La crisi del segle III havia estat brutal. Emperadors assassinats, guerres civils, invasions, epidèmies, problemes monetaris i territoris que durant alguns anys escaparen del control de Roma havien fet pensar que l’Imperi podia desaparèixer.
Però no va desaparèixer.
A finals del segle III, Roma encara disposava d’un exèrcit enorme, d’una administració capaç de recaptar impostos, de ciutats actives i d’una economia que continuava connectant territoris des de Britània fins a Egipte. El que canviaria seria la manera de governar aquell immens territori.
Dioclecià: reconstruir l’Estat romà
Quan Dioclecià arribà al poder l’any 284, una de les seves prioritats fou impedir que tornés el caos de les dècades anteriors.
L’Imperi era massa gran perquè un únic emperador pogués controlar simultàniament el Rin, el Danubi, Pèrsia, Àfrica i les lluites internes. La seva resposta fou la Tetrarquia: un sistema en què dos emperadors principals, els Augusti, governaven conjuntament amb dos emperadors subordinats, els Caesares.
Roma continuava sent la ciutat simbòlica de l’Imperi, però els emperadors passaven cada vegada més temps en residències situades prop de les fronteres i dels principals centres militars.
Dioclecià també multiplicà les províncies, les agrupà en grans circumscripcions administratives i reforçà el control fiscal.
Hispània quedà integrada dins la diòcesi de les Hispànies, i l’antiga Tarraconense fou reduïda territorialment després de la creació de noves províncies.
L’objectiu era clar: un Estat més present, més control administratiu i una recaptació més regular que permetés mantenir l’exèrcit.
I això tenia un preu.
La fiscalitat esdevingué més pesada i sistemàtica. La terra, la població i la capacitat productiva adquiriren una importància fonamental per calcular les obligacions fiscals.
L’Imperi del segle IV seria més burocràtic, més militaritzat i també molt més intervencionista que el dels primers emperadors.
Constantí i el nou ordre imperial
El sistema de Dioclecià no sobrevisqué gaire temps intacte. Les rivalitats entre emperadors provocaren noves guerres civils.
D’aquelles lluites emergí Constantí.
Després de derrotar diversos rivals, acabà reunificant l’Imperi sota la seva autoritat l’any 324.
Constantí continuà moltes de les reformes iniciades per Dioclecià, però introduí també transformacions que marcarien profundament els segles següents.
Una de les més importants fou la seva relació amb el cristianisme.
El cristianisme havia patit una gran persecució durant els últims anys de Dioclecià. Però el 311 l’emperador Galeri ja havia permès als cristians tornar a practicar la seva religió. Dos anys després, Constantí i Licini consolidaren aquesta política de tolerància.
Constantí aniria molt més enllà.
Protegí l’Església, concedí privilegis al clergat, finançà edificis cristians i intervingué en conflictes religiosos. L’any 325 convocà el Concili de Nicea, que intentà resoldre les disputes doctrinals que dividien les comunitats cristianes.
El cristianisme encara no era la religió oficial de l’Imperi, però havia passat en pocs anys de ser perseguit a tenir el favor de l’emperador.
Constantinoble: una nova capital
Constantí també transformà l’antiga ciutat grega de Bizanci.
Situada en un punt extraordinàriament estratègic entre Europa i Àsia, controlava el pas entre el Mediterrani i el mar Negre i era molt més propera que Roma a algunes de les fronteres més importants de l’Imperi.
L’any 330, la nova Constantinoble fou solemnement inaugurada.
Roma no deixà de ser important, però el centre de gravetat imperial es desplaçava progressivament cap a Orient.
I què passava a l’actual Catalunya?
El territori de l’actual Catalunya continuava plenament integrat dins l’Imperi romà.
Tàrraco seguia sent un centre polític, administratiu i religiós important. Barcino consolidava les seves defenses. Ciutats com Gerunda, Ilerda, Dertosa o Emporiae continuaven formant part de la xarxa urbana romana, encara que cadascuna evolucionava de manera diferent.
Al camp, les grans propietats agrícoles continuaven produint cereals, vi, oli i altres productes. Algunes vil·les es transformaven i monumentalitzaven, mentre altres canviaven de funció o desapareixien.
Les àmfores, ceràmiques i monedes trobades pels arqueòlegs mostren que les connexions comercials amb altres regions mediterrànies continuaven existint.
Per això és important no imaginar el segle IV simplement com una època de ruïnes i abandonament.
Hi havia problemes greus, desigualtats creixents i una pressió fiscal considerable. Però també hi havia aristòcrates enriquits, ciutats que construïen noves defenses, propietats rurals pròsperes i comunitats cristianes cada vegada més visibles.
El món romà estava canviant.
Però encara era romà.
🌍 Mentrestant, a l’Imperi…
Dioclecià havia intentat salvar l’Imperi repartint el poder entre quatre emperadors. Constantí tornà a reunificar-lo, convertí el cristianisme en una religió protegida pel poder imperial i inaugurà Constantinoble l’any 330.
L’Imperi havia sobreviscut a la crisi.
Però el que en sortí ja no era l’Imperi d’August.
🏺 La peça que ens parla
Una moneda de Constantí resumeix perfectament aquest món de transició.
Les monedes continuaven mostrant l’autoritat imperial, les victòries militars i els símbols tradicionals de Roma, mentre progressivament apareixien també elements relacionats amb el nou univers cristià.
En una peça tan petita podem veure una de les transformacions més profundes de l’Antiguitat: Roma continuava existint, però començava a convertir-se en una altra cosa.