Itàlia havia estat aliada d’Alemanya i Àustria-Hongria durant més de trenta anys. Però quan va esclatar la Primera Guerra Mundial es va declarar neutral i, deu mesos després, va entrar en combat al costat de França, el Regne Unit i Rússia. No va ser un gir ideològic sobtat: va ser una operació diplomàtica marcada per l’enemistat amb Àustria, les ambicions territorials i una negociació secreta.
Introducció
Quan Àustria-Hongria va declarar la guerra a Sèrbia el juliol de 1914, Europa va quedar dividida en dos grans blocs. D’una banda hi havia la Triple Entesa, formada per França, Rússia i el Regne Unit. De l’altra, les Potències Centrals, encapçalades per Alemanya i Àustria-Hongria.
Sobre el paper, Itàlia formava part del segon bloc. Des del 1882 integrava la Triple Aliança amb alemanys i austrohongaresos. Tot semblava indicar que Roma entraria en guerra al costat de Berlín i Viena.
Però la realitat era molt més complicada. Itàlia no confiava en Àustria-Hongria, reclamava territoris sota domini dels Habsburg i depenia econòmicament del comerç marítim controlat pel Regne Unit. Quan va arribar el moment de decidir, el govern italià no es va preguntar quin aliat mereixia més lleialtat. Es va preguntar quin bàndol podia oferir més.
Una aliança construïda sobre la desconfiança
La Triple Aliança havia nascut el 1882 com un pacte defensiu. Itàlia buscava protecció davant una possible agressió francesa, mentre que Alemanya volia mantenir França diplomàticament aïllada. Però la relació entre Roma i Viena sempre va estar plena de contradiccions.
Àustria-Hongria era aliada d’Itàlia, però també era el seu enemic històric. El procés d’unificació italiana s’havia construït, en gran part, a través de les guerres contra l’Imperi Austríac. Encara el 1914, Viena governava territoris reclamats pel nacionalisme italià, especialment el Trentino, Trieste i zones de la costa adriàtica.
Aquests territoris eren coneguts com les terres irredemptes, és a dir, territoris que els nacionalistes consideraven italians però que continuaven sota domini estranger. Per als irredemptistes, la unificació d’Itàlia no estava acabada mentre Trento i Trieste continuessin sota els Habsburg.
La rivalitat també s’estenia als Balcans i a l’Adriàtic. Tant Itàlia com Àustria-Hongria aspiraven a ampliar la seva influència sobre Albània i les costes balcàniques. La Triple Aliança existia, però els seus membres es vigilaven mútuament. La mateixa Treccani defineix el pacte com una aliança defensiva i assenyala que les tensions entre Roma i Viena es van intensificar progressivament.
Per què Itàlia es va declarar neutral el 1914
El 2 d’agost de 1914, Itàlia va anunciar que no entraria en la guerra. El govern d’Antonio Salandra va justificar la decisió afirmant que la Triple Aliança només obligava els seus membres a ajudar-se en cas d’agressió.
En aquesta ocasió, però, havia estat Àustria-Hongria qui havia atacat Sèrbia. Viena tampoc havia consultat prèviament el govern italià abans de presentar l’ultimàtum als serbis. Roma podia defensar jurídicament que no existia cap obligació d’intervenir.
La neutralitat també responia a una realitat militar. Itàlia acabava de combatre contra l’Imperi Otomà per conquerir Líbia i no estava preparada per afrontar una nova guerra de grans dimensions. L’exèrcit necessitava reorganització, mancaven armes modernes i l’economia italiana era massa feble per sostenir fàcilment un conflicte industrial llarg.
A més, combatre al costat d’Alemanya hauria significat enfrontar-se al Regne Unit. Això era extremadament perillós. Itàlia depenia de les importacions de carbó britànic, cereals i matèries primeres transportades per mar. La Royal Navy podia bloquejar les costes italianes i paralitzar la indústria i el comerç del país. La dependència econòmica del món marítim dominat pels britànics feia molt arriscada una guerra contra l’Entesa.
La neutralitat, però, no significava que Itàlia volgués mantenir-se al marge indefinidament. Significava que encara no havia decidit quin preu exigiria per entrar en guerra.
El «sagrat egoisme»: negociar amb els dos bàndols
El primer ministre Salandra va resumir la política italiana amb una expressió molt clara: el sagrat egoisme nacional. Roma aprofitaria la guerra per obtenir el màxim benefici possible, sense deixar-se limitar per antigues fidelitats.
Durant mesos, el govern italià va negociar simultàniament amb els dos bàndols. Alemanya pressionava Àustria-Hongria perquè cedís territoris a Itàlia a canvi de conservar-ne la neutralitat. Però Viena es resistia a entregar regions que considerava pròpies.
Només el març de 1915, quan el perill de perdre Itàlia ja era evident, Àustria-Hongria es va mostrar disposada a cedir bona part del Trentino. En canvi, es negava a abandonar Trieste i altres territoris de l’Adriàtic. L’oferta era insuficient i arribava tard.
L’Entesa podia ser molt més generosa perquè prometia terres que pertanyien als seus enemics. França, el Regne Unit i Rússia podien oferir territoris austrohongaresos sense haver de renunciar a res propi.
La proposta també encaixava amb els objectius dels nacionalistes italians. Una guerra contra Àustria es podia presentar com la continuació del Risorgimento, el moviment que havia unificat Itàlia durant el segle XIX. No seria una guerra de conquesta, afirmaven els intervencionistes, sinó la «quarta guerra de la independència italiana».
La justificació nacional, però, només explicava una part de les ambicions del govern. Algunes reclamacions afectaven territoris majoritàriament italians, però d’altres incloïen zones habitades sobretot per eslaus. La política italiana combinava irredemptisme, seguretat estratègica i expansionisme imperial.
El Pacte de Londres: el preu de l’entrada italiana
El 26 d’abril de 1915, Itàlia va signar secretament el Pacte de Londres amb el Regne Unit, França i Rússia. Roma es comprometia a entrar en guerra al costat de l’Entesa en el termini d’un mes.
A canvi, els aliats prometien a Itàlia el Trentino, el Tirol del Sud fins al pas del Brenner, Trieste, Gorizia, Gradisca, Istria i diverses illes de l’Adriàtic. També havia de rebre una part important de Dalmàcia, el control de Valona i una posició privilegiada sobre Albània.
El tractat incloïa igualment el reconeixement de la possessió italiana del Dodecanès i possibles compensacions colonials si l’Imperi Otomà era repartit després de la guerra. No tot responia, doncs, al principi d’unir poblacions italianes. L’objectiu era convertir Itàlia en la potència dominant de l’Adriàtic i consolidar-la com una gran potència mediterrània. Curiosament, Fiume —l’actual Rijeka— no va quedar inclosa entre els territoris promesos.
El pacte es va mantenir ocult al Parlament i a la població. Salandra i el ministre d’Afers Estrangers, Sidney Sonnino, havien compromès el país a entrar en guerra abans d’obtenir l’aprovació parlamentària.
El canvi de bàndol no va ser, per tant, el resultat d’una mobilització espontània de tota la societat italiana. Va ser una decisió presa per un grup reduït de governants, amb el suport del rei Víctor Manuel III, l’exèrcit i una part de les elits econòmiques.
Una minoria intervencionista imposa la guerra
La major part de la població italiana no volia entrar en guerra. Els socialistes defensaven la neutralitat, els catòlics seguien majoritàriament la posició pacifista del papa Benet XV i molts liberals, dirigits per l’antic primer ministre Giovanni Giolitti, consideraven que Itàlia podia obtenir concessions d’Àustria sense necessitat de combatre.
Els neutralistes eren majoritaris al Parlament i tenien un important suport entre obrers i camperols. Però els intervencionistes dominaven els carrers, la premsa i les grans manifestacions urbanes. Eren una coalició molt heterogènia formada per nacionalistes, irredemptistes, republicans, sindicalistes revolucionaris, intel·lectuals i sectors de la dreta liberal.
Entre les figures més visibles hi havia el poeta Gabriele D’Annunzio, que convertia els seus discursos en espectacles patriòtics. També hi havia Benito Mussolini, fins poc abans un dels dirigents més destacats del Partit Socialista. Mussolini va abandonar el neutralisme, va ser expulsat del partit i va fundar el diari intervencionista Il Popolo d’Italia.
Durant el que D’Annunzio va anomenar el Maig Radiant, les manifestacions intervencionistes van pressionar els diputats i van presentar els neutralistes com a covards i traïdors. Quan Salandra va dimitir davant l’oposició parlamentària, el rei es va negar a acceptar-ne la renúncia i el va mantenir al govern.
El Parlament, sotmès a la pressió del carrer, de la monarquia i del fet consumat del Pacte de Londres, va acabar concedint poders extraordinaris al govern. El 23 de maig de 1915, Itàlia va declarar la guerra a Àustria-Hongria. Els combats van començar l’endemà.
Formalment, Roma encara no va declarar la guerra a Alemanya. No ho faria fins a l’agost de 1916, una mostra que el canvi d’aliança va ser més gradual i contradictori del que sovint es presenta.
El preu real del canvi de bàndol
El govern italià esperava una guerra relativament curta. Confiava que Àustria-Hongria, pressionada per russos, serbis i italians, no podria resistir durant gaire temps. La previsió va fracassar.
El nou front es va estendre des de les muntanyes del Trentino fins al riu Isonzo. Els soldats italians van haver de combatre en passos alpins, glaceres, parets de roca i altures superiors als 3.000 metres. Al fred, les allaus i la manca d’oxigen s’hi van afegir les ofensives frontals ordenades pel general Luigi Cadorna.
Entre el 1915 i el 1917, l’exèrcit italià va llançar onze ofensives a l’Isonzo. La majoria van acabar amb enormes pèrdues i guanys territorials mínims. El front italià es va convertir en una altra guerra de desgast, marcada pels combats als Alps i per la posterior catàstrofe de Caporetto.
Itàlia acabaria la guerra entre els vencedors i obtindria el Trentino, el Tirol del Sud, Trieste i Istria. Però no va rebre totes les conquestes promeses a Dalmàcia ni les compensacions colonials esperades.
Els nacionalistes van denunciar aquesta situació com una victòria mutilada. La idea que els aliats havien enganyat Itàlia es convertiria en una de les grans armes de propaganda del feixisme durant els anys posteriors.
Conclusió
Itàlia no va canviar de bàndol simplement perquè França i el Regne Unit la convencessin amb unes quantes promeses. La Triple Aliança ja estava erosionada abans de la guerra. Roma desconfiava d’Àustria-Hongria, reclamava territoris sota domini dels Habsburg i sabia que una guerra contra la potència naval britànica podia arruïnar el país.
El govern italià va utilitzar la neutralitat per negociar amb els dos bàndols. Àustria va oferir poc i massa tard. L’Entesa va prometre molt més.
La decisió final va ser presa en secret pel govern i la monarquia, malgrat que bona part de la societat i del Parlament preferien continuar neutrals. Itàlia va entrar en guerra esperant completar la seva unificació i convertir-se en una gran potència. Va aconseguir una part dels seus objectius, però el preu va ser una guerra llarguíssima, centenars de milers de morts i una fractura política que no desapareixeria amb la victòria.
El Pacte de Londres va portar Itàlia al bàndol vencedor. També va ajudar a preparar el terreny per a la crisi que, pocs anys després, obriria les portes al feixisme.