mentre el fred t’anava matant.
Cada pas enmig de la neu era un pas cap a la mort: si no el mataven les bales russes, ho feia el fred.
La diferència entre comandament i tropa també era evident. Els oficials i estats majors disposaven de cavalls, escortes, punts de comandament i més capacitat de moure’s o retirar-se. La tropa, en canvi, feia la guerra amb els peus. I a Sarıkamış, els peus eren el primer que es glaçava.
Sobre el mapa, una fletxa podia avançar ràpidament. Sobre la neu, aquella fletxa eren milers d’homes caminant sense abrics suficients.
La manca de coordinació va trencar l’exèrcit
El pla d’Enver només podia funcionar si totes les columnes arribaven alhora. Però això no va passar. Les unitats es van separar, van perdre contacte i van començar a arribar tard, esgotades i incompletes.
El IX Cos va haver de travessar passos de muntanya i congestes profundes en direcció a Sarıkamış. El X Cos va avançar per una altra ruta i va haver de creuar les muntanyes Allahüekber. Sense tendes ni llenya, milers d’homes van morir d’exposició abans d’arribar al combat. Una tercera part del cos va morir pel fred abans d’arribar als accessos de Sarıkamış.
Aquest detall és fonamental. Molts soldats otomans no van morir en una gran càrrega heroica. Van morir pel camí. Van morir abans de veure l’enemic. Van morir perquè les ordres exigien una velocitat que el cos humà no podia aguantar.
Quan les unitats finalment arribaven davant les posicions russes, ja no eren forces fresques. Eren restes d’unitats: homes famolencs, glaçats, sense dormir i amb la moral trencada. Tot i això, se’ls va llançar a l’assalt.
Els russos, dirigits per comandaments com Nikolai Iudénitx, van aguantar. Les forces que defensaven Sarıkamış estaven atrinxerades, disposaven d’artilleria i metralladores, i es van trobar davant un enemic molt més debilitat del que semblava. La mateixa font indica que les forces otomanes que van arribar a Sarıkamış estaven en un estat lamentable i molt reduïdes.
Sarıkamış no va ser només una batalla. Va ser el final d’una marxa suïcida.
Homes llançats a l’assalt sense haver pogut descansar
El 29 de desembre, una divisió del X Cos va atacar Sarıkamış, mentre altres unitats intentaven baixar cap al ferrocarril. Els russos van contraatacar i van rebutjar els otomans. Enver encara va intentar un atac nocturn sorpresa, però també va fracassar.
Aquest és un dels punts més durs de la campanya. Les tropes que havien sobreviscut a la neu no van rebre temps real per reorganitzar-se. No podien dormir bé, no podien escalfar-se, no podien recuperar forces. I, malgrat tot, se les enviava contra posicions russes defensades.
L’ordre d’atacar es donava des de la lògica del calendari. Però el soldat que havia de executar-la vivia una altra realitat: botes xopes, dits congelats, estómac buit, munició limitada i una fatiga que convertia cada moviment en una tortura.
Molts dels homes que van sobreviure no van ser necessàriament els més forts, sinó els que no van quedar atrapats en el pitjor de la marxa o els que formaven part de guarnicions, serveis, rereguarda o unitats menys exposades. Els que van travessar les muntanyes i van arribar al combat ho van fer ja mig vençuts.
La derrota no va ser casual. Va ser construïda pas a pas.
Una de les pitjors derrotes otomanes de la guerra
Les xifres exactes de baixes a Sarıkamış varien molt segons les fonts. Això obliga a ser prudent. La història oficial turca parla de desenes de milers de morts, morts per congelació o malaltia i presoners. Altres estimacions eleven molt més la xifra i situen les pèrdues totals otomanes al voltant de 70.000 homes o fins i tot més, segons què s’inclogui en el recompte.
Però més enllà del número concret, el resultat és clar: el Tercer Exèrcit otomà va quedar destrossat. La derrota va ser tan greu que l’exèrcit otomà no es va recuperar plenament en aquell front durant la resta de la guerra.
Sarıkamış va ser una derrota turca? No. Va ser una victòria russa, però sobretot va ser una autodestrucció otomana.
Els russos van resistir i van contraatacar. Però Enver ja havia fet bona part de la feina: havia enviat un exèrcit mal equipat a travessar muntanyes nevades en ple hivern, sense la coordinació, els recursos ni el descans necessaris.
La culpa desviada contra els armenis
Després del desastre, Enver Paixà no va assumir la seva responsabilitat. Va intentar presentar la derrota com un revés menor i va buscar culpables interns. El blanc van ser els armenis.
Aquesta acusació era especialment greu perquè hi havia armenis servint dins l’exèrcit otomà. Segons el Museu-Institut del Genocidi Armeni, després de Sarıkamış la derrota va ser utilitzada com a pretext per acusar els soldats armenis de traïció; el 12 de febrer de 1915 va començar el desarmament de soldats armenis per ordre d’Enver, i molts van ser destinats a batallons de treball. Aquesta mateixa font afirma que milers de soldats armenis i personal auxiliar van ser assassinats pels seus propis companys d’armes.
Cal formular-ho amb rigor: Sarıkamış no “causa” per si sola el genocidi armeni. Però sí que alimenta la paranoia del règim otomà contra els armenis i serveix de pretext per intensificar la repressió. La 1914-1918 Online Encyclopedia també assenyala que Enver va intentar atribuir la derrota a una suposada “traïció” armènia, en lloc d’admetre els seus propis errors, i que Sarıkamış va actuar com a preludi del genocidi armeni.
La derrota militar es va convertir en mentida política. I la mentida política va obrir la porta a la persecució.
Conclusió
Sarıkamış no va ser només una batalla perduda. Va ser una derrota fabricada per l’arrogància.
Enver Paixà va voler velocitat, sorpresa i glòria. Però per aconseguir-ho va enviar milers d’homes a caminar per la neu sense abrics suficients, sense tendes, sense menjar adequat i sense una coordinació real entre columnes. Les unitats arribaven tard, trencades i exhaustes. I quan arribaven, se les llançava contra posicions russes sense temps per descansar.
Els russos van guanyar la batalla. Però l’hivern i les ordres absurdes d’Enver van destruir l’exèrcit otomà abans que la batalla acabés.
Sarıkamış deixa una lliçó duríssima: el fred mata, però la incompetència també. I quan un comandament nega la realitat, són els soldats els qui paguen la factura amb el cos.
A Sarıkamış, cada pas sobre la neu va ser una ordre convertida en mort.