Quan l’Imperi Otomà va entrar a la Primera Guerra Mundial, els britànics van reaccionar gairebé immediatament amb un desembarcament al sud de l’actual Iraq. L’objectiu inicial no era conquerir Bagdad, sinó protegir la refineria d’Abadan, assegurar el Shatt al-Arab i impedir que alemanys i otomans amenacessin la ruta imperial cap a l’Índia.
Introducció
El 6 de novembre de 1914, només dos dies després de la ruptura formal entre el Regne Unit i l’Imperi Otomà, soldats britànics i indis van desembarcar a Al-Faw, a la desembocadura del Shatt al-Arab. Començava així la campanya de Mesopotàmia, un front que acabaria portant les forces britàniques fins a Bagdad i Mossul.
Però aquella gran conquesta no formava part del pla inicial. Londres havia enviat una força relativament limitada amb una missió molt més concreta: controlar l’entrada al golf Pèrsic i protegir les instal·lacions petrolieres de la veïna Pèrsia, l’actual Iran.
La campanya demostra fins a quin punt la Primera Guerra Mundial va ser un conflicte global. Més enllà de les trinxeres franceses, les grans potències combatien per ports, rius, recursos energètics i rutes imperials. Mesopotàmia era aparentment perifèrica, però connectava alguns dels interessos més importants de l’Imperi Britànic.
El petroli d’Abadan s’havia convertit en un recurs estratègic
El principal objectiu immediat dels britànics era la refineria d’Abadan. Aquesta instal·lació no es trobava dins de l’Imperi Otomà, sinó en territori persa, a tocar de la frontera i separada de Mesopotàmia pel Shatt al-Arab.
El petroli havia estat descobert en quantitats comercials al sud-oest de Pèrsia el 1908. L’any següent es va crear l’Anglo-Persian Oil Company, una empresa britànica que va construir una refineria a l’illa d’Abadan. La planta va començar a funcionar el 1912 i rebia el cru procedent dels camps de Masjed Soleiman a través d’un oleoducte.
La importància del complex havia augmentat just abans de la guerra. La Royal Navy estava substituint progressivament el carbó pel petroli. El nou combustible permetia als vaixells accelerar més ràpidament, navegar durant més temps i reduir el personal necessari per alimentar les calderes.
Però el Regne Unit no disposava de grans jaciments propis. Per garantir el subministrament naval, el govern britànic va adquirir una participació majoritària en l’Anglo-Persian Oil Company durant l’estiu de 1914 i va assegurar un contracte de llarg termini per proveir l’armada. El petroli persa havia deixat de ser només un negoci privat: s’havia convertit en una qüestió de seguretat nacional.
La refineria es trobava molt exposada. Les forces otomanes desplegades a Bàssora podien avançar cap a Abadan, atacar l’oleoducte o bloquejar la sortida dels petroliers. Per això, quan Constantinoble es va acostar a Alemanya, Londres va decidir que no podia limitar-se a defensar la refineria des de la riba persa. Calia ocupar la desembocadura del riu des del costat otomà.
El Shatt al-Arab era la porta del golf Pèrsic
El Tigris i l’Eufrates s’uneixen al sud de l’actual Iraq i formen el Shatt al-Arab, un gran canal navegable que desemboca al golf Pèrsic. Qui controlava aquest corredor podia protegir —o interrompre— el trànsit marítim entre Bàssora, Abadan i l’oceà Índic.
Per als britànics, el problema no era només petrolier. Durant el segle XIX, el golf Pèrsic havia passat a formar part del sistema defensiu de l’Índia britànica. Londres havia establert tractats amb diversos governants costaners, protegia les línies comercials i intentava impedir que qualsevol altra potència adquirís bases navals a la regió.
La presència alemanya a l’Imperi Otomà havia encès totes les alarmes. Berlín assessorava l’exèrcit otomà i impulsava el ferrocarril Berlín-Bagdad, un projecte que havia d’arribar eventualment fins al golf. Encara estava incomplet el 1914, però per als estrategs britànics representava la possibilitat que Alemanya projectés influència política i militar cap a Pèrsia, l’Afganistan i les fronteres de l’Índia.
Bàssora era, per tant, molt més que una ciutat provincial otomana. Era el port que dominava l’accés fluvial a l’interior de Mesopotàmia i la principal posició militar des d’on es podia amenaçar Abadan. Ocupar-la permetria crear una franja defensiva al voltant dels interessos britànics al golf.
L’exèrcit enviat a Mesopotàmia procedia principalment de l’Índia
La campanya de Mesopotàmia no va començar com una operació dirigida des de Londres, sinó com una expedició organitzada pel govern britànic de l’Índia. La força enviada al golf va rebre el nom de Força Expedicionària Índia D.
La seva unitat principal era la 6a Divisió Índia, coneguda com la Divisió Poona. Estava formada majoritàriament per soldats indis, comandats per oficials britànics. També hi participaven unitats britàniques, artilleria, enginyers, mariners i personal logístic procedent del Raj.
Això responia a una lògica pràctica. L’Índia era molt més a prop del golf Pèrsic que les illes Britàniques. Disposava de tropes, ports i vaixells preparats per intervenir ràpidament a l’oceà Índic. A més, el govern de l’Índia considerava Mesopotàmia part del seu propi espai estratègic.
La defensa de l’Índia no es limitava a les seves fronteres. Els britànics preferien contenir qualsevol amenaça abans que arribés a Pèrsia o l’Afganistan. Controlar el golf, Kuwait i el sud de Mesopotàmia significava allunyar el perill dels principals ports indis i protegir les comunicacions marítimes amb Bombai.
Aquesta dimensió imperial explica per què centenars de milers de soldats indis acabarien combatent en una campanya que sovint ha estat presentada simplement com una guerra entre britànics i otomans. En realitat, l’exèrcit indi va suportar gran part dels combats, les malalties i les deficiències logístiques del front.
L’entrada otomana a la guerra activa l’operació
Durant els primers mesos de la guerra, l’Imperi Otomà va mantenir una neutralitat aparent. Però el seu govern, dominat pel Comitè d’Unió i Progrés, havia signat una aliança secreta amb Alemanya.
El 29 d’octubre de 1914, vaixells otomans i alemanys van atacar ports russos del mar Negre. Rússia, França i el Regne Unit van respondre declarant la guerra a l’Imperi Otomà durant els primers dies de novembre.
Els britànics, però, ja havien preparat el moviment. Davant la creixent hostilitat otomana, les tropes procedents de l’Índia havien estat concentrades prèviament a prop de Bahrain. Quan la guerra es va fer oficial, la força va avançar immediatament cap a la desembocadura del Shatt al-Arab.
El 6 de novembre, vaixells britànics van bombardejar el fort otomà d’Al-Faw i una força de desembarcament va ocupar la posició. Era el primer pas necessari per permetre l’entrada segura dels transports, assegurar la desembocadura i avançar riu amunt.
La resistència otomana inicial va ser limitada. Les principals forces de l’imperi estaven concentrades molt més al nord, mentre que les defenses de la regió de Bàssora eren febles i disperses.
De protegir Abadan a ocupar Bàssora
Després de controlar Al-Faw, les forces britàniques i índies van avançar pel Shatt al-Arab. El 22 de novembre van ocupar Bàssora, abandonada en gran part per les tropes otomanes després dels combats previs. La ciutat es va convertir immediatament en la base logística de tota la campanya.
Amb Bàssora sota control, l’amenaça directa contra Abadan va disminuir considerablement. Els britànics dominaven la principal ruta fluvial i disposaven d’un port des del qual podien protegir el golf i rebre reforços procedents de l’Índia.
En aquest moment, l’objectiu inicial es podia considerar pràcticament assolit. Londres no havia entrat a Mesopotàmia amb un pla clar per ocupar tot l’actual Iraq. La prioritat era crear una zona de seguretat al voltant de la refineria i de la desembocadura dels rius.
Però els primers èxits van alimentar l’ambició. L’exèrcit otomà semblava feble, les forces britàniques avançaven amb relativa facilitat i alguns responsables polítics pensaven que una victòria més profunda podria provocar revoltes àrabs contra Constantinoble.
La missió defensiva va començar a transformar-se en una campanya de conquesta. El 1915, les tropes britàniques van remuntar el Tigris i l’Eufrates, van ocupar Amara, Nasiriyah i Kut al-Amara, i finalment van intentar arribar fins a Bagdad.
Aquell canvi d’objectius tindria conseqüències desastroses. Les forces que havien estat suficients per ocupar Bàssora no disposaven dels transports, hospitals, reserves ni subministraments necessaris per avançar centenars de quilòmetres per un territori hostil. L’expedició enviada per protegir una refineria acabaria atrapada en una de les campanyes més dures de la guerra.
Conclusió
Els britànics van entrar a Mesopotàmia perquè el sud de l’Imperi Otomà protegia alguns dels punts més sensibles del seu poder global: el petroli d’Abadan, la navegació pel golf Pèrsic i les comunicacions amb l’Índia.
El petroli va ser una causa decisiva, però no l’única. La intervenció també responia a dècades de penetració britànica al golf, a la por de l’expansió alemanya i a la voluntat d’impedir que els otomans amenacessin la façana occidental de l’Imperi de l’Índia.
La paradoxa és que una operació limitada va obrir la porta a una conquesta molt més gran. Després d’ocupar Bàssora amb facilitat, els comandaments britànics van confondre l’èxit inicial amb una prova de debilitat general de l’enemic. Van continuar avançant pel Tigris fins que la distància, la calor, les malalties i la resistència otomana van convertir aquella expedició imperial en una trampa.
Mesopotàmia havia començat com una guerra per protegir el golf. Aviat es convertiria en una guerra per arribar a Bagdad.