L’1 de desembre de 1299, a la plana de Falconaria, Frederic va sortir a interceptar l’exèrcit angeví de Felip de Tàrent abans que consolidés la invasió de l’oest de l’illa. En un combat brutal i desordenat, els sicilians van trencar les línies enemigues i van capturar el mateix príncep, fet que va enfonsar l’ofensiva angevina. Aquella victòria no va acabar la guerra, però va evitar la caiguda de Sicília i va demostrar que Frederic encara podia imposar-se al camp de batalla.
Hi ha batalles que decideixen una frontera, i n’hi ha d’altres que decideixen si un poble continua viu o torna a agenollar-se. Falconaria pertany a aquesta segona categoria. Després del cop terrible de Capo d’Orlando, quan la causa siciliana semblava entrar en la fase més perillosa de tota la guerra, Frederic de Sicília va demostrar que encara no havia dit l’última paraula. A la plana oberta de l’oest de l’illa, davant Trapani, el jove rei va capgirar la campanya, va derrotar l’exèrcit angeví i va capturar Felip de Tàrent, fill de Carles II d’Anjou. Aquell dia no només es va guanyar una batalla: es va salvar la corona de Sicília.
L’escenari previ era greu. El juliol de 1299, Roger de Llúria havia destrossat la flota siciliana a Capo d’Orlando. Sobre el paper, semblava l’inici del final. Però aquella victòria naval, tan lluent com estèril, no va liquidar la resistència de Frederic. Jaume II, que havia combatut contra el seu propi germà en compliment de la seva nova política italiana, no va explotar l’èxit i acabà tornant a Aragó. Això deixà l’ofensiva en mans angevines. Carles II i els seus fills encara volien sotmetre l’illa, i la via escollida fou una expedició per l’oest sicilià, allà on esperaven trobar una escletxa.
L’home enviat per forçar aquella escletxa era Felip de Tàrent. No era un capità qualsevol, sinó un príncep angeví, fill del rei de Nàpols, carregat d’ambició, nom i simbolisme. Si aconseguia fer peu a Sicília i obrir un front sòlid a Trapani, la guerra podia inclinar-se de debò contra Frederic. Les fonts coincideixen que l’expedició va desembarcar prop de Trapani al novembre de 1299 i que l’objectiu immediat fou pressionar la ciutat i enllaçar amb altres forces angevines. Dit ras i curt: els Anjou volien convertir l’oest de Sicília en la seva porta de retorn.
Però Frederic no es va quedar quiet darrere les muralles esperant el cop. És aquí on es veu el seu nervi polític i militar. Des de Castrogiovanni, al cor de l’illa, va reunir homes i va marxar cap a l’oest per obligar l’enemic a combatre abans que consolidés la invasió. Això és fonamental: Frederic no va actuar com un rei acorralat, sinó com un rei que encara creia en la maniobra, en la velocitat i en l’impacte moral d’una resposta directa. La carta enviada per Carles II després de la derrota és clara: Felip havia assetjat Trapani, havia ordenat recollir l’armament i avançar per terra cap a un port proper, però en aquell moviment es trobà Frederic “ab tot son poder” i ja no pogué esquivar la batalla.
A Falconaria, entre Trapani i Marsala, la guerra va perdre tot vernís diplomàtic i es convertí de nou en allò que sempre havia estat: una lluita despietada pel domini de Sicília. Els angevins hi arribaven amb la confiança de la cavalleria noble i del prestigi dinàstic. Els sicilians, en canvi, hi arribaven amb una altra cosa: necessitat. I a vegades la necessitat colpeja més fort que la vanitat. La jornada va ser salvatge. Les fonts angevines admeten que els homes de Felip no pogueren sostenir l’envestida d’una multitud que els caigué al damunt “tant a cavall com a peu”, i que, malgrat haver resistit inicialment i haver desfet una primera línia enemiga, acabaren derrotats i amb el príncep pres. Això no és propaganda siciliana: és la constatació del desastre per boca de l’altra banda.
La tradició catalana i siciliana, sobretot a través de Ramon Muntaner, va convertir Falconaria en una escena de cavalleria incandescent. I s’entén perfectament. Per al cronista, Frederic no és només un rei que maniobra; és un rei que combat. El descriu com a “nin et jove, et bon d’armes et coretgós”, i fa del seu enfrontament amb Felip de Tàrent el centre dramàtic del relat. Tots dos apareixen gairebé com dos astres que s’atrauen al mig del xoc, dos prínceps joves, nobles i violents, trobats per fi en l’hora en què la sang decideix allò que la diplomàcia havia embrollat.
Ara bé, convé no confondre l’èpica amb la ingenuïtat. Muntaner escriu per exalçar el casal de Barcelona i per elevar Frederic a la categoria d’heroi reial. Però això no vol dir que s’ho inventi tot. El que fa és ordenar la realitat perquè tingui una forma memorable. I la realitat, al fons, continua essent brutal: l’exèrcit angeví va ser batut, la seva ofensiva es va ensorrar i el seu cap visible va acabar a terra. Segons el relat muntanerià, Frederic colpejà el cavall de Felip fins a fer-lo caure. Llavors un dels seus, Martí Peris de Ros, el reconegué i volgué matar-lo. I és aquí on entra la gran escena, la que ha travessat els segles: el rei cridant que no mori, imposant-se fins i tot a la veu dels seus propis nobles, perquè “gentill sanch deu gardar sa par”.
Aquesta frase condensa tot un món. No és simple pietat. És política. És teatre del poder. És consciència de rang. Frederic sap que salvar Felip no és només un gest moral, sinó una afirmació de legitimitat. Un rei veritable no degolla un príncep vençut si el pot fer presoner. El conserva. El mostra. El converteix en prova vivent de la victòria. En la cultura cavalleresca de la baixa edat mitjana, capturar un gran noble valia més que matar-lo. Muntaner ho recobreix de generositat aristocràtica; al darrere hi ha també la lògica freda del rescat, de l’honor i de la jerarquia. Frederic no va estalviar Felip per tendresa. El va estalviar perquè era rei i perquè volia que tothom ho veiés.
Després de la batalla, la Crònica encara reforça aquesta imatge: Felip és conduït a una tenda, és desarmat, rep atenció mèdica i menjar ric. La pintura és magnífica: el vencedor que pot ser ferotge al camp i magnànim un cop la fortuna ja s’ha decidit. Però aquí també cal dir les coses pel seu nom. Aquesta imatge de captiveri honorable sembla embellida. El mateix estudi modern de l’episodi recorda que, més endavant, Jaume II es queixaria del tractament lamentable que patia el seu cunyat Felip sota custòdia siciliana. És a dir: l’instant cavalleresc existí en el relat i potser en el primer gest, però la presó posterior fou bastant menys daurada del que Muntaner vol fer creure.
Amb tot, la importància de Falconaria no depèn del color literari, sinó de les seves conseqüències. La derrota angevina va desbaratar un intent seriós de fer-se forts a l’oest de Sicília. Va impedir l’enllaç de forces enemigues, va restablir el prestigi militar de Frederic després del desastre naval i va demostrar que l’illa, sola o gairebé sola, encara podia destrossar una ofensiva dinàstica de primer ordre. Treccani arriba a definir-la com la batalla decisiva de la guerra en aquesta fase final. I no és una exageració gratuïta: sense Falconaria, l’estrangulament de Sicília hauria estat molt més probable. Amb Falconaria, en canvi, els Anjou van comprovar que una cosa era guanyar al mar amb Roger de Llúria i una altra, molt diferent, era doblegar Frederic a terra.
Per això aquest combat té una força simbòlica tan gran. Capo d’Orlando havia fet mal, molt mal. Havia donat als enemics de Frederic la sensació que el temps de Sicília s’acabava. Falconaria va trencar aquella il·lusió d’un cop sec. Va ser la resposta del rei que es negava a ser una nota a peu de pàgina en la política dels altres. La resposta del sobirà que, abandonat per una part del seu propi món dinàstic, va decidir sostenir-se amb el que tenia: l’illa, els seus homes, la seva rapidesa i el seu coratge.
I és aquí on l’episodi es fa realment èpic. No perquè sigui net, ni perquè sigui romàntic, ni perquè la guerra medieval tingui res d’admirable en si mateixa. Ho és perquè revela una voluntat de resistència gairebé nua. Un príncep angeví desembarca amb nom, flota i cavalleria. Un rei jove surt de l’interior de l’illa, el talla, el colpeja i el captura. El vencedor salva el vençut no per feblesa, sinó perquè vol demostrar que no és un cap de banda, sinó un rei. Sicília, aquell dia, no només va sobreviure: va tornar a mirar els seus enemics de cara. I a Falconaria, sobre la pols i la sang de l’1 de desembre de 1299, Frederic va deixar clar que la guerra encara no tenia amo.