Roger de Flor havia vençut els turcs a Anatòlia i havia arribat al cim del poder dins l’Imperi Bizantí. Però no va morir en una batalla. Va morir en una trampa, a Adrianòpolis, després d’un banquet que la seva pròpia dona havia intentat evitar.
Introducció
El final de Roger de Flor no és només la mort d’un cap militar. És una escena de poder, orgull i traïció. L’home que havia estat contractat per salvar Bizanci de l’avanç turc acabava convertit en una amenaça per als mateixos bizantins.
Després de les victòries de la Companyia Catalana a l’Àsia Menor, Roger ja no era només un mercenari. Havia estat nomenat megaduc i després cèsar de l’Imperi, un títol altíssim dins la jerarquia bizantina. També havia rebut promeses sobre el control de territoris a Anatòlia. Aquell ascens inquietava la cort imperial, Miquel IX Paleòleg i els enemics dels catalans.
Roger havia après a llegir el camp de batalla. Però a Adrianòpolis no l’esperava un exèrcit format davant seu. L’esperava una taula parada.
Maria l’avisa: no hi vagis
Abans de marxar cap a Adrianòpolis, Roger de Flor va rebre un advertiment directe. Segons la Crònica de Ramon Muntaner, la seva sogra i la seva dona, Maria, li van dir que no anés a acomiadar-se de Miquel IX. Elles sabien que el fill de l’emperador li tenia enveja i que, si Roger entrava en un lloc on Miquel tingués més poder, podia destruir-lo a ell i als qui l’acompanyessin.
La imatge és poderosa. Maria estava embarassada de set mesos. No era només una dona espantada pel perill. Era algú que coneixia la cort, les seves enveges i el pes real de les formes polítiques bizantines. Ella va veure la trampa abans que Roger.
Però Roger no va escoltar.
El seu raonament era el d’un home que ja no es veia només com a cap d’una companyia mercenària. Era cèsar. Havia rebut honors imperials. Marxar cap a Anatòlia sense acomiadar-se de Miquel IX li semblava una humiliació. Muntaner ho presenta clarament: Roger creia que seria una vergonya partir sense fer aquell gest formal.
Aquí hi ha el seu error fatal.
Roger de Flor havia vençut al camp de batalla, però va ser derrotat per una trampa política que el seu orgull no li va deixar veure.
Una força massa gran per ser derrotada de cara
Roger no va anar a Adrianòpolis amb quatre homes. Segons Muntaner, hi va anar amb 300 homes a cavall i 1.000 homes a peu. Era una força considerable. No era una escorta decorativa. Era prou gran per fer respecte i prou forta perquè ningú amb seny intentés destruir-la en combat obert dins una ciutat.
Per això la clau no era derrotar-los militarment. La clau era desactivar-los.
Els catalans havien de ser separats, relaxats, confiats. Havien d’entrar no com a enemics, sinó com a hostes. I això és exactament el que va passar.
Quan Roger arribà a Adrianòpolis, Miquel IX el va rebre amb grans honors. Segons Muntaner, el fill de l’emperador sortí a trobar-lo i el tractà amb aparent alegria. Durant sis dies, la cort va representar una normalitat calculada. Hi havia recepcions, cortesia, menjar, beure i la sensació que tot seguia dins el marc de l’aliança.
Però aquella hospitalitat era una arma.
Una tropa de 300 cavallers o homes a cavall i 1.000 almogàvers alerta podia ser perillosíssima. En canvi, una força escampada per una ciutat, amb els caps dins el palau i els homes repartits, amb la guàrdia baixa després de dies de confiança, era molt més vulnerable.
Adrianòpolis no va ser una derrota militar. Va ser una emboscada política.
Per què els alans volien sang catalana
En la trampa hi apareix un actor decisiu: els alans.
No eren simples figurants. Tenien una revenja pendent. L’Enciclopèdia Catalana explica que, durant la primavera de 1304, hi havia hagut una baralla entre almogàvers i alans. En aquell enfrontament va morir el fill de Geórgios, capitost dels alans, i aquest va prometre venjança.
Això explica per què els alans eren l’eina perfecta per a Miquel IX.
Miquel hi posava el càlcul polític. Els alans hi posaven l’odi.
La cort bizantina volia eliminar Roger perquè ja no el podia controlar. Els alans volien revenja per una sang antiga. La combinació era letal.
El banquet d’Adrianòpolis
El setè dia, Miquel IX va convidar Roger a dinar.
La seqüència que dona Muntaner és seca i brutal. Després de menjar, Gircon, cap dels alans, entrà al palau amb els seus homes. Van treure les espases i van matar Roger de Flor i tots els qui eren amb ell. Després, la matança es va escampar per la ciutat contra els catalans que havien vingut amb el cèsar.
Roger no mor amb l’espasa a la mà enmig d’una càrrega. Mor dins un palau, després d’un àpat, en un espai on la violència estava amagada sota les formes de la cortesia.
Sobre la imatge de Roger defensant-se amb un ganivet de taula, cal ser prudents. Muntaner no ho detalla així en el passatge conservat. Com a recreació visual, funciona molt bé perquè resumeix la situació: Roger no estava preparat per a un combat de campanya. Havia entrat en una sala de banquet, no en una batalla.
El fons històric és clar: el van agafar amb traïdoria.
Els turcs no el van derrotar a Anatòlia. Bizanci el va matar assegut a taula.
Els catalans, caçats amb la guàrdia baixa
La mort de Roger era només el primer cop.
Després del banquet, els homes de la Companyia que eren a Adrianòpolis van ser atacats per sorpresa. Molts devien estar dispersos, allotjats, menjant, bevent o simplement confiats després de dies de falsa hospitalitat. No esperaven una matança. No estaven formats. No tenien la iniciativa.
Aquesta és la clau de l’episodi. Per destruir una força tan considerable, calia trencar-la abans. I la ciutat feia aquesta feina millor que un camp de batalla: separava els grups, amagava els atacants i convertia els carrers en una trampa.
Segons Muntaner, només tres homes van escapar de la carnisseria immediata. Es van refugiar en un campanar i s’hi van defensar amb tanta duresa que Miquel IX va considerar que seria pecat matar-los. Els noms que dona la crònica són Ramon Alquer, G. de Tous i Berenguer de Roudor.
És una escena petita, però potent.
Roger mor en un palau. Tres dels seus homes resisteixen dalt d’un campanar. La trampa havia funcionat, però no havia pogut esborrar del tot la capacitat de resposta dels catalans.
La notícia arriba a Gal·lípoli
El cop no acabava a Adrianòpolis.
Gal·lípoli era el centre de la Companyia. El Museu d’Història de Catalunya recull que Muntaner era capità de Gal·lípoli i que aquell lloc actuava com a cap de tota la host. Era la base, el refugi i el punt des d’on la Companyia podia reorganitzar-se.
Segons Muntaner, Miquel IX també havia ordenat enviar turcoples i part dels alans cap a Gal·lípoli i els seus voltants el mateix dia de l’assassinat. La intenció era clara: no n’hi havia prou amb matar Roger. Calia colpejar la Companyia sencera, agafar els homes desprevinguts i destruir-ne la capacitat de resposta.
Quan la notícia de la mort de Roger va arribar a Gal·lípoli, els catalans van entendre que ja no eren aliats incòmodes de Bizanci. Eren homes atrapats en territori enemic.
El seu cap havia estat assassinat. Molts companys havien mort a Adrianòpolis. Els cavalls havien estat capturats o dispersats. I la confiança amb l’Imperi havia quedat trencada per sempre.
Conclusió
L’assassinat de Roger de Flor no va ser un accident ni una baralla de palau. Va ser una operació política: aïllar el cap, relaxar la seva escorta, aprofitar l’odi dels alans i colpejar la Companyia quan tenia la guàrdia baixa.
Maria havia vist el perill. Roger no el va voler veure. El seu orgull, el seu rang i la seva necessitat de mantenir l’honor davant Miquel IX el van portar directament a la ratera.
El banquet d’Adrianòpolis no va acabar amb la Companyia Catalana. Però va matar l’home que encara podia controlar-la. Quan la notícia va arribar a Gal·lípoli, tots van entendre que aquella mort no era el final. Era el començament d’una altra història.