Marciano Mena Pérez no va ser un teòric de despatx ni un polític de tribuna còmoda. Va ser un home d’acció: lluita obrera, insurrecció, exili, combat armat, milícia, propaganda i front. La seva mort, afusellat a Lleida el 1937 per la mateixa República que havia defensat contra els militars revoltats, té la duresa d’una pel·lícula negra de la Guerra Civil.
Introducció
Hi ha vides que semblen escrites per ser oblidades perquè expliquen massa coses incòmodes. La de Marciano Mena Pérez n’és una.
No va tenir el ressò d’Andreu Nin. No va deixar grans llibres. No va passar a la història com a cap d’un partit. Però el seu final resumeix millor que molts discursos el que va passar amb el POUM després dels Fets de Maig del 1937: un partit antifeixista convertit en enemic interior, perseguit, desmantellat i castigat amb una duresa implacable.
Marciano Mena era d’aquells militants que no esperaven que la història els passés pel davant. S’hi tiraven de cap. El trobem en les lluites del 1934, en l’exili, en l’assalt contra els militars revoltats a Lleida, en la milícia, en la propaganda revolucionària i finalment davant un consell de guerra sumaríssim. La seva vida té tots els ingredients d’un relat brutal: idealisme, combat, traïció política, judici militar i afusellament.
Però no és ficció. És història.
Un revolucionari de peu, no un home de despatx
Marciano Mena Pérez pertanyia a una generació feta a cops. La República havia obert esperances immenses, però també havia mostrat els límits d’un sistema travessat per la desigualtat, la repressió i la violència social.
Mena no apareix com un dirigent refinat, ni com un intel·lectual de cafè, ni com un estrateg de gabinet. Apareix com una altra cosa: un militant obrer de combat.
Segons el relat conservat pel POUM, ja havia participat en els fets d’octubre del 1934. Aquell episodi, que a Catalunya i a Astúries va sacsejar la República, va marcar milers de militants obrers. Molts van passar per la presó, la clandestinitat o l’exili. Mena hauria estat un d’ells.
Aquest detall importa. Quan esclata la Guerra Civil, Mena no surt del no-res. Ja ve d’una cultura política dura, feta de vagues, insurreccions, repressió i organització. Era un home acostumat a jugar-se-la.
No era un revolucionari de frase. Era un revolucionari de cos present.
Lleida, juliol del 1936: quan la revolució es juga amb les armes
El moment decisiu arriba el juliol del 1936.
Els militars s’aixequen contra la República. A moltes ciutats, el futur es decideix en hores. No hi ha temps per a discursos llargs. O es frena el cop, o el cop esclafa la República i el moviment obrer.
A Lleida, segons el relat poumista, Marciano Mena participa activament en l’assalt al castell, on s’havia sublevat la guarnició militar. Aquesta escena ja bastaria per fer-ne una pel·lícula: una ciutat en tensió, soldats revoltats, obrers armats, el poder penjant d’un fil i homes com Mena avançant cap al punt fort de l’enemic.
Aquí hi ha el nucli del personatge. Mena no és un sospitós de rereguarda. No és un oportunista. No és un intrigant. És un dels homes que, en el moment de la veritat, agafa les armes contra els feixistes.
Això fa que el seu final sigui encara més bèstia. Un any després, aquell mateix home seria condemnat i afusellat en zona republicana.
La història no sempre mata els seus enemics. De vegades mata els seus propis fills.
Del combat a la milícia: el prestigi d’un home d’acció
Després del juliol del 1936, Mena guanya prestigi. El relat del POUM el presenta com un home amb autoritat entre els combatents del castell de Lleida i més endavant com a comissari de batalló.
Aquest paper és important. A la Guerra Civil, el comissari no era només una figura administrativa. Era un responsable polític, moral i ideològic dins la unitat. Havia de sostenir la disciplina, explicar el sentit de la lluita i mantenir cohesionats els combatents.
Mena encaixa en aquest perfil: un home de partit, però també de trinxera. Un militant capaç de parlar als obrers, però també de moure’s enmig d’una guerra.
També apareix en actes de propaganda del POUM a les comarques de Lleida. Mítings, pobles, organització, discurs revolucionari. No és una vida de grans salons. És una vida de carreteres, casernes, places, locals obrers i fronts.
Una vida gastada en la militància.
El POUM a Lleida: una força massa incòmoda
El POUM no era una anècdota a Lleida. Tenia implantació real al Segrià i en altres zones de Ponent. No era un grup folklòric. Era una força revolucionària amb presència obrera i capacitat d’influència.
Això explica per què homes com Marciano Mena feien nosa.
El POUM defensava la revolució social, criticava l’estalinisme i denunciava que el procés revolucionari estava sent frenat en nom de la disciplina de guerra. Per al PSUC i el PCE, això era intolerable. Després dels Fets de Maig del 1937, el partit va passar de ser un aliat incòmode a ser presentat com una amenaça.
L’acusació era infame: “trotskistes”, “agents del feixisme”, “enemics de la República”. Era una etiqueta pensada per destruir, no per explicar.
Mena cau dins aquesta lògica. El seu passat de combatent antifeixista ja no el protegeix. Al contrari: el seu prestigi podia convertir-lo en més perillós.
Un militant respectat és més difícil de doblegar que un desconegut.
La purga: quan el passat poumista es converteix en condemna
Després dels Fets de Maig, el POUM és colpejat a tots els nivells. La direcció és detinguda, la premsa clausurada, els locals tancats, els militants perseguits i la seva força militar dissolta o dispersada.
Aquest és el context en què Mena és destituït.
Segons el relat d’Ignacio Iglesias, quan Virgilio Llanos, militant del PSUC, assumeix responsabilitats com a comissari de l’Exèrcit de l’Est, Mena és apartat del seu càrrec i substituït per un home del PSUC.
El missatge era claríssim: els poumistes havien de desaparèixer dels llocs de comandament.
No calia que haguessin traït. No calia que haguessin desertat. No calia que haguessin ajudat Franco. El delicte era polític: haver estat del POUM, haver defensat una revolució no sotmesa a Moscou i haver-se convertit en una figura amb pes propi.
Aquí comença el tram final de la pel·lícula.
El consell de guerra: una farsa amb uniforme
Marciano Mena va ser acusat d’“exaltació a la rebel·lió” i portat davant un consell de guerra sumaríssim.
El concepte ja fa olor de sentència escrita abans d’hora. En una guerra, un consell sumaríssim pot ser l’eina perfecta per convertir una decisió política en una condemna legal.
Segons el relat poumista, durant el judici alguns soldats haurien rectificat les primeres declaracions i haurien afirmat que se’ls havien arrencat sota amenaça. També es remarca que la defensa va insistir en la manca de proves.
Però quan l’ambient polític ja ha decidit que el POUM és l’enemic interior, les proves passen a ser secundàries. El que importa és donar exemple.
I Mena era un exemple perfecte: militant conegut, home d’acció, antic combatent contra els revoltats, comissari poumista i figura amb autoritat local.
Si queia ell, el missatge arribava a tothom.
“Deixeu-me morir al front”
El moment més potent del cas és la seva intervenció final.
Segons el relat transmès pel POUM, Mena va demanar no ser executat contra la tàpia d’un cementiri. Volia morir al front, lluitant contra el feixisme.
La frase ho diu tot.
No demana clemència com un covard. No renega de la seva vida. No intenta salvar-se a qualsevol preu. Diu, en essència: si he de morir, que sigui contra l’enemic real.
Aquesta és la tragèdia de Marciano Mena. El volien matar com a rebel, però ell havia combatut els rebels. El volien convertir en traïdor, però havia estat al costat de la República quan la República es jugava l’existència. El volien esborrar com a sospitós, però la seva biografia era la d’un antifeixista de primera hora.
La seva defensa era simple i demolidora:
no em mateu aquí; envieu-me a morir contra Franco.
No el van escoltar.
Les peticions d’indult: massa tard, massa febles
Diverses organitzacions van intentar salvar-lo. No només el POUM. També sectors de la CNT, la FAI, ERC, Acció Catalana, Izquierda Republicana, l’alcaldia de Lleida i sindicats de la UGT haurien demanat l’indult o l’ajornament.
Aquest detall és políticament molt fort. Vol dir que el cas feia pudor fins i tot per a gent que no era del POUM. Massa extrem. Massa brut. Massa evident.
Però no va servir.
Quan una maquinària repressiva s’ha posat en marxa, les peticions humanitàries arriben tard. La condemna de Mena ja no era només una qüestió judicial. Era una demostració de força.
Calien caps. Calia por. Calia deixar clar que després de maig del 1937 ja no hi havia espai per a un POUM armat, organitzat i amb prestigi obrer.
L’afusellament: la mort d’un home que no es va agenollar
Marciano Mena fou afusellat a Lleida l’agost del 1937.
Segons el relat del POUM, el van treure de la cel·la sense deixar-li acomiadar-se dels familiars i companys. El van portar cap al cementiri amb les mans lligades. Davant el piquet, hauria demanat que no li tapessin la cara.
Aquesta escena és d’una potència brutal.
Un home que havia combatut el cop militar és posat davant un escamot republicà. Un revolucionari que havia arriscat la vida contra els feixistes és executat com si fos un enemic. Un militant obrer de pedra picada acaba abatut no per Franco, sinó per l’Estat que deia combatre Franco.
Segons la mateixa font, les seves darreres paraules van ser crits contra el feixisme, a favor del POUM i de la revolució.
Encara que el relat tingui una construcció de martiri polític, el fons és clar: Mena va morir sense renegar del que havia estat.
No era un home trencat. Era un home derrotat, però no doblegat.
Per què Marciano Mena fa tanta nosa a la memòria
Marciano Mena Pérez és incòmode perquè no encaixa en els relats còmodes.
Per al relat franquista, era un revolucionari roig. Per al relat republicà més oficial, és una taca difícil d’explicar. Per al relat comunista ortodox, era un poumista sospitós. Per a la memòria democràtica més simplificada, és un cas que obliga a mirar la repressió dins el mateix bàndol antifeixista.
I això molesta.
Perquè Mena no permet una història neta de bons i dolents. Ell va combatre el feixisme, però va morir víctima de la repressió republicana. Va defensar la revolució, però va ser condemnat en nom de l’ordre. Va lluitar pels obrers, però va ser esborrat per una maquinària política que no tolerava dissidents.
La seva vida demostra una cosa molt dura: dins la Guerra Civil també hi va haver una guerra pel control de la rereguarda. I en aquella guerra interna, el POUM va ser esclafat.
Conclusió
Marciano Mena Pérez va viure com un revolucionari de pedra picada i va morir com un personatge de tragèdia.
Va passar per les lluites obreres, l’exili, el combat contra els militars revoltats, la milícia, la propaganda i el comandament polític al front. No va ser un espectador. Va ser un home d’acció en un temps en què l’acció podia salvar-te o condemnar-te.
El seu final és d’una duresa gairebé cinematogràfica: un antifeixista afusellat per la República, un combatent contra Franco executat després d’un consell de guerra sumaríssim, un militant obrer convertit en enemic interior perquè pertanyia al POUM.
Aquesta és la frase que resumeix la seva vida i la seva mort:
Marciano Mena no va caure perquè hagués traït la República. Va caure perquè era massa revolucionari per a la nova República disciplinada, centralitzada i cada cop més dominada pels enemics del POUM.
I per això el seu nom mereix sortir de l’oblit.