Francesc Layret ha passat a la història com l’advocat dels obrers. Però el seu assassinat no s’explica només per la seva feina als tribunals: Layret també representava una possible sortida política per a una classe obrera cada cop més organitzada. I això, en la Barcelona del pistolerisme, era una amenaça de primer ordre.**
El 30 de novembre de 1920, Francesc Layret va sortir de casa seva, al carrer Balmes de Barcelona. Volia intervenir davant la detenció de diversos dirigents obrers i republicans, entre ells Salvador Seguí i Lluís Companys, que havien estat arrestats i serien deportats a Maó. No hi va arribar. Un pistoler el va abatre a trets davant del seu domicili.
La seva mort va commocionar Barcelona. Però per entendre-la no n’hi ha prou amb dir que Layret era un advocat incòmode. Això és veritat, però queda curt. Layret era advocat, sí. També era polític, organitzador i una figura capaç de connectar mons que el poder volia mantenir separats.
El que cal preguntar-se és per què aquell home, físicament fràgil però políticament tenaç, es va convertir en un objectiu.
Un home marcat per la malaltia, però no vençut per ella
Francesc Layret i Foix va néixer a Barcelona el 1880. De petit va patir una paràlisi que el va obligar a caminar amb crosses tota la vida. Aquesta limitació física no el va apartar de l’activitat pública. Al contrari: va convertir-se en un advocat brillant, un orador respectat i un dirigent amb una gran força personal.
La imatge és poderosa: un home amb dificultats per moure’s, però amb una energia política enorme. Layret no encaixava en el model de líder de carrer ni de cabdill de masses. El seu terreny era un altre: els tribunals, la premsa, el Parlament, les aliances i l’organització.
Aquesta combinació el feia singular. No era només una veu solidària amb els obrers. Era algú capaç de donar forma política a aquella solidaritat.
L’advocat que defensava els treballadors
Layret es va guanyar el respecte del moviment obrer defensant sindicalistes i treballadors en una Barcelona marcada per la repressió. En els anys del pistolerisme, ser advocat de militants cenetistes no era una feina neutral. Volia dir enfrontar-se a la patronal, a la policia, als jutges i als sectors més durs de l’Estat.
Això explica una part del seu assassinat. Layret era molest perquè donava cobertura legal als perseguits. Coneixia els mecanismes de la repressió i els denunciava. Feia visible allò que el poder preferia mantenir dins la foscor: detencions arbitràries, deportacions, violència patronal i complicitats institucionals.
Però si ens quedem aquí, l’article seria incomplet. La tasca d’advocat explica per què Layret era odiat. No explica del tot per què era tan perillós.
La Barcelona del pistolerisme
La Barcelona de 1920 vivia una autèntica guerra social. Després de la vaga de la Canadenca de 1919, la CNT s’havia consolidat com una força obrera de masses. La patronal va respondre amb locauts, repressió i suport a grups armats com els Sindicats Lliures. L’Estat, especialment sota figures com Martínez Anido, va optar per una línia dura contra el sindicalisme.
En aquell clima, els carrers es van convertir en un camp de batalla. Obrers, patrons, sindicalistes, pistolers i policies actuaven en una espiral de violència cada cop més difícil de controlar.
Layret va ser assassinat en aquest context. No va ser una mort aïllada ni un crim sense significat polític. Va formar part d’un moment en què les elits econòmiques i l’aparell repressiu intentaven escapçar els lideratges obrers i republicans que podien donar cohesió a l’oposició social.
Layret, Seguí i Companys: una possibilitat política
Aquí apareix el punt central. Layret no estava sol. Al seu voltant hi havia noms com Salvador Seguí i Lluís Companys. La historiadora Teresa Abelló remarca que Layret, Seguí i Companys apareixen sovint associats a les lluites socials de la Barcelona dels anys vint. No eren tres figures idèntiques, però compartien un mateix escenari de combat polític i social.
Seguí representava el sindicalisme de masses de la CNT. Companys, el republicanisme combatiu i institucional. Layret, el pont jurídic i polític entre aquests mons.
Cal anar amb compte: no podem afirmar que existís un pla tancat per convertir la CNT en un partit polític. De fet, alguns historiadors han advertit que no hi ha proves documentals sòlides d’un projecte formal d’aquest tipus. Com a molt, es pot parlar d’una possible candidatura o d’un acostament entre sectors republicans, obreristes i sindicalistes.
Però això ja era prou greu per als seus enemics. La CNT era una força enorme al carrer, però molt desconfiada de la política parlamentària. Layret podia oferir una via perquè una part d’aquella energia social trobés una expressió política sense perdre el contacte amb el món obrer.
No era una certesa. Era una possibilitat. I a vegades les possibilitats fan més por que els programes escrits.
Per què van assassinar Francesc Layret?
Layret va ser assassinat perquè era un advocat incòmode, però també perquè era alguna cosa més. Defensava sindicalistes, denunciava la repressió i tenia veu política pròpia. Era un enemic útil d’eliminar en plena ofensiva contra la CNT i el republicanisme obrerista.
La patronal i l’Estat podien reprimir vagues. Podien empresonar sindicalistes. Podien deportar dirigents. Però un moviment obrer que trobés aliats polítics sòlids podia convertir-se en una amenaça més profunda.
Aquesta és la clau. Layret no representava només la defensa legal dels obrers. Representava una possible alternativa política per a sectors del món sindical, especialment per a aquells que veien que la força de la CNT al carrer podia necessitar també una traducció institucional.
En aquest sentit, la seva mort no va tallar només una carrera personal. Va tallar un pont.
Conclusió
Francesc Layret no va morir només per ser un advocat molest.
Va morir perquè podia convertir-se en el pont entre la força obrera de la CNT i una alternativa política republicana, social i catalana.
En la Barcelona del pistolerisme, això era massa perillós.
Per això el van matar.