Després de Capo d’Orlando i de Falconaria, la guerra de les Vespres Sicilianes entrava en una fase terrible. Ja no era només una lluita pel tron de l’illa; era una guerra civil dins del mateix món catalanoaragonès, amb un germà —Jaume II— alineat amb el papat i els Anjou, i l’altre —Frederic de Sicília— defensant el regne que els sicilians s’havien negat a lliurar. En aquest darrer acte, el mar tornava a decidir el destí de la guerra. I al centre de tot hi havia un nom gegantí: Roger de Llúria. Després del trencament de 1295, Llúria havia optat per romandre fidel a la Corona d’Aragó i, per tant, combatre els mateixos sicilians als quals abans havia ajudat. Aquest canvi de bàndol marcà profundament la percepció contemporània del personatge i també el relat de les fonts.
La paradoxa era brutal. El millor almirall de la Mediterrània occidental, l’home que havia humiliat els Anjou a Malta i a Nàpols, ara servia la coalició formada per Aragó, Nàpols i el papat. I ho feia contra l’illa on s’havia construït bona part de la seua llegenda militar. No era una nota al marge: era el nucli dramàtic de Ponza. Sicília encara podia resistir a terra, encara podia batre expedicions enemigues com havia fet a Falconaria i a Gagliano, però sense dominar la mar estava condemnada a respirar amb dificultat, a viure sota amenaça de bloqueig, de ràtzia i d’erosió constant. La guerra havia esgotat homes, blat, tresor i cavalls; el que quedava per decidir era si Frederic conservaria prou capacitat marítima per impedir l’asfíxia.
La batalla es va gestar davant Nàpols. Roger de Llúria hi tenia una força important, però no prou segura per sortir alegrement a jugar-se-la. Segons les fonts utilitzades per la historiografia moderna, disposava inicialment d’unes 40 galeres angevines. La flota siciliana, comandada per Corrado Doria, hi comparegué amb 32 galeres i el desafià a presentar batalla. Llúria, que no tenia res de temerari i sí molt de calculador, es negà a sortir de seguida. Aquest detall és capital: el mite de Roger de Llúria no es va construir sobre la bravata buida, sinó sobre la fredor tàctica. Lawrence V. Mott destaca precisament que, quan el juny de 1300 fou reptat a sortir de Nàpols, Roger s’hi negà perquè jutjava la seua flota massa feble; no deixava que l’honor ferit decidís per ell.
Corrado Doria, en canvi, no aprofità aquell moment per retirar-se amb el deure complert. Va devastar algunes illes properes, una demostració de força que tenia sentit polític però que, militarment, regalava temps al rival. I aquell temps va ser or per a Llúria. Li arribaren 12 galeres puglieses i 7 genoveses, fins a reunir prop de 59 galeres. A partir d’aquell instant, l’equació canviava. El caçador ja no era Doria, sinó Roger. Les dues flotes es van trobar prop de Zannone, a l’oest de Ponza, i allí es va desencadenar l’última gran topada naval d’aquesta trilogia bèl·lica.
La maniobra inicial siciliana fou agressiva. Doria, rebutjant els consells de retirada, intentà un cop ràpid contra la galera capitana de Roger i contra les naus insígnia. La seua pròpia galera s’acostà de manera gairebé paral·lela a la de Llúria —les fonts modernes resumeixen la maniobra amb l’expressió “head to toe”— i la tripulació de Roger hi patí de debò. Aquest és un punt important perquè evita una lectura massa neta o mecànica del combat: Ponza no va ser una simple execució a distància; durant els primers moments hi hagué resistència seriosa i el duel de comandants va ser violent. Però la capacitat de Doria d’assestar un cop decisiu s’esgotà molt aviat, perquè el seu atac frontal no podia compensar la inferioritat numèrica general i la superior cohesió del dispositiu rival.
A mar medieval, una galera no era només un vaixell: era una plataforma de xoc, de projectils, d’ofec dels rems rivals, de comandament visual i de nervis. I en aquest terreny Roger de Llúria era un mestre incomparable. La seua carrera l’ha convertit, amb tota justícia, en un dels grans tàctics navals de l’edat mitjana. Britannica el resumeix com un almirall italià al servei d’Aragó i Sicília que obtingué grans victòries sobre els Anjou, i la literatura acadèmica moderna insisteix en el mateix: nivell altíssim de control tàctic, disciplina i capacitat de decidir quan combatre i quan no. A Ponza es veu això amb una nitidesa ferotge: primer evita la lluita en males condicions; després surt quan la balança li és favorable; finalment, converteix la superioritat en destrucció operativa de l’enemic.
El col·lapse sicilià va arribar per fases. Una galera siciliana es retirà després d’haver capturat-ne una de Roger; d’altres la seguiren; cinc galeres genoveses del bàndol sicilià, segons la tradició recollida per la síntesi moderna, restaren dubitatives, “esperant la fortuna”. En una batalla de galeres això equival sovint a la derrota: quan el centre vacil·la, la resta ja no combat com un sol cos, sinó com peces disperses. El resultat final és clar encara que les xifres exactes variïn segons els relats: de les 32 galeres sicilianes, se n’ha considerat capturades entorn de 26, amb un ventall de tradicions que oscil·la aproximadament entre 18 i 29. El que no canvia és el sentit del fet: la flota de Frederic quedà destrossada i Corrado Doria fou l’últim a rendir-se, només després que Roger amenaçés d’incendiar-li la nau.
I aquí Ponza adquireix tota la seua grandesa tràgica. Falconaria havia demostrat que Frederic podia derrotar prínceps angevins a terra. Gagliano havia provat que l’energia siciliana i almogàver encara podia mossegar. Però Ponza deia una altra cosa: que el regne de Sicília, per valent que fos, no podia sostenir indefinidament una guerra llarga si el mar tornava a caure en mans de Roger de Llúria. La derrota “va esguerrar” la marina siciliana fins al punt de relegar-la a operacions menors, i això donà a la coalició capacitat per rajar i bloquejar, per colpejar costes i per mantenir una pressió constant sobre l’illa.
Ara bé, cal dir-ho clar: Ponza no va liquidar Sicília. La victòria naval fou enorme, però no va produir la submissió immediata de Frederic. Després del combat, la flota aliada encara pogué fer ràtzies a la costa sud de l’illa, però no aconseguí transformar el triomf naval en una conquesta definitiva. El 1301 i 1302 la guerra continuaria entre bloqueigs, setges i desgast, fins arribar a la pau de Caltabellotta del 1302, que acabaria reconeixent Frederic com a rei de l’illa —formalment sota la denominació de Trinàcria— i certificaria el fracàs polític de l’intent de doblegar Sicília per complet. Dit d’una altra manera: Ponza va ser una victòria naval aclaparadora, però no una victòria estratègica total.
Això no rebaixa la seua importància; al contrari, la fa més interessant. Ponza és el punt on es veu la diferència entre guanyar la mar i guanyar la guerra. Roger de Llúria hi va fer el que sabia fer millor que ningú: destruir una flota rival, imposar la seua superioritat tècnica i moral, i deixar l’adversari sense aire marítim. Però Sicília, esgotada i bloquejada, encara tenia prou nervi polític i militar per no agenollar-se. El combat, per tant, no tanca la guerra amb un colp de teatre, sinó amb una imatge més amarga i més medieval: la d’un regne colpejat fins a l’os, però no encara vençut.
I potser aquí rau la força literària i històrica de Ponza. No és només l’última escena d’una trilogia d’armes. És també el moment en què Roger de Llúria, heroi de les victòries catalanoaragoneses, es converteix en el botxí naval de la Sicília que abans havia ajudat a salvar. Un home nascut al sud italià, fet gran a l’ombra de la casa d’Aragó, elevat per la guerra de les Vespres, acaba demostrant contra els seus antics companys la mateixa intel·ligència freda que l’havia fet llegendari. A Ponza no hi ha romanticisme: hi ha càlcul, ferro, rems, sang i rendició. I hi ha una veritat dura que tota potència mediterrània de l’edat mitjana coneixia bé: qui perd la mar, tard o d’hora, comença a perdre el futur